dilluns, 11 de juliol de 2011

L'esquerra palestina busca el seu lloc

Després de més de cinc anys sense passar per les urnes, als palestins se’ls acumularà feina, electoralment parlant, en els pròxims 12 mesos. En aquest termini, s’han de celebrar les eleccions presidencials i legislatives a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i els comicis al Consell Nacional Palestí, el principal òrgan electe de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). Així va quedar segellat en l’acord de reconciliació nacional signat al Caire al principi de maig entre Al-Fatah i Hamàs, després de quatre anys d’amarga i sagnant divisió.

Ningú no dubta que el mapa polític patirà una sacsejada important amb relació a les últimes cites electorals. Les enquestes apunten ara mateix a una victòria clara d’Al-Fatah i a una pèrdua de suports notable per part de Hamàs, el partit islamista que va guanyar les eleccions legislatives a l’ANP el 2006, quan va sumar 74 dels 132 diputats del Parlament. Les dues grans formacions del país van rebre conjuntament més del 85% dels vots i van repartir-se 119 escons.

L’enfrontament armat que van protagonitzar el 2007 –que va comportar el control de Cisjordània per part d’Al-Fatah i que Gaza quedés en mans del Moviment de Resistència Islàmica–, l’enquistament del conflicte amb Israel i els vents de la primavera àrab –amb joves que clamen contra l’establishment i advoquen per una reforma del sistema polític que permeti l’arribada de llibertat i una democràcia real, no únicament formal, haurien de permetre l’ascens d’una tercera opció. Aquesta possibilitat, però, no queda clara atesa la gran divisió existent en l’esquerra palestina, que viu una greu crisi des de fa anys.

El dubte de la llista unitària
«L’esquerra es comença a debilitar durant la Primera Intifada. És incapaç de trencar amb el lideratge d’Al-Fatah i, a diferència de Hamàs, no proposa cap alternativa. A partir d’aquí va anar perdent pes de forma imparable», explica Elie Shehadeh, membre de l’executiva de la Iniciativa Nacional Palestina o Al-Mubadara, el partit de Mustafà Barghouti. La formació, de caràcter socialdemòcrata, va participar en solitari en els comicis de 2006 i hi va aconseguir dos escons, tot i que ara advoca per una llista unitària de les forces d’esquerres i els independents.

«La gent vol més opcions al Parlament, està cansada del bipartidisme. Tant de bo l’esquerra hagi après la lliçó i presenti una llista única», comenta Fayez Saqqa, diputat d’Al-Fatah i home fort del partit a l’àrea de Betlem. Khalida Jarrar, també diputada al Parlament i secretària general de l’històric Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP), apunta que, per assolir la unitat de l’esquerra, cal un acord en el programa polític que passi per «rebutjar qualsevol negociació amb Israel», ja que en matèria econòmica i social «les coincidències són moltes».

L’FPAP, que encara és el segon partit més important de l’OAP –l’organització que en principi és la veu dels palestins d’arreu del món–, té tres escons, un més que Al-Badil, la coalició que al seu dia van formar el comunista Partit Palestí del Poble i el Front Democràtic per a l’Alliberament de Palestina (FDAP), que va ser important en el passat –sota el lideratge de Nayef Hawatmeh–, però que avui té molt poc pes. Al Parlament de Ramallah també hi ha quatre independents i dos diputats de Tercera Via, la llista que va encapçalar Salam Fayyad, l’avui primer ministre.

Al Fatah: de la guerrilla al Govern
Fundat per Yasser Arafat el 1959, Al-Fatah ha estat històricament el gran partit palestí. Després de dècades com a organització guerrillera que lluitava contra l’ocupació israeliana, fet que li va generar simpaties entre gran part de l’esquerra europea, els acords d’Oslo i la creació de l’ANP el van transformar en una formació bàsicament política, relegant la branca armada a un segon pla. Amb èxits inqüestionables, com ara haver estès arreu del món la consciència que existeix un poble palestí, la seva gestió a les administracions ha estat més que qüestionable des del 1994 i de la seva antiga aurèola mítica ja no en queda res.

«És molt complicat construir un Estat partint de zero. En 10 anys no es pot fer, però a nosaltres ens jutjaven molt severament pocs mesos després de la creació de l’ANP. Vam patir un boicot enorme», assegura Fayez Saqqa. El diputat d’Al-Fatah treu importància als enormes casos de corrupció que han esquitxat la formació, sobretot en els darrers anys de vida d’Arafat, i els atribueix a una «exageració» d’Israel i dels Estats Units.

Malgrat la derrota a les urnes, Al-Fatah ha controlat l’ANP des del 2007 i també ostenta la presidència palestina, en mans del seu líder, Mahmud Abbas, i el control de l’OAP. Tot i que encara es presenta com una formació de centreesquerra, la política desenvolupada per l’Executiu de l’independent Salam Fayyad, un antic alt càrrec del Banc Mundial, s’emmarca dins l’ortodòxia liberal. La construcció viu un boom, sobretot a Ramallah, i el nombre de crèdits concedits no deixa d’augmentar, però les diferències socials també són cada cop més grans.

Un Estat laic
Més enllà de les receptes econòmiques, encaminades a augmentar el pes públic i a afavorir una cobertura dels ciutadans més pobres, l’oposició d’esquerres coincideix a apostar per un Estat laic. Els darrers anys, però, el pes de la religió ha augmentat molt a Palestina, en un fet que Khalida Jarrar emmarca dins un fenomen global de tot el món àrab i islàmic. A la pràctica, això limita la incidencia dels diferents partits d’esquerres (l’FPAP, Al-Mubadara o el Partit del Poble Palestí [PPP]) en àrees religioses com Hebron o Nablus. El seu pes, en canvi, es més gran a l’occidentalitzada Ramallah i al triangle cristià format per Betlem, Beit Jala i Beit Sahour, on controlen diversos ajuntaments.

Com bona part de l’esquerra europea, la història de la palestina també està marcada per escissions i maximalismes que impedeixen fer un front comú. El marxista FPAP, creat el 1967 pel cristià, ja desaparegut, George Habash, és l’origen de l’FDAP (1968), mentre que la majoria dels quadres fundadors d’Al-Mubadara (2002) provenen del PPP. El 2005, en les eleccions presidencials, l’esquerra –amb l’excepció de l’FDAP– sí que va fer front comú per donar suport al doctor Mustafà Barghouti, que va rebre gairebé el 20% dels vots en uns comicis guanyats per Mahmud Abbas. La unitat, però, no va repetir-se ni en les municipals ni en les legislatives de l’any següent.

«Estem intentant canviar la societat palestina, creiem en la igualtat entre homes i dones i en els drets humans i volem que l’Estat tracti totes les creences religioses de la mateixa manera, cosa que ni Al-Fatah ni Hamàs no garanteixen», exposa Elie Shehadeh. En una línia similar s’expressa, Khalida Jarrar, per a qui és fonamental instaurar i fer respectar la «llei civil» i posar fi a un model econòmic «en què el creixement només beneficia els capitalistes i deixa la majoria de la població sumida en la pobresa».

Més enllà dels programes concrets, el treball de base és l’únic camí de l’oposició d’esquerres per arribar a nous sectors de la societat. Així, mentre que la presència de membres d’Al-Mubadara és habitual en les manifestacions no violentes contra el mur de l’apartheid que cada divendres se celebren en diverses poblacions cisjordanes, l’FPAP reconeix contactes amb els moviments juvenils que somnien importar les revolucions egípcia i tunisiana a Palestina.

La darrera formació segueix defensant un únic Estat (jueu, musulmà i cristià) com a solució del conflicte amb Israel, mentre que Al-Fatah i Al-Mubadara accepten un Estat palestí a les fronteres prèvies a la Guerra del 1967. La resistència armada a l’ocupació, admesa per la legislació internacional, també és un punt de discrepància, tot i que l’aposta bàsica és incrementar els actes massius de resistència no violenta.

Els Acords d’Oslo van descol·locar l’esquerra palestina, que no els va acceptar. Des d’aleshores, viu a l’oposició, incapaç de trobar el seu lloc dins una societat canviant. Ara, però, creu que li arriba l’hora de començar a forjar una alternativa a Al-Fatah i a Hamàs. La crisi dels dos grans partits hauria de facilitar l’objectiu, però no és segur que els personalismes pesin més que el desig de construir un projecte unitari que superi, com a mínim, el 10% dels vots.

*Reportatge publicat al número 1.023 de la revista EL TRIANGLE, 8 de juliol de 2011. 

1 comentari: