La mutació del pacifisme israelià

El moviment de masses dels anys 80 i 90 va desaparèixer després de la fracassada cimera de Camp David del 2000 i ha cedit l’espai a un activisme d’esquerres antisionista molt crític amb la pròpia societat hebrea i que aposta per treballar al costat dels palestins

Quan l’estiu del 2000, Ehud Barak, aleshores primer ministre israelià, va arribar a l’aeroport de Tel Aviv després de participar a la cimera de Camp David amb Iasser Arafat i va assegurar que “no hi ha soci per a la pau” al costat palestí, no només va certificar el fracàs de l’enèsim intent de resoldre l’etern conflicte del Pròxim Orient, sinó que va ferir de mort el moviment pacifista de l’estat hebreu. “Estàvem convençuts que Barak anava a Camp David a signar un acord que ja estava tancat. Quan va tornar amb les mans buides el xoc va ser tan traumàtic que encara avui no ens hem recuperat”, afirma Meir Margalit, regidor a l’Ajuntament de Jerusalem del partit d’esquerres Meretz i ferm opositor de l’ocupació de Palestina.

Un any abans, Barak s’havia presentat a les eleccions autoproclamant-se líder de l’anomenat Camp de la Pau israelià. “El moviment pacifista de masses al nostre país va viure el seu millor moment amb la signatura dels Acords d’Oslo del 1993, i quan Barak va anar als Estats Units, les enquestes mostraven que més del 60% dels israelians donaven suport a un acord amb els palestins”, explica Adam Keller, portaveu de Gush Shalom, una de les històriques organitzacions del pacifisme israelià. Keller, com l’analista i periodista Michael Warschawski, subratlla que l’oferta de Barak va ser qualsevol cosa menys generosa i que “no es podia acceptar”, a diferència del que van vendre els governs de Tel Aviv i Washington.

El final de les converses de pau i l’esclat de la Segona Intifada van provocar la derrota de Barak en les eleccions del 2001, guanyades per Ariel Sharon, en aquell moment líder del Likud. Des d’aleshores, el Partit Laborista ha anat de mal en pitjor i en els darrers comicis legislatius, celebrats el 2009, només va sumar 13 diputats, el pitjor resultat de la seva llarga història. “El col·lapse del lideratge polític del moviment per la pau acaba amb la divisió existent en la societat israeliana, en què la meitat de la població defensava sincerament acabar amb l’ocupació de Gaza i Cisjordània. A partir del 2000, només existeixen els activistes antisionistes, que estan presents en diverses lluites però que no tenen capacitat per canviar la postura del govern de torn”, apunta Warschawski, també cofundador del Centred’Informació Alternativa.

Adam Keller, portaveu de Gush Shalom. 

Pau Ara (Peace Now), nascuda el 1977, era l’organització més important que defensava un acord amb els palestins. Protagonista de manifestacions multitudinàries, que congregaven centenars de milers de persones, durant les dècades dels vuitanta i dels noranta, avui la seva incidència en la societat és gairebé nul·la, el mateix que li passa a Gush Shalom. “El moviment per la pau majoritari, de caire sionista, ha desaparegut i ha obert el camí a un altre tipus de propostes. No hi ha interlocutor polític i això fa que els activistes es radicalitzin, fet que és positiu en aquest àmbit”, apunta Gustavo Weksler, membre de Tarabut, una organització israeliana mixta, formada per jueus i palestins. 

Noves formes d’activisme

Denunciar l’expansió dels assentaments, sumar-se a la campanya que demana el Boicot, les Desinversions iles Sancions (BDS) a Israel mentre mantingui l’ocupació de Palestina, protegir els agricultors àrabs per evitar les agressions dels colons jueus durant la collita de les olives, participar en les manifestacions que se celebren setmanalment en diversos pobles de Cisjordània contra el mur de separació o col·laborar amb l’esquerra palestina en la construcció d’una estratègia comuna que, a partir del respecte i la igualtat, acabi conduint a una pau veritable. Aquests són alguns exemples del que la nova esquerra israeliana fa avui en dia per intentar acabar amb el conflicte. Està molt atomitzada, formada per desenes d’organitzacions i la seva incidència en la societat hebrea és encara limitada, però no hi ha dubte que s’ha transformat i té poc a veure amb l’activisme de fa 15 o 20 anys.

Els Anarquistes Contra elMur són un cas paradigmàtic dels nous moviments israelians. En el seu cas opten, directament, per participar en la resistència no violenta palestina i per enfrontar-se a la seva societat que, directament, els veu com a “traïdors”, segons reconeix Ben Ronen, un dels membres del col·lectiu. “La majoria de la societat israeliana dóna suport a l’ocupació i no tenim intenció de mantenir-hi cap diàleg. Ens sembla més útil invertir el nostre temps en col·laborar directament amb els palestins”, afegeix l’activista. Cada setmana, entre 60 i 70 integrants d’Anarquistes contra el Mur participen a les manifestacions contra la barrera de separació i la confiscació de terres que se celebren en pobles de Cisjordània com Al-Massara, Nabi Saleh o Beit Ummar, sempre sota la premissa que ells són allà per col·laborar i que les directrius i el lideratge és cosa de la “població local”.

Activistes manifestant-se al barri de Xeic Jarrah (Jerusalem)

“Necessitem un activisme econòmic, que denunciï no només les desigualtats cada cop més grans que existeixen a la societat israeliana, sinó que també posi en el punt de mira els beneficis empresarials que s’amaguen darrere l’ocupació”, assenyala Esti Micenmacher, dirigent de la Coalició de Dones per a una Pau Justa, organització apareguda el 2000. Més enllà de concentracions esporàdiques a les grans ciutats del país –sobretot a Tel Aviv, la Coalició de Dones se centra des de fa uns anys en el projecte Qui guanya amb l’ocupació, que reporta els centenars d’empreses de tot tipus –des de constructores, fins a bancs, passant per companyies de seguretat o de serveis- que s’enriqueixen amb la presència israeliana a Jerusalem Est i Cisjordània. D’aquesta manera, l’organització contribueix al BDS, una iniciativa que preocupa cada cop més a l’executiu hebreu, segons va reconèixer fa uns mesos el mateix Ehud Barak, actualment ministre de Defensa.

Gush Shalom, de la seva banda, es dedica a fiscalitzar i denunciar els assentaments jueus en territori palestí, il·legals segons totes les resolucions internacionals. Entre d’altres coses, publiquen informes sobre els productes elaborats a les colònies i intenten pressionar les companyies internacionals perquè no tinguin cap tipus de presència als assentaments. “No podem canviar la societat israeliana, però podem servir com a catalitzadors perquè la gent s’assabenti que no estem fent bé les coses com a país”, manifesta Adam Keller. Els Rabins pels Drets Humans, que denuncien els abusos de l’ocupació i defensen fonamentalment els agricultors palestins, o Solidaritat amb Xeic Jarrah, una organització que intentar evitar l’expulsió de diverses famílies àrabs d’aquest barri de Jerusalem Est, són altres exemples de l’activisme hebreu que treballa contra el “colonialisme”, en paraules de Marcello Weksler.

La construcció d’una alternativa

“És evident que ara mateix existeix una mala correlació de forces pels nostres interessos, només cal veure el Parlament dominat per la dreta i la ultradreta, però jo crec que això no forma part d’una esquerra, que d’altra banda mai ha existit a Israel, sinó d’un naixement”, apunta Weksler. En aquest sentit, Tarabut treballa per crear una base comuna entre una “lluita social antineoliberal” i la “lluita contra el colonialisme i l’ocupació”. “Els ciutadans han d’entendre que tot forma part d’una mateixa estratègia de l’exèrcit, l’elit financera i el Govern i això no passava fa 30 anys. És bàsic connectar amb el que a dia d’avui afecta les classes baixes israelianes. Només treballant al seu costat contra les brutals retallades socials podrem fer arribar el missatge que aquestes estan vinculades també a l’ocupació i a l’elevada despesa en seguretat que genera”, afegeix Weksler, d’origen argentí.

Michael Warschawski, malgrat tot, és optimista i com Weksler considera que del que es tracta és de posar les bases per “construir quelcom nou”. “S’ha de netejar la taula del passat i oferir als centenars de milers de votants potencials un projecte alternatiu al que hi ha ara, també pensant en la minoria palestina dins d’Israel”. Més enllà d’algunes diferències entre les organitzacions del nou activisme israelià –n’hi ha que defensen la creació d’un Estat palestí, mentre que d’altres aposten per un Estat binacional jueu i àrab-, el que queda clar és que el nou pacifisme té poc a veure amb el que va existir en el passat. I és que ara el sionisme ja no domina aquest àmbit i el treball al costat dels palestins que fan els Anarquistes, el Centre d’Informació Alternativa, la Coalició de Dones o Tarabut, comença a convertir-se en la norma.