dissabte, 28 de maig de 2011

Els mizrahim: els jueus discriminats que van revoltar-se


La discriminació és la norma en la societat israeliana. Els palestins que resideixen a l’Estat hebreu -1,2 milions de persones, el 20% de la població total- ocupen el nivell més baix en la piràmide social del país. Pel simple fet de no ser jueus, queden relegats en molts aspectes i per bona part dels seus conciutadans són vistos com els quintacolumnistes de l’enemic palestí. Des del 1948, any de la creació de l’Estat d’Israel, l’administració de Tel-Aviv no ha fet gran cosa per guanyar-se la seva adhesió al règim, ans al contrari. Viuen als barris i les ciutats més pobres, estan vetats en moltes professions, tenen menys drets que els jueus...

La discriminació, però, no va únicament contra els palestins. També hi ha nivells socials molt diferents entre els propis jueus. A dalt de tot de la piràmide social hi ha els asquenazites, que procedeixen del centre i l’est d’Europa. Sempre han copat el poder polític i econòmic a Israel, amb alguna excepció. David Ben Gurion, considerat el pare de la independència, era asquenazita, com també Yitzak Rabin –primer ministre que va signar els acords d’Oslo el 1993- i ho són Shimon Peres, actual president, i Benjamin Netanyahu, el primer ministre al càrrec.

Just per sota, hi ha els jueus sefardites, que són els descendents dels que van ser expulsats de la Península Ibèrica a finals del segle XV per decisió dels Reis Catòlics. Mirats sempre per sobre les espatlles pels askenazites, s’ha de dir que molts dels seus integrants han arribat a fer-se un lloc en l’elit estatal. Immediatament després hi ha els mizrahim, que són els descendents dels jueus de l’Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica, l’Àsia Central i el Caucas. I en darrer lloc, tot i que per damunt dels palestins, hi trobem els falashes, els jueus etíops, que van arribar a l’Estat durant els anys 80, a través d’operacions amb noms bíblics com Moisés.



Els jueus àrabs
Els mizrahim formaven part de comunitat jueves molt antigues instal·lades en el món àrab. Tradicionalment hi havien conviscut sense problemes, però arran de la creació de l’Estat d’Israel, molts d’ells van optar per abandonar els seus països (el Marroc, Tunísia, Síria, el Líban, el Iemen...) per establir-se al nounat país. Des de l’òptica jueva es diu que la marxa dels seus llocs d’origen, sense rebre compensacions de cap tipus, és moneda de canvi de la neteja ètnica de palestins que es va portar a terme el 1948. La diferència és que els palestins no tenien un Estat que els volgués acollir...

Tot i que són jueus, comparteixen moltes coses amb els palestins: molts tenen encara avui l’àrab com a primera llengua, el color de la pell és similar i també són discriminats per l’elit política, militar, social i econòmica israeliana. Tradicionalment abandonats pel seu Govern, entre els mizrahim el nivell de pobresa sempre ha estat molt superior al de la resta de jueus israelians.

Farts de ser discriminats i disposats a reclamar un tracte igualitari, joves mizrahim van passar a l’acció els anys setanta i van formar els Panteres Negres israelians, un moviment de protesta que va protagonitzar importants accions que van colpir part de la societat de l’època. Com podia ser que els propis jueus qüestionessin i es rebel·lessin contra el seu Govern? Especialment actius del 1971 al 1973, la seva acció més coneguda va arribar el 18 de maig del primer any, en el que es va conèixer com la Nit de les Panteres. 
 
7.000 persones van manifestar-se contra la discriminació racial a la plaça de Sió. La policia els va dispersar amb violència, però els xocs van posar de manifest el racisme existent a un Israel que aleshores només tenia 23 anys. Poc abans, alguns dels líders del moviment s’havien reunit amb Golda Meir, la primera ministra de l’època, que per variar era asquenazí. Meir va carregar contra els joves i no va fer res per canviar la discriminació que patien. Ni tan sols els va reconèixer com a moviment social.

La discriminació creix
Després de la Guerra del Yom Kippur (1973) –considerat el primer enfrontament bèl·lic en què l’Estat hebreu va mostrar que no era invencible-, la societat israeliana va tancar-se encara més en si mateixa i no va acceptar els jueus que criticaven el seu Estat. Marginats socialment, els Panteres Negres van anar perdent força i els seus intents de fer el salt al Parlament van fracassar. Avui en dia, segueixen existint, però tenen una incidència social gairebé nul·la.

En Reuven, un dels veterans activistes dels Panteres Negres, explica que no han aconseguit que els mizrahim se situïn al mateix nivell que la resta de col·lectius jueus. Que la discriminació no només continua, sinó que el racisme cada cop és més bèstia a Israel. Ell, com la resta de Panteres, vol acabar amb l’ocupació, està fart de l’opressió que pateixen els palestins i defensa un Estat igualitari, format per àrabs i jueus, on tothom visqui en igualtat, amb els mateixos drets i deures.

Parla de pau. Una paraula constantment escoltada per aquestes terres. Uns, farts de patir, la desitgen sincerament. Els altres, se la posen a la boca molt sovint, però la interpreten a la seva manera. Ús de la força, construcció de més assentaments i repressió militar són tres potes fonamentals de la pau de l’executiu de Netanyahu. Una pau guerrera. Un pau impossible. Una pau dels qui no la volen. Una farsa. Una mentida. Una altra gran mentida.       


Entrevista (òbviament no és meva) amb en Reuven: 

1 comentari:

  1. No m'era desconegut que hi havia diversos "grups" a la societat israeliana, però no sabia que això tingués conseqüències entre la població. Molt interessant de conèixer.

    ResponElimina