dissabte, 13 d’agost del 2011

Machsom Watch: les àvies israelianes que vigilen els soldats


Cada dia, milers de palestins es veuen obligats a fer llargues cues per creuar els check-point (punts de control) que donen accés a Jerusalem Est (territori palestí segons la legalitat internacional, però part d’Israel segons les lleis hebrees) o a l’Estat d’Israel reconegut internacionalment. Un cop arriba el seu torn, sovint després d’una llarga espera, han de presentar la documentació que demostra que tenen permís per creuar la barrera. Els permisos els dóna el govern israelià i actualment només una petita part dels palestins que resideixen a Cisjordània poden visitar Jerusalem Est.

Tenir els papers en regla, però, no garanteix superar el check-point. D’un dia per l’altre, la llista negra pot canviar i desenes de persones són forçades a fer mitja volta i retornar a Ramal·lah, Betlem o allà d’on vinguin. El tracte dels soldats cap als palestins sovint és degradant. Crits, insults, ordres, males paraules...No són jueus, ni tan sols són occidentals. Simplement són àrabs i, a sobre, palestins i majoritàriament musulmans. És evident que tenen molts números de ser potencials terroristes que tenen com a únic objectiu immolar-se i assassinar tants jueus israelians com sigui possible. Això és el que tenen interioritzat els soldats. No pensen, només obeeixen ordres i se senten poderosos en tenir una arma a les mans. La majoria són molt joves (tenen entre 18 i 21 anys), per tant ja us podeu imaginar el perill que això implica...  

Els palestins, submisos i indefensos, gairebé sempre callen i accepten les ordres i el tracte a què els sotmeten els militars israelians. Però qui els controla? El seu govern els dóna carta blanca per fer el que vulguin i si ens arriben denúncies del que realment passa als check-point és gràcies a grups com Machsom Watch, una organització de dones israelianes que es dedica, precisament, a vigilar el comportament dels soldats als punts de control. Fan informes, presenten denúncies, parlen amb els militars, els escridassen si fa falta. Són molt actives i com em va explicar Roni Hammermann, una de les seves integrants, els “encanta l’acció directa, el contacte amb els palestins i amb la realitat. Som dones grans, però no volem estar tancades a un despatx i redactar només informes”.

I és que, per edat, podrien ser perfectament les àvies dels soldats que humilien els palestins al punt de control. Això fa que, com a mínim, la majoria dels militars les escoltin i es vegin forçats a respectar-les, tot i que no entenguin el que fan ni que es dediquin a criticar “l’intocable” exèrcit israelià. “El nostre principal objectiu és documentar la violació de la llibertat de moviments que pateixen els palestins”, afirma Roni Hammermann mentre observa i controla el comportament dels soldats al check-point de Qalàndia, que uneix Ramal·lah amb Jerusalem Est.

Divendres de Ramadà
És divendres, el dia sagrat dels musulmans, i estem en ple Ramadà, el seu mes sagrat, per tant el nombre de palestins que intenten arribar a Jerusalem per resar a l’Esplanada de les Mesquites –el tercer lloc més sant de l’islam, després de la Meca i Medina- és molt més gran que en altres moments de l’any. Però, precisament per això, hi ha més mitjans que s’apropen als punts de control per veure què hi passa i el comportament dels soldats és molt més correcte que en altres ocasions, segons afirma Ruth Borkai, una altra membre de Machsom Watch.  

“Nosaltres estem aquí al costat dels palestins, treballant amb ells i mostrant-los la nostra solidaritat. Ara bé, no pretenem que l’ocupació es faci més humana, ni més confortable, sinó que també lluitem perquè s’acabi. Som grans, fa 10 anys que venim gairebé cada setmana als check-point i no sabem si hi serem a temps de veure com cau l’ocupació de Palestina, però mentre tinguem forces lluitarem perquè això passi”, declara contundent Ruth Borkai, una enèrgica dona de 80 anys. 

Precisament el treball i el contacte amb els palestins els permet conèixer-los, humanitzar-los, entendre els seus patiments, saber què pensen, què senten, sentir empatia pel que els passa. I és que això és una de les grans mancances de la majoria de la societat israeliana actual. Les restriccions a la mobilitat dels palestins –cada cop són menys els que poden arribar a Israel i els jueus, amb l’excepció dels assentaments, tampoc van al territori palestí- han limitat enormement el contacte humà entre les dues comunitat. Això fa que hi hagi un desconeixement enorme dels palestins per part de molts israelians, que es creuen la propaganda que els han venut i estan convençuts que tots els àrabs són uns terroristes que només volen tirar-los al mar.

La violació en la llibertat de moviments dels palestins comporta un seguit de problemes afegits. Per exemple, els pocs que tenen permís de treball a Israel han d’acudir-hi amb més de dues hores de marge per tenir la certesa que creuaran el punt de control amb prou temps per arribar a la feina. També limita les seves opcions de triar escola i, així mateix, per rebre el millor tractament mèdic possible, ja que fins i tot per a les ambulàncies és complicat obtenir el vistiplau per portar malalts palestins a hospitals de Jerusalem. I com que l’obtenció d’un permís per creuar és quelcom molt valuós, els israelians se n’aprofiten. Des de Machsom Watch m’asseguren que la policia secreta hebrea atorga autoritzacions a aquells palestins disposats a col·laborar amb ells, és a dir, a traire el seu poble.

Superada la una del migdia, quan el flux de palestins que intenta creuar el check-point de Qalàndia s’ha reduït notablement, les dones de Machsom Watch decideixen que és moment de tornar a Jerusalem, a reunir-se amb les seves famílies, moltes de les quals no veuen amb bons ulls el seu activisme. Un cop més, dins la mateixa família trobes gent que dóna el màxim suport a l’exèrcit i gent que lluita contra l’ocupació. A mi, en canvi, em toca tornar a Ramal·lah, amb la sensació d’haver aprofitat el matí, haver conegut un nou aspecte del conflicte i, sobretot, haver compartit diverses hores amb un grup de dones, d’àvies, increïbles. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada