divendres, 21 d’octubre de 2011

Recordant que és el somriure


“ETA alardea de sus asesinatos y emplaza el gobierno a negociar” (El Mundo). “ETA ni se disuelve ni entrega las armas” (ABC). “Mil asesinatos después, ETA ni se disuelve ni entrega las armas” (La Gaceta). “ETA cesa su actividad armada sin entregar las armas” (La Razón). “El fin del terror” (El País). Un cop més, Spain is different. Durant anys s’ha demanat la fi de la violència d’ETA, però quan la banda armada basca fa el pas i decideix que ja n’hi ha prou (sóc dels que també pensa que el gest és irreversible), ens trobem com la reacció generalitzada de la premsa espanyola no és d’alegria, sinó de crispació. D’odi. De repugna. De ràbia. I, per variar, els grans partits espanyols també han tingut –amb comptades excepcions- un comportament força diferent del que els seus homòlegs britànics van tenir els anys noranta, durant el procés que acabaria amb la violència –si més no a gran escala- al nord d’Irlanda, tant per part de l’IRA com per part dels grups paramilitars unionistes.

Tots els mitjans amb seu a Madrid miren al passat. Afortunadament, a l’epicentre del conflicte polític la visió és una altra. Gara –diari, en la meva opinió, de consulta obligada per conèixer què es cou al voltant de l’esquerra abertzale- aposta per mirar al futur. “Un nuevo tiempo para Euskal Herria”, complementat per “Decisión histórica: Todo una vida por delante”, l’opinió d’Iñaki Soto, director del rotatiu, a la contraportada. Com us podeu imaginar, el to no té res a veure. Aquí hi ha esperança, optimisme, sensació (i certesa) que acaba una etapa i que en comença una altra marcada per la política, pensant que res ha de posar límits a allò que, ara sí en absència de violència, els bascos decideixin.

Malauradament, els catalans sabem que tot i l’absència de violència, l’Estat espanyol es nega acceptar conceptes tan democràticament inqüestionables com el dret a l’autodeterminació dels pobles. Que és incapaç de reconèixer que els ciutadans d’Euskal Herria o dels Països Catalans han de tenir l’opció de decidir si volen formar part del seu estat o, al contrari, volen marxar-ne per formar-ne un de nou. Ara bé, l’enrocament no podrà mantenir-se eternament. Cada cop són més els catalans que aposten per la independència com l’únic camí que pot seguir el Principat (la setmana passada el diari ARA indicava que en un hipotètic referèndum els partidaris del sí s’elevaven al 42%, superant en nou punts als del no). I no tinc cap dubte que al País Basc passa el mateix i que, a diferència de a casa nostra, això sí que tindrà una translació clara als resultats electorals del proper 20-N.

Triomf a les urnes
I això, probablement, expliqui la reacció –d’altra banda gens sorprenent i totalment previsible- dels mitjans i els partits espanyols. Combatre contra ETA els era molt fàcil. Els donava vots. I els ajudava a deslegitimar l’independentisme basc. Detencions, empresonaments, persecucions, il·legalitzacions i una constant criminalització sota l’anatema del “tot és ETA”. Això s’ha acabat. Ara toca el combat polític. El combat dels arguments. Dels discursos. De la gestió. I aquí, PP i PSOE ho tenen força complicat per engrescar un percentatge majoritari de la societat basca.

El tsunami electoral de Bildu el proppassat maig, en les eleccions locals i forals, és significatiu i també explica perquè la banda ha optat per deixar les armes i apostar, com Otegi, Rufi Etxebarría i Rafa Díez Usabiaga –entre molts d’altres- havien decidit feia temps, únicament per la via política per assolir la independència d’Euskal Herria. El 25,5% dels vots a la Comunitat Autònoma Basca, l’alcaldia de Sant Sebastià i la presidència de la Diputació de Guipúscoa van trencar els esquemes de molts analistes i van col·locar la coalició (unió d’Eusko Alkartasuna –una escissió del PNB, Alternatiba –formada per membres sobiranistes d’Esker Batua-, i l’esquerra abertzale) com a segona força més votada, només per darrere del PNB i superant clarament tant el PSE com el PP.

El 20-N l’aspiració d’Amaiur –que als components de Bildu hi suma Aralar, una escissió de Batasuna i, per tant, guanya força- era, fins ara, tenir un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats (cinc membres), un resultat inèdit per a l’independentisme basc. Després de l’anunci d’ahir, moltes veus apunten que l’objectiu –gens forassenyat- ha de ser convertir-se en la força hegemònica del País Basc. Sortu, la darrera formació de l’esquerra abertzale il·legalitzada, hauria de recuperar la legalitat aviat, si és que a Madrid algú ha entès que aquesta vegada el procés va de debò i que la famosa Conferència de Pau de dilluns –desqualificada, de nou, per la dreta espanyola i la premsa madrilenya però amb la presència de figures inqüestionables com Brian Currin, Pierre Hoxe o Koffi Annan- també instava els governs espanyol i francès a fer passos per facilitar la pau definitiva.

I el 2013 hi ha eleccions al Parlament basc. L’actual, amb l’absència de l’esquerra abertzale, és totalment esbiaxat i no reflecteix la ciutadania a la que legisla. Un Arnaldo Otegi investit d’una aura gairebé mítica després de convertir-se en el gran protagonista de l’aposta únicament política de l’esquerra independentista basca tot i estar empresonat, hauria de ser excarcerat en els propers mesos. A partir d’aquí, no sembla utòpic pensar que Bildu –o com es digui la coalició que concorri els comicis- pugui ser la força més votada i Otegi rellevi el nefast Patxi López com a lehendakari.

Sí, ETA ha fet mal. Molt de mal. 829 morts, gairebé de 2.600 ferits i milers d’accions armades. Però l’esquerra abertzale i gran part de la societat basca també ha patit (470 morts, 30.000 detinguts, 16.000 empresonats i 7.000 torturats). Perquè malgrat que alguns ho venguin com una batalla entre l’Estat de dret i una banda terrorista, al País Basc hi ha un conflicte polític. I encara està irresolt. Però avui toca pensar que els bascos i basques són més a prop de la llibertat. “Tenim tota una vida per davant. Per primera vegada en molt de temps, hem recordat el que és somriure, perquè tenim la convicció que guanyarem. Està a les nostres mans” (Iñaki Soto, director de Gara). 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada