El despertador sona a tres quarts de sis. 45 minuts més tard em recull un noi palestí, que no he vist prèviament. Creuem el check-point i passem a buscar tres joves activistes palestines. Tots plegats anem a Nabi Saleh, per participar a la protesta que des de fa un any i mig s’hi fa cada divendres per reclamar el retorn de les terres confiscades als vilatans en benefici dels colons d’un assentament israelià molt proper. Hi arribem abans de les nou, després de fer una llarga volta, tot i que la manifestació no començarà fins després de la una.
El Govern israelià vol acabar amb aquestes protestes i per dificultar la participació dels activistes, ja siguin palestins, israelians o internacionals, tots els accessos viaris al municipi estan tallats a partir de les nou del matí o, com avui, fins i tot abans. Ens ha tocat caminar una estona per la muntanya per poder entrar a Nabi Saleh, un petit poble agrícola situat a una vintena de quilòmetres de Ramal·lah, la capital administrativa de Cisjordània.
La llarga espera s’aprofita per parlar amb altres activistes, amb periodistes de diversos països i, òbviament, amb la població local. Manal Tamimi, membra del Comitè Popular de Nabi Saleh, m’explica que aposten per un model de resistència no-violenta, el mateix que es desenvolupa a altres poblacions cisjordanes com Bil’in o Beit Ummar. Això, però, no impedeix una resposta violenta per part dels soldats israelians, que no tenen problemes en disparar bales de so, pots de gas lacrimogen o el que sigui per reprimir-los i acabar amb les marxes. De moment, però, no ho estan aconseguint!
A Nabi Saleh no hi ha mur, sinó que simplement part de les terres del municipi van ser confiscades pels colons jueus d’un assentament molt proper i, òbviament, ara compten amb la protecció de l’exèrcit. La situació al poble és molt complicada perquè la majoria de la seva superfície pertany al que s’anomena àrea C, és a dir, aquella zona de Cisjordània sota control administratiu i de seguretat israelià. Així, si per exemple els seus habitants volen construir una casa, han de demanar el corresponent permís, que sempre és denegat. Com que el creixement demogràfic palestí és enorme, les cases es fan igual, fet que comporta demolicions per part dels soldats israelians...
Marxa pacífica, repressió per la força
Finalment, comença la marxa. Com sempre, és pacífica. Es canten eslògans contra l’ocupació, contra el Govern d’Israel, contra els soldats, però ningú llança ni una sola pedra i, òbviament, els únics que van armats són les desenes de soldats que vigilen els potser 130 manifestants. Quan els militars es cansen, després de respondre amb somriure burleta i amenaces a la marxa –avisen que estem en una zona militar tancada i qualsevol que corri per allà pot ser arrestat-, comença l’espectacle repressiu. Primer, disparen uns quants pots de gas lacrimogen. No tenim més remei que fugir, dispersar-nos. És impossible respirar i costa molt veure res. Afortunadament, totes les cases del poble són obertes i saps que en qualsevol hi pots trobar refugi un divendres.
Poc després, aquests rambos del segle XXI assalten el poble, fins arribar a la plaça central. Al cap d’uns quants minuts, retornen a la posició inicial i la marxa es reprèn. A poc a poc, avançarem fins arribar a les terres confiscades. Els soldats, situats estratègicament, ens vigilen i controlen i només podem avançar fins on ells volen. Ens hem de portar bé i tornar al poble. Però allà tot canvia. De cop i volta, un militaret embogeix i comença a agredir un home d’uns 60 anys, que simplement li deia que aquella era la terra de la seva família des de feia segles i que el nouvingut i el forà era el militar.
Els següents 20-30 minuts seran una bogeria. Real, autèntica, salvatge. No passen 20 segons sense sentir trets, ja siguin pots de gas o bales de so. No passen dos minuts sense sentir els crits d’una nova persona ferida. Però la gent, sobretot dones, resisteix i no es fa enrere. Reclamen el que és seu! Així que comencen a caure els cops de porra i els trets deixen de fer-se seguint la legalitat. Arran d’això, un activista nord-americà serà greument ferit al cap (a la galeria de fotos trobareu la part del cos que ha perdut...és desagradable ja aviso). Al Ben, el meu amic anarquista –el cito en un post anterior-, li trencaran el braç. Cinc dones seran detingudes, més de 15 persones rebran cures mèdiques...
I tot plegat, amanit d’insults, faltes de respectes, amenaces, agressions, xuleria...No actuen com a persones, actuen com a màquines programades per reprimir, per atacar, per ferir, per matar. No els puc veure com a humans, els veig com animals salvatges, sense cap control de si mateix, però suposo que m’equivoco, que tota la repressió d’avui està perfectament estudiada. Que diumenge, el dia 15, és la Nakba (o desastre) que recorda la fugida de 800.000 palestines de casa seva a causa de la creació de l’Estat d’Israel el 1948. I, òbviament, hi ha molts actes programats. I mostrar al món els palestins encesos, després de ser atacats durament divendres, pot interessar els israelians en l’eterna guerra de la propaganda...
Sense saber com acaba
Torna la calma, tensa això sí. Els soldats tornen a ocupar el poble, de manera que la vida a Nabi Saleh es paralitza. La gent resta tancada a les cases i només els nens gosen desafiar la seva presència intentant jugar, com fan els infants d’arreu del món, entre ells. Passen les hores i els militars tenen pres el municipi. Pugen als terrats, es mouen per on volen, deneguen l’accés o la sortida de les persones...
Finalment, permeten que els que no som del poble marxem. Amb els palestins amb qui he vingut deixem Nabi Saleh al voltant de les 19.00 (onze hores després d’arribar-hi) i a la sortida, un militar cínic té la barra de preguntar-nos d’on venim i què tal ha anat avui la protesta. Per rematar-ho ens demana si els manifestants han estat gaire violents amb els soldats. M’agafen ganes d’explotar, de fer alguna bogeria, però no ajudaria els meus companys palestins. Al cap d’uns minuts, arribem al principal accés per carretera al poble i veiem més vehicles militars que abans. Sembla que els israelians encara trigaran unes hores a deixar tranquils uns vilatans que només reclamen que els tornin el seu mode de vida.
Nabi Saleh, com Bil’in, s’està convertint en exemple exitós de resistència no violenta i els israelians volen acabar amb les protestes. Però només saben utilitzar un camí: la violència. Com m’ha dit Manel Tamimi al matí, “no volen escoltar-nos, no ens volen entendre, no respecten res, ni dones, ni nens ni avis. Tenen un mentalitat militar, només serveixen per la guerra”.
Imatges
Aquesta vegada penjo una galeria amb moltíssimes fotos. Hi trobareu des de fotografies del poble abans de la protesta (us serveixen per fer-vos-en una idea), de l'assentament (totes les cases són iguals, és com una urbanització), de la marxa, de la repressió, de l'ocupació del poble per part dels soldats.
https://picasaweb.google.com/114320132062584984066/NabiSaleh?authkey=Gv1sRgCKTxzqSHv5zgsQE#https://picasaweb.google.com/114320132062584984066/NabiSaleh?authkey=Gv1sRgCKTxzqSHv5zgsQE#
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada