dimecres, 3 d’agost de 2011

Els exclosos israelians


Cobren salaris de misèria. Són expulsats de les seves cases. I, normalment, ningú els fa cas. Són els (jueus) exclosos de la societat israeliana, els que formen una classe baixa que no ha deixat d’engrandir-se les darreres dues dècades a causa de la línia ultraliberal que ha seguit l’economia hebrea. La creixent protesta pel cost de la vida i, sobretot, pel preu de l’habitatge ha posat també la seva problemàtica en el punt de mira d’una societat que sembla que comença a descobrir-se (algunes) vergonyes.

Ells no són joves de classe mitjana amb salaris precaris que només poden viure a Tel Aviv gràcies a l’ajut dels seus pares. Ells, directament, viuen en barris pobres de Jerusalem, però ni així els surten els números. Amb salaris que es mouen al voltant dels 3.000 i els 5.000 xèquels (entre 600 i 1.000 euros) és molt difícil sobreviure en un país com Israel on, i això sí que és cert, els preus són de bojos. Des de la llet a la carn, passant per la cervesa i, òbviament, els lloguers els números espanten. Diuen que l’economia del país va a tota màquina, però és evident que només se’n beneficien uns quants.

Dos 'exclosos' jugant al backgammon
Els exclosos israelians són aquelles persones que en el seu moment van poder rebre un apartament públic (de protecció oficial, perquè ens entenguem) a canvi d’un lloguer relativament econòmic. Però, l’empresa governamental que gestiona el parc d’habitatges públics no l’interessen aquest tipus de llogaters. Per això, progressivament, els han anat expulsant, per tirar a terra els seus antics blocs i projectar-hi edificis destinats a apartaments de luxe. Molts s’han quedat ja sense a casa i la resta se senten amenaçats.

No formen part, però, de la protesta massiva. No són al benestant bulevard Rotschild de Tel Aviv, ni tan sols al Gan Asus de Jerusalem. El seu modest campament (tot just compta amb una desena de tendes) s’ubica al Parc de la Independència, a molt pocs metres del consolat dels Estats Units. Aquí no hi ha un gran desplegament de mitjans. Són exclosos, oblidats. Joves com Nir Akirav els acompanyen perquè consideren que cal “donar suport a la gent que ha perdut els seus drets, a la gent que es troba sumida a la pobresa”. En tot cas, reconeixen que l’onada de protestes socials que viu el país –la més important dels últims anys; el dia que es visqui alguna cosa semblant contra l’ocupació Israel haurà entrat en una revolució) ha servit de guspira per posar també la seva dramàtica situació damunt la taula.

El contrast
A Gan Asus, una petita plaça prop de la zona més comercial de Jerusalem, l’ambient és molt més animat. Aquí dominen els joves de classe mitjana, disposats a debatre sobre el futur del seu país. Volen canviar el model econòmic, tot i que tampoc s’oposen amb vehemència al lliure mercat. No són revolucionaris. No són transformadors. Potser, únicament, reformistes. Yacob, un d’ells, m’explica que el problema és la privatització de cada cop més serveis que ha viscut Israel, seguint un model nord-americà que deixa un nombre creixent de ciutadans sense poder accedir a una salut o educació en condicions. Israel és cada cop més elitista. Però fins avui la majoria de la població semblava ignorar-ho.

Gan Asus, el gran campament d'indigats a Jerusalem
Segons Yacob, el més positiu de l’onada de protestes és que està posant l’assumpte social en l’agenda dels mitjans de comunicació i del Govern, en un país on el tema estava completament oblidat. “Només es parlava de seguretat o dels conflictes entre religiosos i la població secular, però en canvi s’obviava qüestions fonamentals que afecten la majoria dels ciutadans”, afirma. Segurament té raó. La premsa israeliana no deixa de publicar informacions d’una mobilització que segueix creixent i els analistes consideren que s’està vivint un moment històric. No sé si n’hi ha per tant.  

Per acabar, comentar que Jerusalem i Tel Aviv són les dues grans ciutats israelianes, però que són completament diferents. Es pot copsar només passejant un minut per cada una de les ciutats i també es trasllada a la protesta. L’aspecte dels acampats del bulevard Rotschild és totalment equivalent a les persones que van participar a la protesta dels indignats a la plaça Catalunya. A Jerusalem, i parlo de Gan Asus, tot canvia. Les faldilles llargues i els mocadors al cap –el look colona, perquè ens entenguem- entre les noies i les quipàs entre els nois són aquí molt presents. A Tel Aviv, ni rastre. L’asfixiant ambient religiós de la ciutat santa sempre apareix.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada