dilluns, 18 de juliol de 2011

El canvi trontolla

L’idil·li que el poble egipci i els militars van viure durant els 18 dies de protestes que van culminar l’11 de febrer amb la renúncia del dictador Hosni Mubarak s’ha acabat. El Govern que encapçala el civil Essam Xaraf està cada dia més desacreditat als ulls d’una societat que vol i exigeix canvis reals. La frustració per la lentitud a l’hora de tirar endavant reformes profundes i la poca voluntat del nou règim per jutjar els personatges clau de l’era de Mubarak i els membres dels cossos de seguretat responsables de l’assassinat de 846 persones durant la revolta expliquen per què els egipcis han tornat en massa als carrers els últims dies.

Centenars de milers de persones van concentrar-se a l’emblemàtica plaça Tahrir, del Caire, el proppassat divendres 8 de juliol per enviar el missatge que «la revolució continua». Els manifestants van deixar clar que no estaven satisfets amb l’evolució de la transició. La protesta –que també es va estendre per altres ciutats com Alexandria o Suez– va continuar amb una altra concentració massiva el dimarts 12 i, a tot això, cal afegir-hi que Tahrir torna a estar ocupada pels revolucionaris.

Una vintena d’organitzacions que donen suport a la revolució han subratllat que no pensen moure’s de la plaça fins que les seves principals demandes siguin ateses. La Junta Militar, que encapçala el mariscal Tantawi, vol continuar tutelant el procés i ha deixat clar que no pensa cedir el poder a les autoritats civils fins que se celebrin les eleccions legislatives, previstes per al novembre, es redacti una nova Constitució i, finalment, es facin els comicis presidencials.

L’actitud de l’Exèrcit provoca que els militars hagin passat de ser vistos com uns herois, pel fet de no disparar als revolucionaris durant les protestes de l’hivern, a uns dels principals obstacles perquè hi hagi un canvi real. Diverses organitzacions de drets humans denuncien que les tàctiques per reprimir i les poques ganes de cedir el poder recorden l’època de Mubarak.

Un Govern sense poder
De la seva banda, el primer ministre, Essam Xaraf, està intentant fer canvis estètics que no convencen la població. «S’està limitant als canvis de cares, quan el que volem són canvis polítics», exposa Hassan Soleiman, activista d’esquerres concentrat permanentment a Tahrir. Xaraf ha anunciat una remodelació del seu Govern per desallotjar-ne els ministres tecnòcrates que encara van ser nomenats per Mubarak i va acceptar dimarts la dimissió de Yehia el-Gamal, el viceprimer ministre. El poder de l’Executiu de transició, però, és molt limitat, ja que és el Consell Suprem de les Forces Armades qui realment fa i desfà.

Xaraf, que, quan va ser nomenat, comptava amb el suport dels revolucionaris de Tahrir –amb els quals havia compartit nits a la plaça–, ara ja és percebut com un llast i la Coalició de Joves Revolucionaris n’ha demanat la dimissió i la formació d’un nou Govern d’unitat nacional per reactivar el procés democràtic. Segons la premsa egípcia, darrere d’aquesta operació hi hauria Mohamed el-Baradei, l’exdirector de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, que s’estaria postulant per encapçalar el següent Executiu de transició i, d’aquesta manera, també reforçar les seves aspiracions presidencials.

L’amenaça de la contrarevolució
«Tenim la sensació que patim una contrarevolució. Els militars voldrien que la gent s’estigués quieta a casa i esperés les eleccions, un fet que sobretot afavoriria els Germans Musulmans, que només es mouen per oportunisme però que ni de bon tros es posen al costat del poble», afirma Susan Fayad, una veterana advocada responsable del Centre Nadim per a la Supressió de la Tortura. Fayad reconeix que la caiguda de Mubarak va anar acompanyada d’un canvi en les formes, però que amb el pas del temps s’ha tornat a les pràctiques repressores pròpies del passat. «Hem documentat desenes d’agressions a les comissaries i tres manifestants hi ha perdut la vida en els últims mesos», assenyala.

A banda de demanar el judici públic dels responsables de la mort dels màrtirs de la revolució, els concentrats a Tahrir també exigeixen que la justícia actuï ràpidament contra Mubarak i els símbols de la corrupció de l’antic règim; que s’acabin els judicis militars contra civils; l’anul·lació de la llei antivaga i contra el dret a manifestar-se; que es limiti el poder de la Junta Militar i, en canvi, s’incrementin les competències reals de l’Executiu civil, i que es refaci el pressupost estatal –en vigor des de l’1 de juliol– perquè afavoreixi les classes desfavorides i no les benestants.

Aquestes peticions són unitàries entre els revolucionaris, que, en canvi, no es posen d’acord en sobre si és necessari elaborar primer la Constitució i després celebrar eleccions legislatives –posició que defensen sobretot els partits d’esquerres– o fer el procés invers, com defensen la Junta Militar, el Govern de Xaraf, els Germans Musulmans i altres grups polítics.

Sigui com vulgui, la tensió a Egipte és ben real i l’estat de nerviosisme de tots els actors del país es percep al centre del Caire, fins al punt que el simple fet de ser estranger aixeca suspicàcies tant per part dels revolucionaris com per part dels cossos de seguretat.

*Article publicat al número 1.024 de la revista EL TRIANGLE, divendres 15 de juliol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada