Sota ocupació israeliana des del 1967, envoltats d’un paisatge espectacular –amb cims que superen àmpliament els 2.000 metres-, amb una de les terres més fèrtils de la zona i amb quantitats ingents d’aigua, els Alts del Golan tenen poc a veure amb el que un pot trobar a Cisjordània o Gaza. Per començar, parlem d’un territori sirià i no pas palestí. Tot i que la presència de militars israelians és constant a la zona, la sensació és que fa anys que els xocs violents van quedar-hi aparcats. Els sirians del Golan van tenir la seva pròpia Intifada el 1982, però històricament han apostat per la resistència no violenta per combatre l’ocupació. Tenint en compte que només són 20.000 persones –al territori ocupat per Israel també hi ha 18.000 colons jueus- s’entén que l’opció d’una resistència més activa i per la via armada no tindria cap possibilitat d’èxit.
Explico tot això després de passar un dia i mig a Majdal Shams, un poble de 10.000 habitants que és el més important dins la zona ocupada (uns 500 quilòmetres quadrats de la regió sí que estan sota control de Síria, incloent-hi la capital de l’àrea, Quneitra). Diumenge i dilluns molts mitjans van esmentar el nom d’aquest poble, perquè milers de refugiats palestins i residents a Síria s’hi van acostar i un centenar va saltar la tanca que marca la frontera –òbviament no reconeguda internacionalment. Reclamaven el dret a retornar a les seves terres, a la seva pàtria. Com van reaccionar els soldats? Amb violència, per variar. Van disparar amb munició real i quatre palestins van morir assassinats. Uns quants més van ser ferits.
Ara mateix, si un no dedica el temps a parlar amb els vilatans de Majdal Shams (tots sirians!) podria pensar que aquí no va passar res i que, en tot cas, tot està oblidat. Els comerços i les botigues de moda funcionen amb normalitat, els pagesos agafen els tractors per anar als camps, els infants van a l’escola i als bars s’hi pot seguir trobant alcohol sense problemes i parlar, com no, sobre la rivalitat entre el Barça i el Madrid. Però només cal aturar-se, seure, prendre un cafè i preguntar. Aleshores, la percepció de calma s’esvaeix.
Desafiar l'exèrcit
En Fawzhi, en Salman, en Jamil, la Frial o l’Ahmed coincideixen a dir-me que res tornarà a ser igual, que diumenge es va viure un moment històric. Tots ells –d’edats ben diverses- estan farts de l’ocupació i veuen en les manifestacions de la Nakba el camí a seguir. “Es tracta de desafiar l’exèrcit a través de massives manifestacions no violentes. Cada setmana no podran matar desenes de persones impunement. Els israelians entenen molt bé el llenguatge de la força, però no saben moure’s en absència de violència”, comenta en Salman, responsable d’una ONG local dedicada als Drets Humans.
He dit que els Alts del Golan són un territori peculiar, fins i tot insòlit. Després de l’ocupació israeliana, unes 130.000 persones van fugir o ser expulsades de les seves llars i la majoria de pobles sirians van ser destruïts. Avui, només en queden sis i la resta de nuclis habitats són els assentaments de colons, que es dediquen bàsicament a la producció agrícola aprofitant els enormes recursos hídrics d’una zona amb una alçada mitjana de 1.000 metres i on la neu és habitual durant l’hivern.
Una de les coses que més criden l’atenció són els nombrosos cartells alertant de la presència de mines. Són restes de les guerres àrabo-israelianes i dels enfrontaments que van mantenir les forces armades hebrees i sirianes a la regió. De fet, poc després d’arribar vaig apropar-me a la frontera, a la tanca que els palestins van saltar diumenge. I vaig trobar-me amb l’explosió de dues mines. La detonació, però, va ser controlada. El periodista itinerant encara no s’ha transformat en el periodista temerari...
Mines al pati de casa
Com que la població autòctona no disposa de noves terres per afrontar el seu creixement natural (el 1967 van quedar 6.000 sirians, avui superen els 20.000), les cases van escalant la muntanya i sovint estan envoltades de mines antipersona. Lògicament, en les darreres dècades hi hagut centenars d’accidents amb aquestes armes que han costat la vida a desenes de persones. Per damunt dels habitatges, però, sempre hi ha una torre de control israeliana. Els hebreus dominen tota la regió des del cim del Mont Hermon, que amb els seus 2.900 metres és el més alt de la zona.
La majoria dels habitants de la regió són drusos, una religió d’arrels musulmanes però molt més oberta pel que fa a costums socials. Així és molt difícil topar-se amb dones tapades amb el vel. L’alcohol corre alegrement pels bars –que tenen un ambient nocturn prou animat. No és complicat trobar pernil (un luxe per aquestes terres!). I els cotxes de luxe i la roba de moda –amb nombroses botigues incloses- desfilen alegrement per Majdal Shams.
En Jamil, però, m’alerta que no m’enganyi, que la pobresa és molt important a la ciutat i que tenen molts problemes. Amb l’enèssim cafè que m’ofereixen –no sé com m’aguanta l’estómac, és exageradament amarg-, em comenta que la vida aquí és dura, que no poden votar (a l’Ajuntament hi oneja la bandera israeliana) i que molts habitants del poble han passat per la presó. En aquell moment ell i els seus quatre amics es posen riure. No entenc res, però ràpidament em pregunten si he passat per la garjola. Els confesso que no. Sóc l’únic de la sala que no hi ha estat! Entre els cinc sumen més de 25 anys entre reixes.
Se senten només sirians i a principis dels 80 van rebutjar unànimement l’opció d’acceptar la nacionalitat israeliana. Des d’aleshores tenen l’estatus de residents permanents, però no poden visitar Damasc ni la resta de Síria –els seus compatriotes tampoc poden trepitjar el territori sota control israelià-. I molts hi tenen família, amics, coneguts...Això sí, segueixen els fets que estan sacsejant el règim dictatorial de Baixar al-Assad, amb l’esperança que la revolució el faci caure i que amb més llibertat, l’ocupació que pateixin també sigui derrocada. Una onada de canvi envaeix la regió. Ningú sap com acabarà. Però res, absolutament res, tornarà a ser igual.
Recomanacions
A banda de posar-vos el vídeo que vaig gravar durant l’explosió d’una mina, també us aconsello una pel·lícula, La novia siria, un drama que no deixa de mostrar la problemàtica que viuen els habitants de Majdal Shams. La protagonista, que és del poble, vol casar-se amb una estrella televisiva siriana, però si ho fa sap que no podrà tornar a veure els carrers on ha crescut...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada