Milers de persones atapeïdes en un espai que difícilment supera el quilòmetre quadrat. Carrers estrets. Increïblement estrets en alguns casos. Taxes d’atur que voregen o superen el 50% de la població activa. Sensació de derrota combinada amb una indestructible capacitat de resistència i lluita. Aquests trets són comuns a tots els camps de refugiats palestins. Sorgits a partir del 1948 arran de la creació de l’Estat d’Israel, que va comportar l’expulsió de les seves llars d’unes 750.000 persones en el que es coneix com la Nakba (‘catàstrofe’) pel poble àrab, avui en dia els refugiats segueixen sent un tema clau per resoldre el sempitern conflicte palestinoisraelià.
Res no fa pensar, però, que les actuals negociacions de pau canviïn la situació i els refugiats puguin retornar a les seves llars, malgrat que aquest continua sent el seu anhel, com simbolitzen les claus dels antics habitatges que molt d’ells encara conserven malgrat les dècades passades.
Qualsevol que camini una estona per un camp de refugiats se n’adonarà, tot i ser profà en la matèria, de la presència gairebé constant del dibuix d’un nen. Sembla pobre, va descalç i porta roba esparracada. A més a més, està d’esquena i posa les mans a la part posterior del cos. És fàcil topar-se amb ell al camp de refugiats d’Aida (Betlem), a Balata (Nablús) o el de Jenín. De fet, en qualsevol camp. És el Handala, el personatge més conegut de Naji Salim al-Ali, un dels més cèlebres dibuixants polítics del món àrab.
Nascut el 1969, Handala s’ha convertit amb el pas del temps en un símbol de la resistència palestina contra l’ocupació israeliana. Els motius que van portar el seu autor a parir-lo fa més de quatre dècades segueixen existint, de manera que aquest noiet –que viu atrapat als 10 anys d’edat– és més viu que mai, tot i que Al-Ali va ser assassinat el 1987 a Londres, en un cas mai resolt. Estimat per milions de lectors del món àrab, Naji al-Ali, amb un estil molt crític, va buscar-se molts i poderosos enemics. El Mossad, el servei secret israelià, o algun sicari de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) –els dirigents de la qual atacava amb duresa a través de les seves vinyetes–, són, però, els màxims sospitosos del crim.
Autobiogràfic
«Handala va néixer amb 10 anys, i sempre tindrà 10 anys. Aquesta és l’edat que jo tenia quan vaig deixar el meu país. Handala només creixerà quan retorni a Palestina. Les regles de la naturalesa no es compleixen amb ell. Aquest nen és una representació simbòlica de mi mateix i de tots els qui viuen i pateixen la mateixa situació», va explicar Naji al- Ali referint-se al personatge que el va fer més popular.
Nascut a Al-Shajara (Galilea), a causa de la Nakba el futur dibuixant es va convertir en un refugiat i va anar a parar al camp d’Ain al-Hilweh, a Sidó (Líban). Després de viure al camp de Xatila –conegut per la matança que les falanges libaneses hi van perpetrar el 1982 amb la complicitat d’Ariel Sharon– i a Beirut, va treballar un parell d’anys a l’Aràbia Saudita com a mecànic i el 1961, ja de nou al Líban, va començar a publicar els seus dibuixos a la revista Al-Hurriya, gràcies a l’escriptor Ghassan Kanafani, que també va tenir un final tràgic en ser assassinat per Israel el 1971
Autor prolífic –va dibuixar més de 40.000 vinyetes al llarg de la seva vida–, Al-Ali va formar part del Moviment dels Nacionalistes Àrabs al principi de la dècada dels seixanta. Empresonat quatre vegades arran de l’activisme polític al Líban, va establirse més d’una dècada a Kuwait, on va treballar per a multitud de publicacions per, posteriorment, retornar al país dels cedres. A banda del Handala, l’artista també tenia altres personatges coneguts, com ara un home pobre i escardalenc, que representava el patiment i la dignitat del poble palestí i de les classes populars àrabs, i un home gras i opulent que, en contrast, simbolitzava els líders àrabs acomodats que rebien atacs de l’esmolada ploma del dibuixant a causa de les seves claudicacions i polítiques d’esquena al patiment del poble.
Símbol del record
«Handala ha estat molt important per als refugiats, ja que va convertir-se ràpidament en un personatge mediàtic i molt conegut en tot el món àrab. A través d’ell els palestins han pogut projectar la seva situació arreu del planeta», apunta Àlex Hinno, portaveu de la Comunitat Palestina de Catalunya. En aquest sentit, Hinno hi afegeix que el dibuix del nen és un «símbol del record» que permet no oblidar l’existència dels refugiats.
Sarcàstic, commovedor i potser massa atrevit, el dibuixant no deixava indiferent i el seu estil li va comportar un reguitzell de problemes. Les contínues protestes dels dirigents dels països del golf Pèrsic van provocar que fos deportat al Líban al principi dels anys setanta, donant el tret de sortida a la que seria l’etapa més prolífica de la seva trajectòria artística.
Poc després de la Guerra del Yom Kippur –o del Ramadà– (1973) i aprofitant la presència de l’aleshores secretari d’Estat dels Estats Units, Henry Kissinger, va decidir que Handala havia de girar-se d’esquena com a mostra de rebuig a les «solucions foranes» del conflicte entre els àrabs i els israelians. Mai més no va tornar a mostrar el rostre, esdevenint una icona de l’actuació de les potències occidentals que a l’hora de la veritat han donat l’esquena als palestins.
L’esclat de la guerra civil del Líban no va aturar Al-Ali, que, com a bon dibuixant polític, no es va estar de retratar el que succeïa al país, tot i rebre constants amenaces de mort de les diferents faccions que van participar en la contesa, molestes per la mordaç crítica que transmetia en les vinyetes. «Em vaig enfrontar als exèrcits amb caricatures i dibuixos de flors, esperança i bales. El treball a Beirut em va fer apropar-me un cop més als refugiats dels campaments, als pobles i als oprimits», va explicar uns quants anys després. La invasió israeliana del Líban el 1982, amb la connivència de l’Exèrcit hebreu en les brutals matances perpetrades als camps de Sabra i Xatila, van fer reflexionar el caricaturista, que va optar per retornar a Kuwait en considerar que, aquest cop sí, la mort era una possibilitat massa real.
Augmenta la tensió
Handala va continuar evolucionant. El nen dels 10 anys eterns va començar a moure el cap en direcció a la gent que el mirava, puntualment movia les mans de l’esquena, enlairant-les amb ràbia en algunes ocasions, va alçar la bandera palestina i, fins i tot, va llançar alguna pedra. Al-Ali no feia altra cosa que reflectir l’ambient dels camps, on la tensió contra l’ocupació anava en augment.
La Primera Intifada va esclatar el 1987, pocs mesos abans de la mort del dibuixant, i Handala era allà per mostrar, un cop més, que ell es posava al costat dels oprimits. De fet, era i és un d’ells. Independent i rebel contra el poder, Al-Ali va veure’s forçat a emigrar de nou i va marxar de Kuwait el 1985. El motiu? Les pressions de l’OAP, bàsicament a causa de les queixes del seu líder, Yasser Arafat, fart de sortir malparat en les vinyetes del dibuixant.
Londres seria l’etapa final en la vida de l’artista, que va morir el 30 d’agost de 1987, cinc setmanes després de rebre diversos trets al cap per part d’un desconegut. El Mossad, l’OAP, algun règim àrab fart de la popularitat d’un artista amb qui no combregaven? L’assassinat mai no s’ha aclarit, però el dibuixant ja havia comprat, feia temps, un bitllet cap a la immortalitat. Àlex Hinno, però, té clar que darrere de l’acció hi havia l’Estat d’Israel, especialista a cometre assassinats selectius de personatges prominents de la societat palestina.
Immortalitat
«Handala és el testimoni d’una generació que no ha mort ni morirà; per això ell tampoc no abandonarà la vida. És etern i no morirà després del meu final. Espero que no sigui una exageració dir que continuaré vivint a través de Handala, fins i tot quan m’arribi la mort». Anys abans de ser assassinat, Naji al-Ali va pronunciar aquestes profètiques paraules. No es va equivocar. Convertit en un referent, actualment molts caricaturistes se’n reconeixen deixebles. Perquè, tot i els tòpics occidentals, la crítica mordaç i les vinyetes polítiques formen part de la realitat quotidiana de molts països àrabs.
Malauradament, Handala encara no pot créixer, ni mostrar el rostre, ni somiar un futur lliure. Malauradament, els refugiats i bona part dels àrabs fa més de dues dècades que van quedar-se sense un dels seus, que no tenia pèls a la llengua a l’hora de fiscalitzar les corrupteles, el nepotisme i les injustícies dels qui els governen. Al-Ali no tornarà, però un nen refugiat de 10 anys segueix proclamant, amb la seva presència constant i en múltiples formats, que la resistència palestina continua. El trobem en samarretes, en clauers i en tota mena de productes, però això no treu que com a símbol de la lluita per posar fi a una injustícia ja sigui etern.
*Article publicat al número 984 (20 de setembre de 2010) de la revista El Triangle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada