Llums i ombres d’una revolució

Sis mesos després de l’inici de les protestes que van provocar la caiguda del dictador Hosni Mubàrak, Egipte és un país en construcció. La Junta Militar –que ostenta el poder des de la caiguda de l’últim faraó-, els empresaris i polítics corruptes de l’antic règim, els Germans Musulmans, les potències occidentals i els països del Golf Pèrsic intenten, de diverses maneres, aturar l’abast de la revolució. Els milions de ciutadans que van aixecar-se pacíficament contra la dictadura, però, tenen clar que no pararan fins aconseguir un estat lliure, democràtic, on es respectin els drets humans i basat en la justícia social.

Els darrers 180 dies marquen un punt de no retorn, en què els abusos per part del règim ja no seran acceptats per una població que ha recuperat la dignitat. La revolució, més enllà d’estar encara lluny d’assolir els seus objectius, ha canviat la vida de molts egipcis, conscients que estan participant en moments històrics. “Sempre havia estat crítica amb el règim de Mubàrak, però per por mai m’havia involucrat en política. A l’hivern vaig ser a la plaça Tahrir –l’epicentre de la revolta- els 18 dies de la protesta i ara hi he tornat”, explica Amira Khalil, una universitària cairota de 22 anys que exemplifica el canvi de mentalitat que han experimentat moltes persones.

Khalil relata que ara la majoria dels seus amics són gent que ha conegut durant la revolució i que es passa bona part del dia debatent sobre política i sobre les mancances d’un país que s’ha remogut més en els darrers mesos que en les tres dècades precedents. I és que des de fa tres setmanes, la cèntrica i cairota plaça Tahrir s’ha tornat a convertir en una gran àgora ciutadana amb milers de ciutadans que hi dormen cada nit per rebutjar una transició que, de moment, no satisfà les expectatives dels revolucionaris. “Abans em llevava i només veia destrucció. Ara, en canvi, veig pau, tot i que també guerra, i per això hem de mantenir la lluita perquè la revolució, que serà llarga, triomfi”, afirma Yasser Shoukry, advocat i històric activista d’esquerres.

Aliances interessades

La distància entre la Junta Militar i el Govern d’Essam Xaraf amb els revolucionaris és cada vegada més gran. La pressió popular ha forçat els primers a adoptar un seguit de mesures –com l’endarreriment de les eleccions legislatives fins al novembre, la remodelació de l’executiu o la purga de gairebé 700 oficials policials-, però els concentrats a Tahrir han deixat clar que no n’hi ha prou i que cal aturar els judicis militars de civils i jutjar ràpidament els responsables de l’antic règim –Mubàrak, en principi, ha de comparèixer davant la justícia el 3 d’agost- i els oficials dels cossos de seguretat a qui s’atribueix la mort de 847 persones durant l’hivern.

Parapetats en un poder que no tenen cap pressa per deixar, els militars han optat per aliar-se amb els Germans Musulmans, que compten amb un enorme suport de base i encara són la formació política més ben organitzada. Mentre que els manifestants demanen la retallada de les atribucions del Consell Suprem de les Forces Armades, aquests han respost llançant una forta campanya mediàtica contra els revolucionaris concentrats al Tahrir, als qui acusen de ser una “minoria violenta instrumentalitzada per forces exteriors”. El resultat de tot plegat és que els enfrontaments violents han tornat als carrers del Caire, mentre que la unitat popular que va fer possible la caiguda de Mubàrak s’ha esquerdat amb el moviment dels islamistes.

Els empresaris –sobretot els vinculats al sector turístic- defensen també l’actuació d’una Junta Militar que és ben vista, igualment, per la Unió Europea i els Estats Units, que es miren amb escepticisme els partits d’esquerres i les organitzacions juvenils que lideren la revolta des de l’hivern. Amb l’argument que l’agitació constant que viu el país està perjudicant l’economia, cada cop apareixen més veus que reclamen “estabilitat”. “Hi ha molta gent que defensa la revolució, però només de paraula. No estan disposats a fer cap sacrifici i esperen que no els costi res”, es queixa Nadim Mansour, coordinador del Front per Protegir els Manifestants Egipcis. “La revolució té un preu, però a la llarga tots hi sortirem guanyant”, afegeix Mansour. 

De la mateixa opinió és Dina Abou Elsoud , propietària d’un petit hotel al Downtown del Caire i integrant de la Coalició de Dones de la Revolució. “Curiosament alguns dels meus treballadors volen que s’acabi la revolució i tornin els turistes, perquè ara l’hotel és mig buit, mentre jo estic cada dia a Tahrir, intentant tirar endavant una lluita que, entre d’altres coses, és fonamental perquè els drets de les dones estiguin protegits”, apunta. I és que les desigualtats en aquest àmbit durant l’època Mubàrak eren enormes i, sis mesos després, s’ha avançat molt poc.

“A l’hivern es va crear un ambient de certa igualtat, però després els homes ens van donar les gràcies i ens van dir que ja ens en podíem anar. La situació de la dona no és a l’agenda ni dels militars ni dels islamistes. No els importa”, assegura Azza Soleiman, directora del Centre Egipci per a l’Assistència Legal de la Dona. L’assetjament sexual –un problema d’enorme magnitud al país- no s’ha reduït segons informes de diverses organitzacions feministes. Tenint en compte que el 2008, el 83% de dones egípcies afirmaven haver estat assetjades i el 62% dels homes, haver estat assetjadors, canviar la dinàmica exigirà temps i recursos, segons apunta Soleiman.    

Ebullició política

La transició està provocant una ebullició política i desenes de partits s’han creat des del febrer. Ara bé, segons denuncia la cineasta i activista Amal Ramsis, no existeix encara una llibertat real per crear noves formacions, ja que cal comptar amb un mínim de 5.000 militants i rebre el vistiplau de les autoritats. “La llei afavoreix els partits que ja existien amb Mubàrak que, com els Germans Musulmans, són els que defensen celebrar les eleccions abans d’escriure una nova Constitució perquè estan més implantats i pensen que obtindrien bons resultats i, posteriorment, podrien influir més en l’elaboració de la Carta Magna”, detalla Ramsis.

“La gent vol justícia social, dignitat i una democràcia real. Els partits d’esquerres tenim una alternativa autèntica per aconseguir el que vol el poble, perquè som part d’ell i volem ajudar la gent, sobretot els més pobres. El que no podem fer és fer el mateix que Europa i escorar-nos a la dreta i retallar la despesa pública”, exposa Yasser Shoukry, qui creu que no es compliran els pronòstics que apunten a un gran resultat electoral dels Germans Musulmans si els partits transformadors són capaços d’aliar-se i explicar el seu programa a una societat amb un nounat interès en la política. 

La premsa independent, que juntament amb les xarxes socials va jugar un paper clau en les protestes de gener i febrer, té molt clar que es viu un punt de no retorn i malgrat que la llibertat d’informació encara no és absoluta, actua com si ja existís de facto. Alguns periodistes i bloggers prominents, com Hossan Hamalawy, s’han vist forçats a donar explicacions dels seus articles davant la Junta Militar, fet que demostra els límits de la situació actual, però han esquivat una presó garantida en l’etapa anterior. La premsa oficialista, de la seva banda, també ha virat i ha purgat part dels seus responsables. Tot i que és molt més propera al Govern i a les Forces Armades, la realitat és que la credibilitat de l’agència MENA o diaris com El Ahram ha guanyat enters els darrers mesos, sobretot en les seves versions en anglès. 

Les amenaces sobre la revolució egípcia són moltes i no està gens clar com acabarà un procés històric. El que està clar és que, malgrat la lentitud de les reformes, el país està canviant i, com a mínim, el poble egipci ha perdut la por a protestar i ha decidit recuperar una dignitat que ja no li permet acceptar ser trepitjat. Malgrat totes les ombres, la transició egípcia també té algunes llums.

*Article publicat amb el número 1.026 de la revista El Triangle, 29 de juliol.