Periodista Itinerant: Una Nakba dramàtica viscuda a Qalàndia

La Nakba (catàstrofe en àrab) és el nom amb el que els palestins denominen la creació de l’Estat d’Israel, que el maig de 1948 va provocar l’expulsió o fugida de gairebé 800.000 ciutadans àrabs de les seves cases. Els refugiats palestins s’han multiplicat en les darreres sis dècades i avui conformen un col·lectiu de més de set milions de persones repartit per la Franja de Gaza, Cisjordània, Jerusalem Est, Jordània, Síria i Jordània (sobretot), tot i que també trobem membres d’aquesta diàspora palestina a la resta del planeta.

Com cada 15 de maig, els palestins s’han manifestat per reivindicar el dret a retorn a les seves terres, a les seves llars, als seus poblats, dels refugiats. Un dret, per cert, reconegut per la llei internacional. Han passat 63 anys, però, i els palestins no només no han pogut tornar a les seves llars, sinó que molts d’ells encara viuen en camps sota unes condicions deplorables i mantinguts gràcies a l’UNRWA, l’agència de les Nacions Unides pels refugiats palestins.

La commemoració de la Nakba d’aquest any, però, no ha estat una més. Ha estat especial i dramàtica. L’entorn regional no té res a veure amb el de fa uns anys. Les revoltes que s’estan escampant pel món àrab (caiguda de Mubarak a Egipte i de Ben Ali a Tuníssia, greus problemes per Al-Assad a Síria i per Saleh a l’Iemen, guerra civil a Líbia...) i l’acord de reconciliació nacional que fa unes setmanes van signar Fatah i Hamàs, les dues principals faccions palestines, han elevat fins a nivells insospitats el nerviosisme entre l’establishment israelià, que se n’adona que no controla els canvis dels països veïns i que els dictadors amb qui s’entenia estan desapareixent.

Si a tot això hi afegim l’hipotètic reconeixement de l’Estat palestí per part de les Nacions Unides al setembre –aviat escriuré un article parlant d’aquest tema-, no cal ser un fi analista per entendre que Israel necessita elements per desqualificar els palestins. I una Nakba violenta, amb xocs i enfrontaments entre el democràtic exèrcit del bastió d’Occident a l’Orient Pròxim i els salvatges musulmans potser els podria anar bé. En aquest sentit, dijous un adolescent palestí de 17 anys, veí del barri de Silwan (Jerusalem Est), va ser assassinat per un vigilant de seguretat d’un assentament de colons jueus i l’ambient va tensar-se moltíssim.

Nakba sagnant

Avui, tot ha esclatat. Quan escric aquestes línies les xifres són contradictòries. Algunes fonts parlen de 14 morts. D’altres, de 20. I totes coincideixen en assenyalar que els ferits es compten per centenars, ja sigui per inhalació de gas, per l’impacte de bales de goma recobertes d’acer o, directament, per munició real, de foc. Les fronteres reconegudes per Israel han estat l’escenari dels enfrontaments entre palestins, majoritàriament refugiats, i armats només amb pedres, i soldats i policies hebreus. A la frontera amb el Líban, com a mínim 10 persones han estat assassinades. Als Alts del Golan, territori sirià ocupat per Israel des de la Guerra dels Sis Dies (1967) es parla d’entre dos i quatre morts. A Gaza, on el Tsahal (exèrcit israelià) ha disparat els manifestants amb tancs, com a mínim hi ha una víctima mortal. I a Cisjordània, centenars de ferits, alguns dels quals greus.

Qalandia, el camp de refugiats que es troba just després del check-point del mateix nom i a mig camí entre Jerusalem Est i Ramal·lah, ha estat el punt més calent de Cisjordània i on he estat durant bona part del dia. Uns 1.000 manifestants s’han congregat reivindicant el dret a retorn dels refugiats. “Per a nosaltres aquest dret és el més important de tots. És irrenunciable i per això estem en contra de l’actual Autoritat Nacional Palestina (ANP) que se’n va oblidar en les darreres converses de pau”, m’ha comentat just abans de començar la marxa Khalida Jarran, diputada de l’esquerrà Front Popular per l’Alliberament de Palestina (FPAP).

Des d’una distància que els feia sentir tranquils, i amb alguns dels reclutes apostats als terrats dels pisos per controlar millor la zona, els militars israelians s’han dedicat tot el dia a disparar constantment pots de gas lacrimogen –tot i que he pres a reaccionar quan me’n cau un a prop, la sensació d’ofec i la insuportable coïssor als ulls continuen afectant-me- i bales de goma recobertes d’acer. Algú m’ha comentat que també han disparat munició real, però la veritat és que no he pogut contrastar. La seqüència sempre era la mateixa: els manifestants s’apropen als soldats, aquestes començaven a disparar, la gent es veia obligada a retrocedir, les ambulàncies s’aprovaven per recollir els ferits i tornem a començar.

Caos

A diferència d’altres protestes en què havia pres part, avui he vist molts moments caòtics. Durant molta estona, mentre centenars de persones es manifestaven i miraven de protestar enmig d’una pluja de gas lacrimogen, altres ciutadans circulaven amb els seus cotxes, posen en perill la més que segura retirada a la rereguarda dels seus compatriotes. I, en molts moments, el volum de gas era tant bèstia, combinat amb el fum dels pneumàtics cremats pels manifestants, que l’ambient era directament irrespirable. Les sirenes no deixaven de sonar i la imatge d’algú estirat sense poder-se moure s’ha fet habitual.

Com passa sovint quan hi ha confusió, els rumors també circulaven. Que si un noi havia estat assassinat, que si la policia palestina (que depèn de l’ANP) estava reprimint els manifestants a Al-Manara, la cèntrica plaça de Ramal·lah...Els dos, però, han estat desmentits poc després. Quan feia quatre hores que érem a Qalandia hem decidit apropar-nos a la ciutat per menjar. Allà, bona part de la població es movia en un ambient festiu pel centre de Ramal·lah i gaudien amb un concert. En pocs quilòmetres, dos móns diferents. Molt típic del Pròxim Orient! En tornar a Qalandia, és quan s’han viscut els moments de màxima tensió, amb una carregada salvatge de les forces de seguretat israeliana. Més de 40 persones hi han estat ferides de consideració. No sé què passarà demà, ni d’aquí una setmana, però res em fa pensar que la calma s’apropa a Palestina. Israel no la vol.

Si voleu veure la galeria de fotos completa la trobareu aquí.

Més informació
Us penjo dos vídeos que he gravat durant la protesta i també un parell d'enllaços per ampliar informació sobre el que ha passat avui a Palestina.