Aterrant al Caire

Enorme. Vital. Activa a totes hores. Bulliciosa. Increïblement sorollosa. Caòtica. Decadent. Orgullosa. Amb una contaminació que espanta. Amb un trànsit inimaginable fins que no la trepitges. I des del 25 de gener, revolucionària. Centre, més que mai, del món àrab. Centre de totes de les mirades durant 18 dies. Centre d’esperança. Tot això, i molt més, és el Caire, la capital egípcia, una ciutat de 20 milions d’habitants.

Miris on miris tens la sensació de veure-hi decadència. Edificis rònecs, amb terrats plens de trastos vells i antenes parabòl·liques que demanen a crits una renovació, conviuen amb segles d’història i un esplendor suposadament passat. Si aprofundim la mirada, però, veurem com la decadència ha quedat enrere. El futur és una incògnita, però una incògnita que milers i milers de persones intenten resoldre i portar-la pel camí d’una llibertat i democràcia real. La decadència, per tant, només és l’aparença. Els edificis de l’època en què Egipte no era res més que una peça en l’escaquer dels grans imperis europeus no han sabut adaptar-se al pas del temps. Però els egipcis, en canvi, són aclaparadorament joves i anhelen construir un país nou, no limitar-se a donar diverses capes de pintura al decrèpit, corrupte, anquilosat i policial estat que va regir Hosni Mubarak, l’últim faró, durant tres dècades.

Per alguns la junta militar fa el que ha de fer i el país avança per una línia correcta que culminarà amb la celebració d’eleccions legislatives al setembre. Per d’altres, en canvi, tot és lent, massa lent. Mubarak ha caigut, sí, però moltes de les pràctiques del seu règim encara es mantenen. I per això l’esperit de Tahrir no ha mort i desenes de joves hi dormen cada dia. Gent cansada de la sensació d’interinitat i de l’impacte econòmica de la revolució al costat de ciutadans que pregonen que del que es tracta és construir un país millor, més just, més lliure i on el poble, finalment, tingui el poder, sigui escoltat i sigui decisiu.

Trepitjar Tahrir i sentir-se aclaparat. Desenes de persones que se t’apropen per explicar-se la seva versió del que era, és i ha de ser Egipte. Tothom té la seva història. Tothom se sent protagonista. Tothom té una idea. Sense cap moment per apartar-se, ni que sigui lleument, i contemplar la grandesa de la plaça Tahrir. Però, malgrat tot, sentir quelcom estrany. Potser nou. Saber que ets a un lloc on s’ha construït la història. Un lloc on milers i milers de persones van dir prou i durant 18 dies no van defallir fins que el dictador, el tirà, el darrer faraó va marxar. El que ningú, ni ells mateixos, creien que passaria, va passar. I ells en van ser els protagonistes.  Divendres, tornen a mobilitzar-se per reclamar que les demandes que tenien segueixen vigents i que encara no s’han complert.

Allà hi serem. Amb l’emoció a flor de pell. Amb l’esperança que les seves veus siguin escoltades. Amb l’anhel que la brutalitat policial no hi tingui lloc. Amb el desig de viure la història. Amb el temps just per fer una mirada enrere i arribar a la conclusió que 30 anys potser no són res. Que el temps passa molt ràpid. I que Mubarak no va ser capaç d’acabar de matar el seu propi poble en les tres dècades que va governar. I te n’adones, que tu també en tens 30 i que els celebres al Caire, a dues passes de Tahrir. I que saps que no has fet història. I que tot just has aprés algunes coses. Que el passat és ple d’errors, el present és una incertesa diària i el futur una gran incògnita. Però somrius. Perquè persegueixes un somni. Perquè aquest encara no l’has perdut. Perquè, com els egipcis, insistiràs i insistiràs per assolir-lo.