La confiscació de terres, la construcció del mur de l’apartheid o l’aixecament d’una tanca electrònica que, tot i ser menys aparatosa que la paret de formigó, té la mateixa funció són algunes de les conseqüències de l’ocupació que pateixen diverses poblacions de Cisjordània. Quan comencen aquestes agressions, les habitants han de decidir què fan, si es resignen i es queden de braços creuats davant la implacable maquinària israeliana o si, en canvi, s’uneixen i lluiten per aturar uns atacs que els compliquen enormement la vida diària.
“La idea de formar un comitè popular no és estranya. Bàsicament, són persones que estan indignades pel robatori de terres i intenten organitzar-se per lluitar contra l’assetjament que pateixen. És molt característic en les interaccions humanes que un grup s’uneixi per fer alguna cosa”, exposa l’analista i professor a les universitats de Betlem i Birzeit Mazin Qumsiyeh, autor de diverses obres sobre resistència popular palestina.
Els comitès són autònoms i és la gent de cada poble qui decideix l’estratègia que cal seguir per assolir els seus objectius. Tots ells, però, compten amb un suport amplíssim dins la pròpia comunitat, ja que les mesures israelianes afecten cadascuna de les vilatanes en major o menor mesura. L’altre gran tret comú és que aposten per la resistència no violenta per assolir els seus objectius.
“La lluita no violenta és el millor camí que tenim, perquè ens permet expressar la nostra opinió i mostrar al món què ens passa sense generar cap tipus de rebuig. El problema és que els israelians tenen una mentalitat militar i no ens volen ni escoltar ni entendre. Sempre ens ataquen, tot i que a les accions hi hagi dones i nens”, explica una de les líders del comitè popular de Nabi Saleh, Manal Tamimi.
Fa un temps que existeix el Comitè de Coordinació de la Lluita Popular, format per activistes de tots els territoris palestins ocupats i que s’encarrega de facilitar la comunicació entre els diversos comitès populars. “El que pretenem és pensar estratègies comunes, compartir experiències i intentar aconseguir tota la logística necessària que permeti a la gent continuar amb la lluita, respectant sempre el lideratge local”, detalla el màxim responsable del comitè de coordinació i també líder del comitè de Bil’in, Mohammad Khattib.
Els darrers anys, diversos municipis palestins han viscut l’aparició dels comitès populars. A pobles com Bil’in, Ni’ilin o al-Massara, la batalla és contra un mur (o tanca) que suposa la confiscació de bona part de les seves terres de cultiu. El patró sempre és el mateix. Els poblats
estan envoltats d’assentaments jueus, de manera que la barrera de separació, que s’endinsa diversos quilòmetres a l’interior de Cisjordània i no respecta la Línia Verda –la frontera prèvia a la guerra dels Sis Dies (1967), l’única reconeguda internacionalment–, no fa altra cosa que guanyar terreny per a la futura expansió de les colònies i impossibilita el creixement natural de les viles palestines.
A la vall del Jordà o al sud d’Hebron, en canvi, no hi ha tanca. La intenció israeliana és dur a terme “una neteja ètnica” i “forçar la marxa de la població nativa que els dificulta els seus projectes colonialistes”, segons denuncien les persones afectades. En casos com Al-Walaja, just al costat de Betlem, l’aixecament de mur –un cop acabat– suposarà que el poble quedi completament envoltat i que la gent que hi viu hagi de superar controls militars israelians a l’hora de fer qualsevol desplaçament. Els seus moviments, per tant, quedaran completament restringits i controlats.
El cost humà de les protestes
Les manifestacions setmanals contra el mur o la confiscació de terres que se celebren cada divendres a Nabi Saleh, Bil’in, Ni’ilin o Al-Massara són les accions més conegudes i mediàtiques d’una lluita popular que s’inspira en el model de resistència de la primera intifada. La presència d’activistes israelianes i internacionals i el fet que casos com el de Bil’in hagin captat l’atenció de mitjans d’arreu del món han convertit les marxes en un dels grans símbols palestins contra l’ocupació.
Ara bé, hi ha comunitats que aposten per altres estratègies, com Al-Walaja, on habitualment es fan activitats destinades a la mainada i a les dones “per evitar l’alt cost humà que tenen les manifestacions”, segons reconeix la portaveu del comitè local, Shirin al-Araj. Tot i que les marxes són pacífiques, els soldats israelians opten per reprimirles disparant pots de gas lacrimogen i bales de goma, fet que causa diverses persones ferides cada setmana i un total de sis morts a les manifestacions contra el mur dels darrers anys. A més, centenars de persones han estat detingudes. Tots els comitès coincideixen a expressar que la repressió no aturarà la seva resistència, que no deixa de guanyar suports internacionals pel camí de la no violència.
*Article publicat amb el número 236 de LA DIRECTA, 6 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada