Les dones que han dit prou a Israel

Fa onze anys van dir prou. Tenien clar que les coses no podien continuar igual i que havien de fer quelcom per canviar-les. Acabava d’esclatar la Segona Intifada i els abusos militars israelians sobre la població palestina van elevar-se fins a límits desconeguts. No eren gaires i van optar per unir-se per guanyar força. De la suma d’organitzacions prèvies en va néixer la Coalició de Dones per a una Pau Justa. Avui segueixen actives, lluitant contra l’ocupació israeliana de Palestina, defensant la igualtat de drets per a tots els ciutadans de l’Estat d’Israel i anhelant també que s’acabin els abusos a les dones en aquestes terres.

En la Coalició hi ha tant dones jueves com palestines residents a l’Estat d’Israel. A banda de prendre part en accions més o menys típiques contra l’ocupació, com ara manifestacions, concentracions o impulsar comunicats, les Dones es dediquen des del 2006 a la campanya Who Profit from the Occupation (Qui guanya amb l’ocupació). Esti Micenmacher em comenta que sovint ens oblidem del factor econòmic que impulsa la dominació i el control polític i militar de Palestina.

“És un gran negoci. És fonamental entendre que hi ha moltes, moltíssimes companyies que fan un  munt de diners gràcies a l’ocupació i és molt perillós que es converteixi també en una cosa econòmicament profitosa, no únicament en el projecte polític dels partits sionistes”, exposa. En la web de la campanya hi ha un llistat d’unes 500 empreses, tant israelianes com d’altres països, que guanyen a través de l’ocupació. No són només les companyies que tenen factories ubicades en els assentaments jueus de Cisjordània o dels Alts del Golan, també són firmes de construcció, de serveis, els bancs, la seguretat i un llarg etcètera...

Una societat militaritzada

Micenmacher, que aposta per un únic Estat que agrupi tant palestins com israelians amb igualtat de drets per a tothom, sap que defensen una posició minoritària dins la seva societat, però tenen clar que posen els drets humans i la igualtat per davant de tot. Res escandalós, d’altra banda, però sí estrany entre la majoria dels jueus israelians. Parlant amb ella també me n’adono de fins a quin punt la dona està relegada a l’Estat hebreu. L’exèrcit, omnipresent als carrers i que encara avui és la institució més valorada pels israelians, és la principal via d’accés als càrrecs públics més importants de l’Estat. I quantes dones hi ha a la cúpula militar? Poques, molt poques.

Fins passats als 40 anys els homes serveixen un mes a l’exèrcit des de la reserva i n’hi ha molts que acaben treballant al gegantí sector de la seguretat (aquí els controls són a tot arreu). La presència d’armes a les cases, per tant, és important i, segons Micenmacher, això es tradueix en un alt índex d’assassinats per violència de sexe a les llars. Una societat militaritzada, violenta, racista, feixista i cada cop més influenciada per l’integrisme religiós. Aquest és el terrorífic retrat que l’activista em fa d’Israel. Déu n’hi do!

I què podem fer la resta per compartir la seva lluita per una pau justa i real? Ella ho té clar. Donar suport a la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS), per tal de denunciar les companyies que inverteixen a Israel (sobretot als assentaments) i forçar-les a retirar els seus negocis al país i intentar colpejar les companyies hebrees allà on siguin. Es tracta d’emular el que es va fer a l’Europa Occidental i als Estats Units contra la Sud-àfrica de l’apartheid els anys vuitanta. I la pressió va reeixir. Potser és l’únic camí. Serà qüestió de sumar-s’hi i intentar-ho, perquè l’Israel d’avui en dia té molts punts en comú amb la Sud-àfrica de l’apartheid.