Il·luminant la revolució

És un dels escriptors egipcis més coneguts internacionalment. Però és molt més que això. També és dentista i segueix visitant en la seva consulta propera al Downtown del Caire. I, des de fa molts anys, és analista i activista polític. Per saber què passava durant el règim de Hosni Mubàrak llegir els seus articles era imprescindible. Va ser censurat i abans de la caiguda del dictador no publicava en cap mitjà local, però des de fa uns mesos torna a ser fàcil trobar columnes seves a la premsa egípcia. A través dels seus textos sabem què volen els egipcis i com avança la revolució. Parlo d’Alaa al-Aswani.

Molt crític amb el rumb que ha agafat la transició, és molt popular entre la població local, fins al punt que en una enquesta recent era el favorit per fer-se càrrec del ministeri de Cultura. Ell, però, rebutja dedicar-se a la política i considera que la feina dels escriptor és fiscalitzar el poder, però no entrar-hi directament. Relativament conegut a casa nostra, sobretot gràcies al magnífic L’edifici Iaqubian (Edicions de 1984), també ha publicat amb la mateixa editorial Chicago i el recent Egipte, claus d’una revolta inevitable. Us en recomano la lectura i, si no l’heu vist, també que veieu la pel·lícula de l’Edifici Iaqubian. Molt interessant per conèixer la decadent societat egípcia de Mubàrak. Després de diversos intents, el penúltim dia del meu periple cairota, vaig aconseguir entrevistar-lo, precisament a la seva consulta. Va ser un luxe.

“El camí que segueix la Junta Militar és molt perillós”

Què significa aquesta revolució a nivell personal?

És un moment molt important en la meva vida, perquè he participat en la revolució des del primer moment. Estic molt orgullós de l’aixecament, però hem de lluitar perquè el canvi no és fàcil i hem d’afrontar molts problemes i amenaces.

Com valora la situació actual?

Sóc optimista, perquè hem assolit un gran èxit a través d’una revolució pacífica. Vam acabar amb un dels pitjors dictadors del planeta només a través de manifestacions. Ara bé, no hem d’oblidar que mil egipcis han perdut la vida i que n’hi ha mil més de desapareguts i 5.000 de ferits. El preu per a la llibertat és molt car. Ara bé, no estic gens content amb el camí que està seguint la Junta Militar, perquè ni tan sols escolten les demandes més bàsiques de la ciutadania. No ha cessat els jutges corruptes, ni els oficials que van humiliar i torturar milers d’egipcis, no atura els judicis militars contra civils i encara es manté el fiscal general de l’època de Mubàrak. És molt estrany i perillós el que estan fent. A més, ara compta amb el suport dels Germans Musulmans, que l’únic que fan és defensar totes les decisions dels militars.

Qui hi ha darrere la contra-revolució?

La contra-revolució està concentrada en la gent que prové de l’antic règim i que tem el canvi. Homes de negocis corruptes paguen matons perquè intentin expulsar els manifestants d’Alexandria o del Caire. També hi ha oficials o antics polítics que saben que si la revolució triomfa, hauran de pagar pels seus delictes i acabaran entre reixes.

I quin paper hi juguen les potències estrangeres?

Patim interferències tant per part de les potències occidentals, com per part dels països del Golf Pèrsic. Les monarquies del Golf intenten aturar la revolució perquè no afavoreix els seus interessos i temem que si triomfa s’acabi expandint també allà i faci perillar els privilegis de la classe dirigent. S’entenien molt bé amb Mubàrak i ajuden polítics de l’antic règim perquè intentin torpedinar el procés de canvi. Els Estats Units fan una cosa semblant, tot i que de manera potser més subtil. Han arribat molts milions de dòlars a ONG que l’únic que fan és intentar instrumentalitzar la transició cap a on ells volen.

Per què els egipcis van dir prou?

A Occident, el moviment va ser una sorpresa perquè no tenen bons analistes sobre l’Orient Pròxim, sinó només persones que fan una lectura de la realitat en funció dels seus interessos, no del que passa sobre el terreny. La revolució sorgeix d’un cúmul de coses i crec que la guspira a Egipte arriba amb les protestes i les vagues del 2008. A partir d’aquí va creixent i creixent i després de l’aixecament a Tunísia ja és imparable. En general, la gent perd la por a denunciar la situació en què viu i vol deixar clar que estem en un punt de no retorn i que ja no acceptarà certes pràctiques del passat. Els egipcis hem canviat. En el referèndum de fa uns mesos, per exemple, els ciutadans van escridassar el governador del Caire perquè volia colar-se a l’hora de votar, que és el que es feia abans. La mentalitat és nova i això és el més positiu. 

*Entrevista publicada al setmanari El Triangle.