La Ciutat de la Brossa

Carrers sense asfaltar, un clavegueram escàs per no dir inexistent, greus mancances en el subministrament d’aigua i electricitat, uns serveis públics del tot insuficients i tones i tones d’escombraries arreu. Aquestes són algunes de les característiques de Manshiyat Nasser, un depauperat barri ubicat als afores del Caire on viuen unes 60.000 persones. La Ciutat de la Brossa és l’altre nom amb què es coneix l’àrea, que amb el temps s’ha convertit en la ciutat de les escombraries més gran del món. Què vol dir això? Doncs que és impossible fer dues passes sense veure deixalles arreu, bàsicament perquè els habitants de Manshiyat Nasser s’encarreguen de recollir les escombraries de tot el Caire -20 milions d’habitants.

Ningú els paga per fer-ho, sinó que la recol·lecció de la brossa és el procés previ al reciclatge i a la venda del material per a la seva posterior reutilització. Aquest és el negoci de la majoria de les persones que resideixen a la Ciutat de la Brossa. Canviar el Downtown del Caire –l’àrea comercial i moderna per excel·lència de la ciutat- per aquest barri suposa entendre de cop perquè Egipte és considerat un país del Tercer Món. Sense pretendre dir que la pobresa a Manshiyat Nasser sigui absoluta, si que és cert és que el barri transmet qualsevol cosa menys benestar econòmic. Les mancances, en tots els àmbits, són evidents i els problemes que l’assetgen són molt i molt greus.

Passejar-hi a l’estiu és dur. No només perquè les postals que un capta impacten, sinó perquè la combinació de l’extrema calor cairota i les tones d’escombraries provoca unes olors molt (massa) intenses. Però, al cap i a la fi, només hi som unes hores, quan desenes de milers de persones hi conviuen diàriament, a totes hores. Com és fàcil suposar, la Ciutat de la Brossa té greus problemes sanitaris. A la limitadíssima presència de centres mèdics, s’hi ha d’afegir la facilitat amb què es poden propagar les infeccions gràcies a la mescla explosiva entre pobresa, deixalles i manca de clavegueram.

Barri copte

Tot i que la immensa majoria de la població del Caire és musulmana, aquí el domini del cristianisme és aclaparador. Són coptes i vénen originàriament de l’Alt Egipte, és a dir, del sud del país. A la dècada dels 50 van començar a recollir la brossa de la ciutat i, a poc a poc, van començar a especialitzar-se i a apostar pel reciclatge. Avui en dia, gairebé totes les famílies estan especialitzades en un material concret (plàstic, metall,...), tot i que aquelles que han progressat i compten amb diversos treballadors abasten tot l’espectre possible. I és que, tot i que aparentment pugui no semblar-ho, hi ha gent que fa molts diners al barri, fet que aprofiten per traslladar-se a d’altres zones més saludables. Això sí, continuen treballant-hi.

El punt més espectacular del barri és, sens dubte, l’església de Sant Saman, també coneguda com la Catedral de la Cova. Al voltant de 15.000 fidels s’hi poden encabir-hi i és, simplement, espectacular. Es tracta de l’església més gran de l’Orient Pròxim i les cerimònies que s’hi celebren són en àrab i en copte, un idioma totalment desaparegut en la vida quotidiana però encara es fa servir en la litúrgia religiosa. Des de la catedral es pot veure tot el barri i descobrir com petits ramats de cabres s’amunteguen el alguns terrats, com els patis serveixen de magatzem on es classifica i se separa la brossa...

La convivència amb els musulmans no seria precisament idíl·lica. Sense anar més lluny, el taxista que m’hi va portar era musulmà i em va advertir que vigilés molt, que el barri era molt perillós. A l’hora de la veritat, però, no vaig tenir cap problema i, a diferència d’altres zones, ningú va intentar vendre’m res ni oferir-me la seva “targeta de negocis”. Després de la revolució, però, i sempre segons la versió dels habitants del barri, grups de matons musulmans van pujar-hi i van enfrontar-se a la població local, assassinant nou persones. Les imatges d’aquests “màrtirs” es troben constantment a les parets de la Ciutat de la Brossa.

El règim de Mubarak havia oblidat completament aquest barri i això explica en gran part les mancances en els serveis més bàsics. Només hi ha una escola pública i una altra de privada, de manera que la majoria de la població no té accés a l’educació. I les alternatives laborals al reciclatge són gairebé inexistents. Tot plegat ha estigmatitzat els pobladors de la zona, que ho tenen molt complicat per trobar feina o tenir bones relacions amb la resta de persones del Caire. Tenen mala imatge i ho saben, així que la majoria es resignen a quedar-s’hi i a assumir que no tenen més opcions.  Ara amb la revolució confia a què tot millori. Hi estan a favor, però la seva vida, de moment, no ha canviat gens.