Gent valenta

Acabi com acabi, la revolució egípcia té una cosa molt positiva. Ha despertat un poble, ha creat consciència i a partir d’ara serà molt difícil que el govern de torn o els militars facin el que els roti sense provocar una onada massiva de protestes. Ciutadans que mai havien participat en una manifestació, que no havien pogut o volgut assistir a un acte polític, que eren verges en el fet de debatre sobre els problemes del seu país o blasmar la rampant corrupció del règim de Mubàrak s’han unit a la revolució i han canviat les seves vides. Han dit prou, han passat a l’acció i a partir d’ara doblegar-los i dominar-los no serà gens fàcil.

La pèrdua de la por és un dels grans èxits de la revolució egípcia. Passejar per l’emblemàtica plaça Tahrir i posar-se a parlar amb qualsevol de les persones que hi són concentrades et permet entendre fins a quin punt estaven reprimits abans, fins a quin punt havien assumit que no podien aixecar-se contra un règim policial, que entre agents i informants sumava més de dos milions de col·laboradors. Però ara tot ha canviat. Com a mínim, senten que poden parlar del que volen, que finalment no només es limiten a pensar, sinó que també actuen. I per això s’han tornat a aixecar. Per això han tornat a ocupar la plaça Tahrir, per dir al Govern titella d’Essam Xaraf i a la Junta Militar –que té el poder real- que aquest no és el camí, que ells volen un nou Egipte, un país lliure, democràtic i basat en la justícia social.

Abans que el 25 de gener milers i milers de persones anessin a Tahrir i comencessin a enterrar l’Egipte de Mubàrak, al país es vivien protestes, però eren brutalment reprimides. Ser activista era un perill i bona part dels que s’hi arriscaven sabien que, més tard o més d’hora, serien caçats per la seguretat del règim i passarien una temporada entre reixes. Però, malgrat tot, hi havia gent que s’implicava políticament i denunciava els abusos d’un règim insaciable, que durant dècades ha mantingut la majoria d’egipcis per sota del llindar de la pobresa mentre els seus capitostos s’omplien les butxaques.

Tres lluitadors contra el règim

He tingut la sort de conèixer-ne alguns d’ells. Persones com la cineasta Amal Ramsis, com l’advocat Yasser Shoukry o com la també advocada Azza Soleiman. Gent amb recursos, amb una vida que podríem titllar d’acomodada pels estàndards del país, però que van decidir lluitar contra la dictadura, malgrat els riscos que això comportava. Són gent valenta.

Amal Ramsis

Amal Ramsis és cineasta i autora de diversos documentals. L’últim és Prohibit, una obra que casualment estava acabant d’editar el 25 de gener. Després de dubtar, va acabar baixant a Tahrir i sumant-se a la revolta. L’endemà, però, va acabar un documental que pretenia mostrar com es vivia a Egipte, un país on tot estava prohibit. Havies de demanar permís per tot i, gairebé sempre, la resposta que obtenies era no. Ramsis, formada cinematogràficament a l’Estat espanyol, sempre rodava d’amagat, sense tenir l’autorització pertinent del règim, exposant-se a la detenció. I sempre ha tocat temes tabús a Egipte, com la situació de la dona. Ara vol continuar treballant amb els revolucionaris per construir un país millor, però no vol fer de moment un documental sobre el procés que viu el país. Prohibit, en tot cas, serveix per entendre perquè els egipcis van acabar dient prou. Perquè van aixecar-se després de viure ofegats durant anys i anys.

Yasser Shoukry viu a cavall del Canadà i del Caire. És advocat i activista polític d’esquerres des de fa dècades. Lluny d’emmirallar-se en les bondats de les democràcies occidentals, tal com fan bona part dels partits liberals egipcis, Shoukry té molt clar que el seu país ha de seguir el seu camí i que el capitalisme salvatge que patim occident no hauria de ser, en cap cas, l’opció escollida. Membre d’un partit d’esquerres, l’advocat defensa que el món s’ha equivocat seguint un sistema depredador i que cal una revolució global i que Egipte només és la primera espurna.

El 1995 va néixer el Centre per a l’Assistència Legal de les Dones Egípcia (CEWLA, en anglès). Azza Soleiman, també advocada, n’és la directora. Entre d’altres coses ajuden les dones pobres a defensar-se legalment contra els abusos i violacions que pateixen en una societat molt masclista i on tradicions com el crim d’honor encara gaudeixen de bona salut. L’acció de CEWLA, però, també cal emmarcar-la en el camp de l’activisme política, ja que des de sempre s’ha implicat en la promoció de la democràcia. Soleiman, per exemple, ha participat en nombroses manifestacions i ha estat detinguda en més d’una ocasió.

Té clar, però, que seguirà lluitant i que ara toca vigilar uns militars que no segueixen el que vol el poble. Només són tres casos. Però com ells a Egipte hi ha d’altra gent valenta, sense els quals mai hauria estat possible l’arribada d’una revolució.  

Com a enllaç, el tràiler de la pel·lícula Mamnou (Prohibit).