dimarts, 4 d’octubre de 2011

Israel se’n fot de l’ONU


Una setmana després de les compareixences dels màxims dirigents de Palestina i Israel a l’Assemblea General de les Nacions Unides res fa pensar que la creació d’un Estat palestí independent i sobirà estigui més a prop. Israel, un cop més, ha demostrat que actua al marge de la comunitat internacional i que té impunitat per fer el que vulgui, transmetent la sensació que se’n riu de tots els acords i propostes que provinguin, fonamentalment, de les cancelleries occidentals. Sí que sembla probable que Palestina es converteixi en Estat no membre de l’ONU en uns mesos, però això no implicarà canvis reals sobre el terreny, com a mínim a curt termini.

Als 76 anys, Mahmud Abbas, el president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), va viure el proppassat divendres 23 de setembre el seu moment de glòria gràcies al vibrant discurs que va pronunciar davant l’Assemblea General de l’organització internacional. La intervenció va reforçar-lo als ulls del seu poble, que probablement per primera vegada va sentir-se orgullós del també líder de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) –al que va rebre massivament fa uns dies quan va tornar a Ramal·lah- i va ser molt aplaudida per la majoria del plenari de l’organització internacional, però no ha canviat la intransigència israeliana, l’alineament de Washington amb Tel Aviv i la tebior i indecisió tradicional de la UE.

Lluny dels focus, tots els actors implicats intenten sumar suports. Els palestins miren de garantir-se el vot favorable al reconeixement total del seu estat de nou dels 15 membres del Consell de Seguretat de l’ONU; els estatunidencs pressionen, precisament, per evitar-ho i estalviar-se fer ús del seu dret de veto; els grans països de la Unió Europea aposten pel retorn a les negociacions bilaterals entre israelians i palestins amb l’enèsim full de ruta després de dues dècades de fracassats processos de pau; i els hebreus? Segueixen amb la seva política de fets consumats i han anunciat la construcció de més de 1.000 habitatges en un assentament, desfermant una allau de condemnes que, difícilment, passarà de les paraules als fets.

“Tenim un objectiu: existir”, va afirmar Abbas en el seu discurs, citant el poeta nacional palestí, Mahmud Darwish en un parlament en què va tornar a reiterar que demanen la creació d’un Estat basat en les fronteres prèvies a la Guerra de Juny del 1967, és a dir, que englobi Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est (el 22% de la Palestina històrica). “Després de 63 anys de patiment, és hora de dir que ja n’hi ha prou, prou i prou”, va subratllar Abu Mazen, com se’l coneix popularment, per afegir que cal “decidir si el món permetrà a Israel continuar amb l’ocupació amb total impunitat”.

Assentament a prop de Nabi Saleh.
El primer ministre hebreu, Benjamin Netanyahu, va ser rebut amb molta més fredor a l’ONU i va deixar clar que la “pau” només s’assolirà “mitjançant negociacions directes”, per comentar cínicament que els assentaments jueus als territoris ocupats –que violen la legalitat internacional- no són l’origen del conflicte, sinó que ho és la “negativa palestina de reconèixer l’Estat d’Israel”. Netanyahu i la resta del seu gabinet van deixar clar que no pensen congelar la construcció als assentaments –només han trigat uns dies a demostrar-ho-, la condició que fixen els dirigents de l’OAP per tornar a la taula de negociacions, conscients que suposen un graner de vots per al Likud –la formació de Netanyahu- i Israel Beitenu –el partit de l’ultradretà ministre d’Exteriors, Avigdor Lieberman-, les dues grans forces de l’executiu. Bibi, com l’anomenen, va obviar que la demanda d’Abbas de tenir un Estat palestí a les fronteres de 1967 suposa de facto reconèixer Israel en el 78% del territori històric del país àrab.  


Nova proposta del Quartet
Dilluns 26 el Consell de Seguretat de l’ONU va començar a debatre –a porta tancada- el possible reconeixement de l’Estat palestí, en una tasca que va continuar dimecres i que, malgrat les presses d’Abbas i els altres factòtums de l’OAP, probablement s’allargarà un mínim de quatre setmanes. Un cop presentada la petició, la propera batalla és assolir el suport d’almenys 9 dels 15 membres del Consell. De moment, els palestins tenen l’aval de la Xina, Rússia, el Brasil, el Líban, l’Índia, Sud-àfrica i Nigèria i cobegen el de Gabon i Bòsnia i Hercegovina, sense perdre de vista Portugal. Colòmbia ja ha manifestat que s’hi oposarà, mentre que el Regne Unit, França i Alemanya no han confirmat la seva posició, però tot apunta que optarien per la mateixa posició que el país sud-americà.

Els nord-americans volen evitar l’aval de nou dels integrants del Consell perquè això faria que no tinguessin altra opció que utilitzar el seu dret de veto com a membre permanent de l’organisme per aturar el reconeixement de l’Estat palestí, fet que tindria conseqüències molt greus per a la imatge del país al món àrab, millorada notablement en l’etapa Obama amb relació a la nefasta era Bush. Si el veto tira endavant, els palestins és probable que busquin convertir-se en Estat no membre a l’Assemblea General, on ja comptarien amb la necessària majoria de dos terços per equiparar-se a l’estatus que té el Vaticà. En tot cas, l’objectiu de Washington –compartit per les grans capitals europees- és reprendre les negociacions de pau i d’aquí sorgeix la inconcreta proposta que van enviar la setmana passada tant a Tel Aviv com a Ramal·lah –la seu administrativa tant de l’ANP com de l’OAP.

El Quartet (que aplega els EUA, la UE, l’ONU i Rússia) ha fixat un nou full de ruta que implica reactivar les negociacions en un mes, propostes específiques sobre territori i seguretat en 90 dies, progressos substancials en mig any i un acord final per a les acaballes del 2012. Obvia, però, qüestions claus com és la continua expansió dels assentaments jueus i no menciona les fronteres del 1967. Per tot plegat, no sorprèn que mentre és ben vist per Israel, els palestins se’l miren amb escepticisme. Ara bé, dimarts l’executiu de Netanyahu va anunciar l’aprovació d’un projecte per construir 1.100 habitatges a l’assentament de Gilo –situat a Jerusalem Est, a prop de Betlem- de manera que dinamita qualsevol opció de retorn a les negociacions, a no ser que Abbas estigui disposat a perdre la poca legitimitat que té com a líder, a causa dels continuats ajornaments electorals.

Tel Aviv s’havia negat a acceptar la congelació de les colònies com a punt de partida per tornar a parlar amb els palestins, ja que manifestava que no volia “precondicions” abans d’asseure’s a negociar. Des dels despatxos de Ramal·lah, però, repliquen que la imparable expansió de les colònies jueves a Jerusalem Est i Cisjordània no fa altra cosa que dificultar cada dia més la creació d’un Estat palestí, si no és que ja la fa impossible a dia d’avui. L’ampliació dels assentaments, de fet, implica canviar el punt de partida de les negociacions i, per tant, les condicions.

El fantasma de la Tercera Intifada
El Quartet –bàsicament la UE i els Estats Units-, després de mostrar un cop més la seva connivència amb Israel i limitar-se a pressionar els dirigents palestins, s’ha vist completament desacreditat amb l’anunci de l’executiu hebreu. Molts analistes locals ja consideraven que el seu posicionament l’invalidava com a mediador en el conflicte i que només el xantatge –l’amenaça de Washington de retirar els 500 milions de dòlars anuals que aporta a les arques de l’ANP- podia forçar els àrabs a tenir en compte les seves propostes.

Amb les hipotètiques negociacions dinamitades, la cúpula de l’OAP gairebé només té l’opció de continuar amb la seva aposta i forçar el veto nord-americà al Consell de Seguretat. Una altra possibilitat, la menys probable a hores d’ara, és que Mahmud Abbas dimiteixi i forci la desaparició de l’ANP, davant la impossibilitat d’aconseguir cap avenç substancial pel seu poble. El vell dirigent –que ha guanyat suport intern els darrers dies- s’està jugant la seva supervivència política i necessita que les paraules de solidaritat amb Palestina es converteixin, finalment, en fets tangibles.

La seva aposta de buscar el reconeixement de l’ONU no ha generat unanimitat, però tampoc ha patit cap gran boicot –ni tan sols per part de Hamàs- i ara demana, com a mínim, que Israel perdi el control sobre les exportacions i importacions palestines, una de les conseqüències dels funestos acords d’Oslo de 1993. I és que dues dècades de procés de pau no han millorat la situació dels palestins, que han vist com els colons jueus al seu territori s’han multiplicat per tres, s’ha aixecat un mur de formigó que penetra i trosseja encara més Cisjordània i s’han instaurat desenes de punts de control militar que els limiten la mobilitat. I és que molts pensen que si no hi ha avenços significatius en els propers mesos, la Tercera Intifada serà una realitat.
 
*Article publicat amb el número 1.031 del setmanari El Triangle. Divendres 30 de setembre de 2011. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada