El vell guerriller que no es rendeix

El compromís pot tenir un preu molt alt. Sobretot si defenses una causa noble. Especialment quan ho fas en un país sota ocupació militar. Passar una part important de la teva vida a la presó, tenir seqüeles permanents al teu cos i a la teva ment, estar a punt de morir en diverses ocasions són alguns exemples del cost que ha pagat Mamun Istetye pel seu compromís amb el seu país, Palestina. Superats els 40 anys i amb cinc fills, la seva vida és de pel·lícula.

Va participar a la Primera Intifada –la de les pedres- i el seu activisme contra l’ocupació li va comportar una llarga temporada –sis anys- a les presons israelianes. Una dècada més tard, amb altres companys de lluita va agafar les armes per unir-se a la Segona Intifada. En aquesta ocasió, les brutals i desiguals batalles que es van desenvolupar a Nablus en aquells anys van estar a punt de costar-li la vida. Un tret que li va travessar el rostre –i que li han suposat hores i hores de cirurgia per reconstruir-li el rostre- va ser la conseqüència més visible del seu pas per la resistència armada palestina.

Solar al centre de Nablús bombardejat a la II Intifada

Mamun Istetye ha viscut més de nou anys a les presons israelianes. I ha estat detingut 16 vegades. Això l’ha marcat. S’ha perdut moltes coses. Però no es penedeix del camí escollit. Tot el contrari. Confia que els joves del país agafin el seu relleu i no aturin una lluita que només culminarà –si més no, parcialment- el dia que l’ocupació acabi. “Hem de continuar perquè els israelians han decidit que no volen la pau”, afirma. 

Dolor i malsons 

Amb 13 anys va ser arrestat per l’exèrcit israelià per primera vegada i des d’aleshores el seu compromís no s’ha aturat. Ara bé, físicament apareix com un home cansat i mentalment està tocat. No amaga que pateix malsons i que un dolor gairebé insuportable a l’esquena l’acompanya permanentment com a conseqüència de la postura en què es veia obligat a estar un munt d’hores quan era entre reixes. “El tracte era degradant. Em van torturar un munt de vegades per obtenir informació i després de les llargues sessions d’interrogatori estava destrossat. El cabell em queia, tenia marques per tot el cos i veure la llum del dia se’m feia insuportable. M’havia acostumat a la foscor”, explica amb veu serena.

Després de ser detingut i empresonat arran de la Primera Intifada, els acords d’Oslo –avui denostats- li van permetre quedar en llibertat a la meitat de la dècada dels noranta. El 2000, però, va esclatar la Intifada d’Al-Aqsa, molt més violenta i sagnant que l’anterior i amb un cost brutal pels palestins, que en aquesta ocasió fins i tot van perdre la batalla de la imatge (que havien guanyat a finals dels 80) a causa dels atemptats suïcides. Istetye va sumar-se a un grup de resistència armada i Nablus, sobretot la ciutat vella, va ser un dels escenaris dels xocs més violents entre milicians palestins i els soldats de les Forces de Defensa d’Israel.

Carrer a la ciutat vella de Nablus. 

Al cinquè dia de combats, amb els hebreus utilitzant artilleria pesada i tancs per combatre els guerrillers armats amb fusells lleugers, Istetye va ser ferit i només va poder fugir arrossegant-se. Va haver d’esperar tres dies, fins que els soldats israelians van “pacificar” la ciutat, per ser atès a un hospital i començar les incomptables operacions. Al cap d’uns anys, l’aixecament va acabar, però no el conflicte entre Israel i Palestina. L’ocupació continua, així com les condicions que van portar els palestins a aixecar-se en les intifades.

El vell guerriller creu que cal seguir resistint i lluitant, rebel·lant-se contra la derrota. Està convençut que, més enllà del que passi al setembre, arribarà una tercera Intifada. I malgrat les seqüeles físiques i psicològiques i els anys gastats a la presó, té clar que ell hi tornarà a ser. El vell guerriller ha perdut molts companys, però manté el compromís. El vell guerriller no es rendeix.