Front comú dels Estats Units i Israel contra la UNESCO

Des d’aquesta setmana, Palestina és membre de ple dret de la UNESCO, l’organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. La UNESCO, que té la seu a París, va aprovar l’admissió de Palestina per 107 vots a favor, 14 en contra (entre els que hi ha els d’Israel, els Estats Units, Alemanya i Canadà) i 52 abstencions. Mentre que els dirigents palestins no han amagat la seva satisfacció per la decisió, que suposa un pas endavant en el seu objectiu d’aconseguir que el país sigui reconegut internacionalment, els governs d’Israel i els Estats Units s’han indignat i, de nou, han passat a l’acció.

El proppassat 23 de setembre, el president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, va concórrer davant l’Assemblea General de les Nacions Unides per demanar el reconeixement total de l’Estat palestí. Conscients que per assolir aquesta fita cal el vistiplau del Consell de Seguretat de l’ONU i que els Estats Units han subratllat manta vegades que usaran el seu dret de veto per impedir-ho, els jerarques palestins opten per mirar d’obtenir l’ingrés al màxim nombre de fòrums i organitzacions internacionals, paral·lelament al probable reconeixement com a estat observador de l’ONU (el mateix estatus que té el Vaticà).

Tenint en compte que al voltant de 130 estats han manifestat que donen suport al reconeixement d’un Estat palestí, que la UNESCO l’admeti com a membre no deixa de ser absolutament lògic. Ara bé, ni Washington ni Tel Aviv ho accepten. Els uns potser veuen com la seva capacitat d’influència al món no deixa de disminuir –ja no són capaços de decantar les votacions cap a on ells desitgen-, mentre que els altres tenen la sensació que l’equilibri de poders està canviant i no toleren deixar de ser els únics que poden portar a terme accions unilaterals en el conflicte més antic del Pròxim Orient.

La seu de la UNESCO. 

Immediatament després de l’anunci, els Estats Units van anunciar que aturaven la transferència de 60 milions de dòlars a l’organització. Israel, com era d’esperar, també ha actuat de la mateixa manera i ha parat la col·laboració amb la UNESCO que, de cop i volta, ha vist com els seus recursos es redueixen d’un 25% (els Estats Units són qui més hi aporten, el 22% del pressupost total). I és que la legislació nord-americana estableix la prohibició de finançar agències de l’ONU que reconeguin Palestina plenament mentre no existeixi un acord de pau amb Israel.

La legislació (són dues lleis) data dels anys noranta i sembla clar que Washington es nega a acceptar que la realitat sobre el terreny no és la mateixa actualment i que els palestins veuen l’opció d’aconseguir el reconeixement internacional com l’únic camí per trobar alguna solució al conflicte i acabar amb la política de fets consumats hebrea (punts de control, mur de l’apartheid, expansió dels assentaments en territori palestí...). Tant els nord-americans com els hebreus han manifestat que l’ingrés a la UNESCO de Palestina no ajudarà a reactivar el paralitzat procés de pau.

Sense transferència d'impostos i més assentaments

L’actuació israeliana ha anat més enllà de la nord-americana. A banda d’aturar les aportacions a l’agència de l’ONU, l’executiu que encapçala el falcó Benjamin Netanyahu ha decidit congelar la transferència d’impostos a l’Autoritat Palestina (ANP). Arran dels acords d’Oslo de 1993, Israel recull un seguit d’impostos als palestins que, mensualment, ha de transferir a l’ANP i que suposen un percentatge molt significatiu del pressupost de l’administració palestina, que té la seu a Ramal·lah. Periòdicament, però, decideix aturar l’enviament dels impostos (que, insisteixo, són pagats pels palestins, per tant són els seus propis diners) per pressionar l’ANP.

Si amb això no n’hi hagués prou, també s’ha anunciat la construcció de 2.000 nous habitatges en assentaments jueus en territori palestí, que es repartiran entre Jerusalem Est (1.650) i Maale Adumim i Efrat, dues colònies de Cisjordània. Tots aquests assentaments són il·legals segons la legislació internacional, però Netanyahu ha justificat la decisió assegurant que són nuclis que acabaran formant part de l’Estat d’Israel després de qualsevol hipotètic acord de pau. La mesura, però, dificulta encara més l’existència d’un Estat palestí sobirà i viable a Cisjordània i Gaza i impossibilita enormement l’establiment de Jerusalem Est com a capital d’aquest estat.

Ara bé, com sempre passa quan Israel anuncia una ampliació dels assentaments, la condemna no passa mai de les declaracions. Aquí no hi ha amenaces. Aquí no trobem retallades de cap tipus. Els Estats Units (o la Unió Europea) ni es plantegen aturar els fons que envien a Israel ni el comerç que mantenen amb l’Estat hebreu. Com sempre, l’actuació canvia radicalment en funció de qui la protagonitza.

Però les coses estan canviant. Bona part del món reconeix Palestina i, a poc a poc, això es traduirà en la seva admissió en fòrums, agències i organitzacions internacionals (entre les que hi haurà, previsiblement, la Cort Penal Internacional –fet que permetrà perseguir els colons jueus, entre d’altres-). Els Estats Units estan quedant cada cop més aïllats en la seva defensa incondicional d’Israel, només acompanyats per algun membres d’una UE que, un cop més, es mostra dividida i sense saber a què juga. I em sembla evident que ningú pot acceptar l’argument que formar part de la UNESCO –que es dedica a la consolidació de la pau, l’eradicació de la pobresa, el desenvolupament sostenible i el diàleg intercultural mitjançant l’educació, les ciències, la cultura, la comunicació i la informació-  és un gest que va en contra de la pau. En canvi, construir milers d’habitatges en un territori ocupat, que no és teu, sí que hi va.