dimarts, 17 de maig de 2011

La resistència que preocupa a Israel


El Dret Internacional Humanitari reconeix el dret a la resistència armada contra una ocupació militar. Per tant, segons la legalitat internacional els palestins poden aixecar-se en armes contra l’exèrcit israelià. És més, tenen el dret de fer-ho. Durant anys, i a través de diversos grups i vies, aquesta opció va ser utilitzada per la resistència palestina per intentar acabar amb una ocupació militar que va començar el 1967, després de la Guerra dels Sis Dies. Paral·lelament, els palestins també han utilitzat altres camins per intentar desfer-se del jou hebreu, com ara la resistència no violenta.

Mentre que la primera opció va viure, probablement, el seu moment àlgid durant la Segona Intifada (2000-2005), que va acabar amb un balanç de més de 6.500 palestins morts i 1.100 israelians; la segona va ser l’eina emprada durant la Primera (1987-1993) -1.100 palestins i 160 jueus hi van perdre la vida. Molts recordareu les imatges dantesques després que un suïcida palestí s’immolés a un lloc públic a Jerusalem o Tel-Aviv –per citar els casos més coneguts- durant la Segona Intifada. Tant hi feia que després la repressió del Tsahal, l’exèrcit hebreu, fos molt més sagnant, matés més persones i comportés demolicions de cases i bombardejos de barris sencers (el camp de refugiats de Jenín n’és un exemple). La batalla de la propaganda va ser guanyada pels israelians.

En canvi, uns anys abans, les imatges que van donar la volta al món mostraven joves i adolescents palestins llançant pedres contra tancs israelians. Mai abans –i crec que mai després- la causa palestina va sumar tants adeptes arreu del món. Els israelians van veure’s forçats a acceptar negociar amb el seu etern enemic Iàsser Arafat, aleshores màxim dirigent de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). De tot plegat n’acabarien sorgint els avui denostats –si més no per molts palestins- i mai respectats pels successius governs israelians Acords d’Oslo.

A què ve tot això? Doncs, molt simple. La resistència no violenta ha tornat amb molta força a Palestina. No són només els pobles, com Bil’in, Nabi Saleh o Beit Ummar, on setmanalment se celebren manifestacions contra el mur o la confiscació de terres els que hi recorren. Diumenge, durant la commemoració de la Nakba van ser desenes de milers de persones els que van optar per marxar pacíficament cap a diversos check-points o cap a les fronteres israelianes amb el Líban i Síria. La jornada va acabar amb 15 morts –tots palestins-, centenars de ferits i desenes de detinguts, però dos dies després els militars i autoritats israelianes han reconegut que no estan preparats per afrontar aquest tipus de protestes massives. 



El camí a seguir
Tant l’analista Murad Jadallah com Naji Odah –director del Phoenix Center al camp de refugiats de Dheisheh i amb 10 anys de presó a l’esquena tot i no haver empunyat mai una arma- , per citar únicament les dues persones que he entrevistat avui, m’han defensat enèrgicament aquesta via com el camí més adequat per acabar amb l’ocupació. Que cada setmana centenars, milers de persones s’haurien de manifestar davant les fronteres i davant els check-points de Cisjordània. Que sí, que potser els israelians dispararien uns manifestants que, com a molt, llançarien pedres. Que sí, que potser cada setmana hi hauria desenes de ferits i uns quants morts. Però que tard o d’hora la pressió internacional, aquest cop sí, els obligaria a aturar la repressió.

Aquesta forma de protesta, tot i que insisteixo que la via violenta en casos com el que ens ocupa és totalment legitima, gaudeix de les simpaties de la majoria de la gent. I vivint, com vivim, en un món on la propaganda i la informació juguen un paper clau, és obvi que les imatges de persones indefenses marxant pacíficament i sent disparades pels soldats israelians reforçarien les opcions palestines d’augmentar les seves simpaties a nivell mundial.

Les imatges de les revoltes a Tunísia i a Egipte, on les concentracions multitudinàries dels ciutadans van fer caure els dictadors Ben Ali i Mubarak, pesen molt en les ments dels palestins. I, a diferència del que vaig percebre a l’agost –en la primera visita que vaig fer a aquestes terres-, per primer cop noto esperança. Que tot és molt complicat i que Israel no vol cap canvi en l’statu quo és evident, però el que comença a anomenar-se primavera àrab està canviant la regió. I ho farà per sempre. I els palestins s’emmirallen en els seus germans àrabs i pensen si ells han pogut, per què no nosaltres? El temps dirà si les manifestacions es converteixen en quelcom habitual i fan trontollar un Govern israelià cada cop més nerviós. El vent està canviant de direcció. I, després d’una post-Nakba trista, els palestins miren, potser per primer cop en molt de temps, el futur amb optimisme, amb un somriure.   



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada