Viure com un refugiat

Em dic Mahmoud Subuh. Tinc prop de 40 anys. Vaig néixer a Balata, a prop de Nablus, el camp de refugiats més poblat de Cisjordània. Som més de 25.000 persones convivint en un quilòmetre quadrat. La meva mare, que per cert va néixer en una cova poc abans de la proclamació de l’Estat d’Israel, sempre ha viscut al camp. Jo m’he casat aquí. I tinc tres fills. No vull que segueixin el mateix camí. Vull que puguin viure millor que nosaltres. Que tinguin espai. Que gaudeixin de la llibertat. Que siguin feliços. Però no tinc la certesa que tinguin dret a assolir tot això. Ni els meus pares, ni els meus germans, ni jo mateix, l’hem tingut.

Treballo al Centre Cultural Jaffa, des d’on organitzem un munt d’activitats (cursos de música, dansa, cant, fotografia, cinema...) i intentem oferir als infants i joves del camp un ventall d’opcions que els demostrin que hi ha vida més enllà del que vegin a les seves cases, als seus carrers. Que el món és molt més gran que la sufocant i claustrofòbica atmosfera del camp de Balata. I els donem esperança. Que hi ha coses per les quals val la pena lluitar i que han d’estar contents i animats per assolir-les. Per somiar-hi.

M’encarrego de les relacions internacionals del centre. Tenim projectes amb organitzacions de molts països, que ens aporten fons que ens permeten realitzar la nostra tasca. Avui he rebut la visita d’en Marc, un periodista que m’explica que ve de Catalunya i que des de fa unes setmanes s’està a Jerusalem Est. Em comenta que vol fer un reportatge sobre els refugiats palestins i que passarà 24 hores a Balata, amb nosaltres. Durant les següents tres hores, parlarem sense parar. Del món. De les revoltes àrabs. De Catalunya. Del Barça. Dels seus somnis. Però, sobretot, de Palestina, dels nostres problemes, dels nostres desitjos. I dels refugiats i de Balata, òbviament.

Intento deixar-li clar que no volem ser refugiats eternament. Que sí, que les Nacions Unides, a causa del nostre estatus, ens garanteixen el serveis bàsics, però que estan retallant fons i cada cop estem pitjor. Que no tenim protecció política, quan el nostre és bàsicament un problema polític. Que tenim molts, molts problemes i que la vida aquí és molt dura. Potser si aconseguim un Estat palestí real, amb sobirania completa, podrem començar a solucionar la qüestió dels refugiats. I podrem deixar de viure en camps. Tant de bo.

A través de la finestra, li mostro els carrers de Balata. N’hi ha molts que són increïblement estrets, fins al punt que dues persones no poden passar alhora. Fins a l’extrem que semblen dissenyats per a nens. El 1952, quan el camp es va crear, hi vivien 5.000 persones. Des d’aleshores ens hem multiplicat per cinc, però l’espai, llogat per l’ONU, no ha crescut. Les noves plantes a les cases s’amunteguen i allargant el braç pots furtar el que vulguis de casa el veí. 

Créixer al camp de refugiats implica fer-ho envoltat de greus problemes. Per començar, no tens cap tipus d’intimitat. Fins que em vaig casar no vaig entendre com s’ho feien els meus pares per tenir sexe en un espai tant petit i amb set fills. Diverses generacions s’acumulen al mateix immoble. A banda, que ho saps tot sobre els veïns: què diuen, perquè ploren, perquè discuteixen, què mengen...I, evidentment, ells tenen la mateixa informació sobre tu.

Créixer a Balata suposa no tenir espais per jugar quan ets un nen. No hi ha parcs infantils. No hi ha pistes esportives. Què fas quan ets jove? Caminar, potser apropar-se a Nablus, potser acabar a casa d’algú. Algun local per distreure’s? Ja ens agradaria, però no sabríem on posar-lo. No hi cabem. Tot plegat ens estressa. L’ambient, sovint, és claustrofòbic. Ens sentim ofegats, engabiats. I, clar, això té conseqüències. Tenim molts problemes amb la violència. A les cases i a fora. Verbal i física. No sabem com resoldre-ho. Potser el dia que siguem lliures...

Vida?

Viure aquí et desfà. Et destrueix. Et mata. La meva mare és un cas paradigmàtic. Acaba de fer 63 anys, però fa molt de temps que és una persona absolutament dependent dels altres. No pot fer res sola. Té diabetis, la tensió sanguínia molt alta, problemes cardíacs...Durant la Primera Intifada, els soldats israelians van assaltar el camp i van entrar a casa per detenir un dels meus germans. La meva mare va colpejar un militar per evitar-ho i la rèplica d’aquest va ser colpejar-la brutalment amb la seva arma. Va patir una greu hemorràgia interna que gairebé la mata. Avui la veus i sembla una dona de 90 anys. Però no és una excepció, és gairebé la norma.

Totes les cases estan tocades per la tragèdia. Tothom té algun familiar pres, ferit en un dels molts atacs israelians o, directament, assassinat. Només durant la Segona Intifada més de 230 persones del camp van morir per accions dels militars hebreus. Solució? No ho sé. Però ha de ser política. Necessitem un Estat. Necessitem gent que realment ens defensi i que miri pel poble, no per omplir-se les butxaques. Estem farts dels polítics, de les picabaralles internes i de la corrupció.

Vols saber una cosa, Marc? M’he passat moltes hores de la meva vida parlant de política, de conflictes, de l’ocupació, però les meves preocupacions segur que són les mateixes que les de la gent del teu país. El que més m’importa és el benestar dels meus fills, que estiguin sans, que creixin forts, que siguin feliços. Són el que més m’estimo. I, sobretot per ells, vull que tot canviï. Aspiro a tenir una casa normal, no un microhabitatge com ara. I a preocupar-me només per coses més banals. Aquí tot és molt difícil. Ho sabem, però hem de viure-hi igualment. I intento ser feliç.

Estic cansat de ser aquí, però és el que m’ha tocat. No tinc el teu passaport, que et permet moure’t per tot arreu sense problemes. No sóc lliure. I tinc dret a ser-ho. Els palestins tenim dret a ser-ho. Som un poble preparat, format. Podem construir un país pròsper i viure en pau i feliços. Però no ens deixen!!! I tinc clar que la violència no és el camí per aconseguir-ho. Un somni? Deixar de ser refugiat i poder visitar Jerusalem quan vulgui. Amb la meva dona. Amb els meus fills. Gràcies per escoltar i explicar la nostra història, Marc. 

Colpit

No, Mahmoud. Gràcies a tu. I a la resta de la gent del Centre Cultural Jaffa. I a tots els habitants de Balata. Per acceptar-me durant un dia. Per tractar-me de collons. Perquè en 24 hores he pogut entendre, ni que sigui parcialment, què significa viure en un camps de refugiats. He de confessar que al vespre, sense poder fer res a Balata (tothom era a casa, els carrers no estan il·lumitats, l’oferta cultural i d’oci és zero...) vaig anar a Nablus i vaig sopar allà, on vaig topar-me amb una manifestació de Hamàs, que després de quatre anys tornen a ocupar els carrers de Cisjordània (això també fa por).

A les 10 del matí de divendres surto del centre cultural. Fa un sol esplèndid. Miro al meu voltant i veig uns quants nens jugant com poden. Em somriuen. Sóc l’únic occidental del camp i atrec les mirades. Sóc quelcom estrany, diferent per a ells. Camino, potser per últim cop, pels carrers del camp. Són gairebé buits. Avui és dia festiu. Just abans d’agafar el taxi que em portarà al centre de Nablus, giro al cap per contemplar el paisatge. Deixo, definitivament, Balata. Puc fer-ho. No sóc d’allà, no sóc un refugiat. Dormiré a Jerusalem, tot i que no és la capital del meu país. En Mahmoud i companyia gairebé no poden ni somiar-ho. Sensació d’impotència, de ràbia. Frustració. No és just que jo ho pugui fer tot i que ells gairebé no puguin fer res. No és just que Israel segueixi ocupant Palestina. El món, però, no n’és de just. Quina merda!     

La fotogaleria completa de la visita al camp la trobareu aquí.