L'optimista professor anticapitalista

Nascut a l’Argentina, tot i que amb orígens familiars a l’Europa de l’Est i l’antiga Unió Soviètica. Jueu asquenasita, és a dir, del grup que tradicionalment ha dominat la política i l’economia de l’Estat d’Israel, però crescut en barris marginals de Tel Aviv envoltat de jueus orientals, els mizrahim. Antic militant del Matzpen, una formació d’extrema esquerra i antisionista que va tenir cert impacte en la dècada dels 70. Soldat de l’exèrcit hebreu a la primera Guerra del Líban que es rebel·la i es nega a servir-hi per motius ètics, fet que li comporta una estada a la presó. Professor hipercrític amb el sistema educatiu de l’Estat jueu. Anticapitalista en una terra on triomfa el capitalisme salvatge. Activista d’esquerres i defensor dels canvis des de baix, des de la base. Partidari del treball conjunt amb els palestins i apòstol de la unió de la lluita social i l’anticolonial. Membre de Tarabut. I optimista. Amb l’esperança, i cert convenciment, que lentament la societat israeliana està obrint els ulls.

Aquest és, a grans trets, el perfil de Marcello Weksler, a qui vaig tenir el plaer d’entrevistar fa uns dies al seu pis ubicat als afores de Tel Aviv. Òbviament, no és representatiu de l’israelià mitjà, més aviat n’està a les antípodes. Però precisament això és el que fa interessant escoltar-lo. Gran conversador –la seva formació pedagògica es nota-, defensa el camí iniciat per Tarabut com una via innovadora per canviar mentalitat dins una societat israeliana escorada cada cop més a la dreta i on el racisme no deixa de guanyar força.

I què és Tarabut? Doncs un moviment social mixt (format per jueus i palestins) que té com a objectius la lluita contra l’ocupació de Palestina i la denúncia de les enormes desigualtats socials que pateix la pròpia societat hebrea. Tot i que el 20% dels ciutadans d’Israel siguin palestins, és complicat trobar organitzacions polítiques on àrabs i jueus treballin conjuntament. Tarabut n’és una i no es dedica a treballar únicament amb els palestins-israelians, sinó que també ho fa amb l’esquerra dels territoris ocupats. Sense anar més lluny, fa un parell de mesos va organitzar –juntament amb el Centre d’Informació Alternativa-, un congrés a Hebron que va comptar amb la presència d’unes 300 persones i va ser una fita després de molts anys sense trobades mixtes.

Crear una lluita comuna

“Del que es tracta és de construir una estratègia de lluita comuna amb els palestins. La nostra principal funció, però, ha de ser convèncer els israelians que el colonialisme no es limita als territoris ocupats, sinó que també el tenim casa, a través de la discriminació que pateixen els palestins-israelians i tots els jueus que no són asquenasites, la classe dominant”, exposa Weksler. En aquest sentit, la recepta de l’activista és clar: unir les lluites socials amb la lluita contra l’ocupació i el colonialisme.

“És bàsic crear una base comuna entre les dues lluites, perquè al cap i a la fi estan connectades, però per a la gent que se sent exclosa del sistema neoliberal israelià no és fàcil fer la connexió i si ho aconseguim és quan pot sorgir una solidaritat i una estratègia conjunta”, exposa. “Hi ha una coalició entre generals, multimilionaris i el govern d’extrema dreta de Netanyahu que, per una banda, es dediquen a subvencionar la colonització però, per l’altre costat, estan destrossant tota classe de serveis públics”, relata Marcello.

Des de fora, tot sembla més simple. L’Estat israelià gasta quantitats brutals de diners en subvencionar els assentaments il·legals a Jerusalem Est i Cisjordània. La factura en seguretat i defensa que li comporta la presència als territoris ocupats és enorme. Tot plegat, òbviament, resta recursos per a uns serveis públics que cada cop estan més deteriorats. Però l’ocupació és un negoci per a moltes empreses, que s’enriqueixen explotant els recursos palestins o que, simplement, es dediquen al lucratiu negoci de la seguretat o de la construcció (sempre actiu a les colònies).

Segons Marcello Weksler, l’activisme israelià viu el millor moment dels darrers anys. “No tenim cap partit amb qui parlar i això no fa altra cosa que radicalitzar les postures, fet que és positiu en el nostre cas”, m’explica. De fet, Hadash, l’antic partit comunista, és l’única opció política que, en certa manera defensen, però el membre de Tarabut aposta per construir un nou moviment d’esquerres, anticapitalista i anticolonialista, que passi per la unió de les diverses lluites que hi ha ara mateix. D’aquesta manera, l’etíop que viu en un barri marginal sense serveis de Tel Aviv, es trobaria al costat del mizrahim sense recursos de Jerusalem, de l’empobrit ultraortodox de Mea Sharim i del palestí exclòs del sistema pel simple fet de no ser jueu.

La base electoral del Likud, el partit de Netanyahu, ha estat tradicionalment formada per jueus orientals, el mizrahim. La política ultraliberal de l’executiu els està afectant especialment, quelcom que s’agreuja quan gairebé sempre s’han vist exclosos d’unes elits copades pels asquenasites. Doncs segons Weksler comencen a haver-hi activistes del Likud que fan un gir a l’esquerra i s’uneixen a Tarabut. Que entenen que han de buscar algun camí diferent per oposar-se a una política econòmica que els afecta en la seva vida diària. I a través d’aquest camí, potser, aviat o tard entendran que el colonialisme i l’ocupació també els perjudiquen.