dimecres, 24 d’agost de 2011

Els 'refusenik': els joves que diuen no a l'exèrcit israelià


En la societat israeliana, l’exèrcit hi té un paper central. En un estat ultramilitaritzat, totes les enquestes d’opinió coincideixen a assenyalar que és la institució més ben valorada del país. És molt estrany trobar famílies sense soldats. I és que els homes han de servir-hi dels 18 als 21 anys –moment en què passen a la reserva i són cridats un mes a files cada any fins que en fan 45-, mentre que les dones ho fan dels 18 als 20. Israel també és un país molt, però molt masclista i l’exèrcit encara és una plataforma ideal per convertir-se després en membre del consell d’administració d’una empresa o esdevenir un líder polític. És molt normal que, en els dos casos, hi trobem homes amb una exitosa carrera militar al darrere.

No és cert, però, que tothom vagi a la mili, ni que tots els israelians adults hagin completat el servei a l’exèrcit. Més de la meitat de la població no l’acaba. Molts perquè directament mai hi accedeixen, mentre que d’altres perquè, per motius diversos, deixen els quarters abans de completar-hi l’estada fixada. D’entrada els àrabs (els palestins israelians) no estan obligats a fer el servei militar i, de fet, pràcticament cap palestí s’hi allista. Sí que hi van, però, drusos i beduïns. Els jueus ultraortodoxos (els haredim o temerosos de Déu) estan també exempts de l’obligatorietat de servir a les Forces de Defensa d’Israel, gràcies a un acord de David Ben Gurion amb els líders religiosos el 1948. En un error de càlcul, però, Ben Gurion no va preveure l’enorme creixement demogràfic que amb els anys tindria aquest sector del judaisme, deixant l’exèrcit sense la presència de molts homes. La realitat és que en els darrers anys alguns haredim han començat a entrar a les forces armades, tot i que en un percentatge ínfim amb relació al col·lectiu al qual pertanyen.

Una concentració de suport als 'refusenik'
Més enllà d’aquests casos permesos, hi ha un nombre significatiu de ciutadans jueus que evita entrar a l’exèrcit o el deixa abans del que li tocaria per raons de consciència. Són els refuseniks. N’hi ha molts que al·leguen pacifisme per evitar entrar al cos militar. N’hi ha que argumenten problemes de salut mental (és l’excusa més típica i per on s’escapoleix la majoria de la gent). I, finalment, n’hi ha que ho fan per raons polítiques, donant la cara, signant una carta i anunciant públicament la seva decisió. Tot just tenen 18 anys i saben que afrontaran unes conseqüències a les que és difícil estar-hi preparat, sobretot a aquella edat: uns mesos a la presó, a banda de l’intern d’escarni públic.  

L'activista incansable
Sahar Vardi, una noia de 21 anys, és el paradigma d’activista anti-sionista israeliana. Provinent d’una família compromesa amb la lluita contra l’ocupació, Vardi va començar a militar en l’activisme als 13 anys i als 15 la van arrestar per primera vegada. Manté una peculiar competició amb el seu pare, que ha estat detingut més cops que ella però ha passat menys temps en reclusió forçada. Als 18 anys va fer-se refusenik, però per a ell no va ser una decisió complicada, sinó un fet lògic tenint en compte la seva trajectòria prèvia. “Feia anys que m’oposava a l’ocupació i a l’exèrcit. En cap moment m’havia pogut plantejar servir-hi”, explica.

La jove activista subratlla que el motiu principal per rebutjar enrolar-se a les files de les IDF va ser la seva oposició a l’ocupació, tot i que afegeix que és feminista i que, precisament, les forces armades promouen una imatge que s’allunya completament de la societat igualitària –pel que fa als sexes- en què ella creu. “Sabia que en fer públic que la meva era una decisió política, aniria a la presó. Vaig triar-ho”, comenta Vardi, que en total va estar cinc mesos sense llibertat per fer-se refusenik.

Com centenars de joves cada any, Sahar Vardi va signar la carta dels Shministim (que en hebreu vol dir dotzè grau, és a dir, estudiants de l’últim any de secundària). Des que el 2001 es va reactivar aquest moviment –que va començar els anys 70 amb una carta enviada a l’aleshores primera ministra Golda Meir- més de 3.000 joves s’hi han adherit per mostrar el seu rebuig a entrar a les forces armades. Ara bé, només unes desenes també fan seu un altre text on deixen clar que no tindran cap contacte amb l’exèrcit i que la seva és una decisió política. Sahar va ser d’aquestes persones (el 2008, quan va fer-ho, només nou persones més van triar el mateix camí; el 2009, ho van fer quatre; el 2010, cinc).

“El que volem és utilitzar els mitjans per mostrar la nostra posició política contra l’ocupació. La societat no s’assabenta dels joves que rebutgen l’exèrcit al·legant motius de salut mental. En canvi, nosaltres sortim a la premsa perquè acabem a la presó i ens oposem al consens que hi ha a Israel al voltant de l’exèrcit. Tot plegat ens serveix per posar l’assumpte i l’ocupació a l’agenda dels media”, comenta Sahar Vardi, habitual participant en les manifestacions que divendres es fan al barri palestí de Sheikh Jarrah contra el desallotjament de famílies àrabs i a les que tenen lloc en diversos pobles de Cisjordània setmanalment contra el mur i la confiscació il·legal de terres palestines.

Més enllà del temps a la presó, els refusenik tenen vetat de per vida l’accés a feines vinculades a la seguretat –un sector importantíssim en un estat com l’hebreu- i ho tenen molt, però molt difícil, per estudiar medicines, ja que malgrat el seu pronunciament polític, només se’ls permet no servir a les forces armades tipificant-los de “malalts mentals”. També pateixen greus dificultats per treure’s el carnet de conduir –la seva salut mental no els fa bon ocupants de les carreteres...- i no els és fàcil accedir a determinades carreres i aspirar a nombroses feines. “Més que restriccions legals, en patim moltes de socials. La majoria de la població no accepta el que fem i ni tan sols ens volen escoltar. Sovint ens insulten”, exposa Sahar, qui ha crescut en un entorn que sempre li ha donat suport per fer el que fa.

El seu germà, però, està fent carrera a l’exèrcit. Els refusenik –que compten amb l’ajuda d’organitzacions com New Profile- són una mostra d’esperança perquè intenten canviar la seva societat a partir d’una ferma oposició però carregats d’arguments. Alhora, però, el cas personal de Sahar Vardi, amb el seu germà militar, mostra un cop més l’enorme complexitat d’una societat, la israeliana, que sovint tendim a simplificar. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada