Aprofitant el darrer divendres de Ramadà (el mes sagrat de l’islam), Olive Revolution –un grup que advoca per una revolta popular i nacional no violenta contra l’ocupació israeliana- va llançar la campanya Colpejant les Portes de Jerusalem, amb l’objectiu de reunir el màxim nombre possible de manifestants palestins als accessos de la seva capital històrica des de Cisjordània per, entre d’altres coses, denunciar les limitacions que pateixen per accedir-hi i anar a resar a l’Esplanada de les Mesquites. Tot i que les tradicionals manifestacions que es fan els divendres a pobles com Bil’in, Nabi Saleh o Al Massarah s’han suspès per intentar augmentar el nombre d’assistents a la protesta, a l’hora de la veritat només unes 150 persones s’han apropat a Qalàndia, l’accés nord a Jerusalem i el punt de control que hi ha entre la ciutat i Ramal·lah, la seu de l’Autoritat Palestina.
Durant molta estona s’han barrejat els manifestants amb les persones que creuaven el punt de control per, efectivament, anar a resar a Al-Quds (el nom àrab de Jerusalem). Tots els homes menors de 50 anys tenien l’accés prohibit a la seva capital des de Cisjordània, de manera que només 300.000 persones han pogut apropar-s’hi avui per honrar el seu Déu (dic només, perquè el darrer divendres del Ramadà la xifra normalment s’eleva fins al mig milió). A l’hora de la pregària, i enmig d’un silenci només trencat per les paraules de l’imam, homes i dones s’han agenollat manta vegades per pregar, davant la mirada impertèrrita i dura dels soldats israelians, ja a punt per a la confrontació. Una batalla, per dir-ho d’alguna manera, com sempre desigual. L’última tecnologia en armament contra pedres...
Després d’uns quants crits contra l’ocupació, ha començat la moguda. Ha arribat la típica pluja de granades de so i de pots de gas lacrimogen. Ràpidament, els manifestants s’han dispersat i ens ha tocat córrer per no ofegar-nos. Des de dalt de les torres que hi ha al check-point, els soldats israelians ho tenien molt fàcil per controlar la situació. L’escenari era esperpèntic. Poca gent dispersa contra desenes de soldats fortament armats. A més a més, i com passa sempre a Qalàndia, el trànsit no s’ha tallat i hi havia un embús monumental que no feia altra cosa que dificultar la fugida dels manifestants quan els soldats han començat a disparar. Encara no entenc com els palestins són incapaços d’organitzar com cal aquestes coses per evitar la presència d’uns vehicles que no fan altra cosa que debilitar la protesta i augmentar-ne la perillositat.
Menys de dues hores després de l’inici, la protesta s’ha acabat. Com a balanç, diversos ferits i dos palestins de Bil’in detinguts. Un cop més, però, la crida a una manifestació massiva contra l’ocupació no ha triomfat. A banda dels israelians –molts d’ells Anarquistes contra el Mur- i dels internacionals i periodistes que cobríem la protesta, només desenes de palestins eren a Qalàndia. Segur que la majoria del poble palestí té molts motius per buscar una vida el més tranquil·la possible, però la seva lluita només tirarà endavant si a l’acció política se li afegeix una enorme pressió popular des de baix. És a dir, a partir d’accions multitudinàries. En els gairebé cinc mesos que porto per aquestes terres, encara no he pogut veure cap protesta massiva (per la Nakba, a Qalàndia hi havia poc més de mil persones). Només espero que al setembre, la cosa canviï i la votació a l’ONU vagi acompanyada de gernacions de palestins que protesten contra l’ocupació i mostren la cara violenta i repressora d’Israel al món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada