Assecant Palestina

Desconnectats territorialment, amb governs totalment independents l’un de l’altre, amb realitats socials cada cop més divergents, els palestins de Gaza i Cisjordània segueixen tenint coses en comú. Sense anar més lluny, els habitants d’ambdós territoris tenen seriosos problemes per satisfer les seves necessitats hídriques. I a les dues zones, bona part dels edificis tenen dipòsits als terrats per recollir l’escassa aigua de pluja. No és una pràctica casual, sinó gairebé una obligació per sobreviure.

Els problemes d’abastament són provocats, fonamentalment, per la política en aquesta matèria d’Israel, que no fa altra cosa que perjudicar els palestins en benefici dels ciutadans jueus. L’Estat hebreu opta per violar la legislació internacional, tal com fa en altres matèries com els assentaments de colons a Cisjordània o l’annexió de Jerusalem Est. Informes d’organitzacions com Amnistia Internacional demostren que la distribució dels recursos hídrics de la zona, bàsicament sota control israelià, és qualsevol cosa menys equitativa i això està tenint greus conseqüències per a la salut dels palestins i per al medi ambient.

Amb l’objectiu d’influir en els ciutadans i governs europeus i que aquests, al seu torn, pressionin l’executiu hebreu perquè es vegi forçat a canviar la seva pràctica en aquesta matèria, el Grup d’Emergència en Sanejament d’Aigua i Higiene (EWASH, segons les sigles en anglès) –un col·lectiu que agrupa 30 organitzacions entre les que hi ha Oxfam, Save the Children o Unicef- va llançar el proppassat 22 de març la campanya Thirsting for Justice (‘Set de Justícia’). “Els palestins tenen potencialment prou aigua per atendre les seves necessitats, però no hi poden accedir perquè Israel no compleix la llei”, afirma Ziyaad Lunat, portaveu de la campanya, en declaracions a EL TRIANGLE.

Ignorant les Nacions Unides

Com a potència ocupant de Cisjordània i la Franja de Gaza i d’acord amb la llei internacional humanitària, Israel és responsable del benestar de la població civil dels territoris palestins i ha de garantir-li el proveïment dels elements fonamentals per a la supervivència, entre els quals hi ha l’alimentació, l’aigua, els subministraments mèdics i sanitaris i l’allotjament o refugi. A més a més, segons les Convencions de Ginebra, els palestins tenen garantit l’accés a aigua potable, aigua per a l’higiene personal i sanejament. Tot plegat, però, queda en paper mullat perquè Israel és un dels tres estats que encara no ha reconegut el dret humà a l’aigua i el sanejament, blindat legalment pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides el proppassat setembre.

L’Estat jueu controla totes les fonts d’aigua dolça de Cisjordània i els palestins, en compliment dels Acords d’Oslo de 1993, només exploten el 20% de l’aqüífer de la muntanya, la principal reserva d’aigua de la zona. Això provoca que els palestins es vegin forçats a comprar-ne bona part de la que consumeixen a Israel i ho han de fer a preus de mercat, mentre que els colons que poblen els assentaments no tenen cap tipus de límit en el consum i la reben a un preu molt baix.

A Gaza, la situació encara és més dramàtica perquè entre el 90 i el 95% de l’aqüífer de la costa, l’única font d’aigua de la Franja, està salinitzat i contaminat a causa de la sobreexplotació i l’ús massiu de fertilitzants provinents de l’agricultura intensiva israeliana, que posa en perill els futurs subministres. El bloqueig hebreu a l’entrada de nombrosos materials dificulta enormement la reparació de les infraestructures hídriques de Gaza i la recerca d’altres fonts alternatives. 

Un assumpte clau

“Sense aconseguir una distribució igualitària dels recursos hídrics, l’Estat palestí no pot ser viable”, adverteix Ziyaad Lunat qui, amb tot, reconeix que la predisposició israeliana per assolir un acord més just en el repartiment de l’aigua no és gens clar. Així, recorda que membres del Govern Netanyahu han declarat que si l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) aconsegueix proclamar un Estat independent el que caldria fer des de Tel-Aviv seria restringir encara més l’accés al preuat líquid als palestins.

Juntament amb els assentaments, les fronteres, l’estatus de Jerusalem i els refugiats, l’aigua és un dels sempiterns assumptes claus en totes les converses de pau que ha viscut el conflicte. “Del que es tracta és de posar-lo en l’agenda global, perquè la població local té molt clar fins a quin punt és important, perquè pateix en pròpia pell la manca d’aigua”, afirma Lunat, qui afegeix que els talls en el servei són molt habituals a Cisjordània durant l’estiu i a Gaza són una constant tot l’any.  

A més, uns 200.000 palestins que viuen en comunitats rurals ni tan sols estan connectats a la xarxa d’aigua corrent. En alguns casos, l’Exèrcit israelià els impedeix, fins i tot, recollir l’aigua de pluja amb la destrucció dels dipòsits col·locats per aquest ús, segons denuncia un informe d’Amnistia Internacional publicat fa més d’un any.

Sense plantes de tractament

Més enllà dels problemes econòmics –desenvolupar una agricultura competitiva es converteix gairebé en una quimera-, Thirsting for Justice també posa l’accent en les conseqüències mediambientals i de salut que genera la situació. A Cisjordània només hi ha una planta de tractament d’aigües residuals, a la qual hi està connectada el 31% de la població, mentre que a Gaza directament no n’hi ha cap. Això provoca, entre d’altres coses, que més de 60 milions de litres d’aigua residual sense tractar siguin abocats diàriament al mar Mediterrani.

A la Franja, un territori de 360 quilòmetres quadrats on viuen més d’1,6 milions de persones, malalties com les diarrees són habituals i bàsicament són causades pel deficient estat de l’aigua. Els ciutadans de Gaza pràcticament no consumeixen aigua de l’aixeta –la salinització i contaminació de l’aqüífer de la costa no ho fa recomanable- i es veuen forçats a comprar-ne per beure’n i per la higiene personal.

La construcció de diferents infraestructures hídriques –com dipòsits, dessalinitzadores o les mateixes plantes de tractament- per optimitzar i augmentar els limitats recursos hídrics disponibles depèn de les autoritats israelianes. Els palestins estan obligats a demanar un seguit de permisos administratius que gairebé mai reben i, sovint, opten per tirar pel dret i prescindir de la documentació exigida pels israelians.

Aleshores els soldats de l’exèrcit hebreu ja tenen l’excusa perfecta per destruir el que s’ha aixecat sense permís. Sense aigua no hi ha futur i mentre una autoritat israeliana, la Mekorot, en controli el 53% del subministrament per a ús domèstic a Cisjordània sembla clar que els palestins no podran seriosament plantejar-se la construcció d’un Estat propi.    

*Reportatge publicat amb el número 1.016 de la revista El Triangle.