L’espiral de violència que la setmana passada va colpejar el sud d’Israel, el nord d’Egipte i la franja de Gaza ha posat de manifest que les relacions entre Tel Aviv i el Caire han canviat molt des de la caiguda del dictador Hosni Mubàrak i que ni els dirigents hebreus ni la cúpula de Hamàs, l’organització islamista que governa Gaza, tenen interès ara mateix en afrontar un conflicte bèl·lic de més abast. L’executiu hebreu va donar el vistiplau a diversos bombardejos selectius a la franja, però les Brigades Ezzedin al Qassam –la facció armada de Hamàs- pràcticament no van participar en el llançament de coets Qassam i míssils Grad a territori israelià. Finalment, una nova treva –amb mediació egípcia- ha tornat la calma tensa a la regió.
Tot va començar dijous 18, quan un grup d’homes armats d’origen desconegut –el govern de Netanyahu va assegurar que l’origen calia buscar-lo a Gaza, però la premsa hebrea ja ha reconegut que, com a mínim, hi havia diversos egipcis entre els assaltants- va llançar una sèrie d’atacs coordinats al sud del país, molt a prop de la fronterera ciutat d’Eilat, causant vuit morts. L’exèrcit jueu va reaccionar amb contundència, atacant els presumptes atacants i assassinant-ne set. El foc israelià també va costar la vida a tres policies egipcis que es trobaven molt a prop de la frontera però encara en territori àrab. Aquest incident va ser el desencadenant de la pitjor crisi diplomàtica entre els dos països des que el 1979 van signar els acords de pau de Camp David.
El mateix dijous van començar una sèrie d’atacs aeris sobre Gaza que en quatre dies provocarien una quinzena de morts –diversos dels quals vinculats als Comitès de Resistència Popular, la milícia a qui Israel atorga l’autoria de l’assalt al sud del país- fins diumenge, moment en què entraria en vigor un alto el foc impulsat per Egipte i validat per Hamàs, que es comprometia a aturar el llançament de coets Qassam i Grad des de la franja- i Tel Aviv. L’acord oficiós va tallar l’espiral de violència, tot i que ocasionalment s’han produït intercanvis de focs i, per exemple, entre dimecres i dijous quatre palestins han mort arran de nous raids aeris hebreus sobre Gaza.
Tot i que alguns membres del govern de Netanyahu, com ara el viceprimer ministre, Silvan Shalom, o l’ultradretà ministre d’Exteriors, Avigdor Lieberman, apostaven per portar a terme una nova operació Plom Fos –que al gener de 2009 va devastar Gaza i va deixar més de 1.400 víctimes mortals, la majoria civils-, la realitat és que la represàlia ha estat més continguda que en d’altres ocasions. Això s’explica pel canvi en les relacions amb l’Egipte revolucionari –que no toleraria amb la mateixa passivitat que Mubàrak a una repressió a gran escala sobre la franja- i la proximitat de la votació sobre l’Estat palestí a l’ONU. Una venjança sagnant no faria altra cosa que augmentar les opcions que el possible Estat palestí guanyés més suports internacionals (la contenció de Hamàs, en canvi, també es pot explicar per no perjudicar aquest reconeixement).
Però com s’explica l’aparent passivitat de Hamàs? El professor de Ciències Polítiques de la Universitat An-Najah (Nablus, nord de Cisjordània) Abdul Sattar Kassem considera que a l’organització islamista l’interessa mantenir la calma a Gaza per conservar el poder i per això intenta evitar qualsevol intercanvi de foc amb Israel. “El que no pot fer, però, és controlar totes les faccions i per això grups més radicals com els Comitès de Resistència Popular o la Jihad Islàmica sí que van respondre a l’agressió hebrea”, exposa. “Per a Hamàs ara és un moment de recollir forces i augmentar les seves capacitat per poder-se enfrontar a Israel en millors condicions en un futur. A més a més, la població de Gaza no vol ser víctima d’una altra operació a gran escala com Plom Fos que, fonamentalment, la perjudica a ella. Per acabar, l’entorn regional també compta i Hamàs necessita coordinar-se amb Síria i Hezbol·lah per respondre. Òbviament amb la revolta sirià no es pot plantejar res ara mateix”, desgrana el professor universitari.
L’atac a un camp de refugiats palestins de Síria fa un parell de setmanes va deixar Hamàs en una posició incòmode amb relació a Damasc, el seu tradicional aliat i patrocinador regional. “Hamàs no vol que desaparegui el règim de Baixar al-Assad, però no podrà justificar la seva aliança amb Síria si el seu govern assassina palestins”, apunta Basem Ezbidi, politòleg de la Universitat de Birzeit, a Ramal·lah. Cercles propers a la formació islamista van titllar d’error l’atac al camp de refugiats, fet que ha indignat Iran, l’altre gran aliat regional de Hamàs, que segons la premsa hebrea estaria disposat a retallar els fons que envia a Gaza i que són bàsics per garantir el funcionament de l’administració de la franja.
Teheran voldria mostres de suport clares a al-Assad, quelcom que no s’ha produït i que, segons Abdul Sattar Kassem, difícilment passarà perquè “Hamàs no es ficarà en els assumptes interns de Síria, no prendrà partit explícitament”. La complicada situació a Síria i la indignació de l’Iran no ajuda la formació islamista que, com li passa a l’Autoritat Palestina a Cisjordània, afronta problemes de liquiditat per pagar els salaris dels 40.000 funcionaris de Gaza. Si això s’hi afegeix les males perspectives electorals –algunes enquestes pronostiquen que Hamàs perdrà la meitat del suport obtingut el 2006- queda clar que l’organització islamista té massa fronts oberts a nivell intern per intentar enfrontar-se a Israel. D’aquí la seva reacció de la setmana passada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada