Llums i ombres del 20-N

Mariano Rajoy, aquell home gris que quan ha d’afrontar un problema opta per deixar passar el temps i esperar que tothom se n’oblidi –incapaç com és de prendre decisions, segons expliquen els seus col·laboradors-, serà el nou president del govern espanyol. Com pronosticaven totes les enquestes, el PP ha guanyat les eleccions legislatives de l’Estat espanyol i amb la majoria absoluta que havien anunciat per unanimitat els sondejos previs. Malgrat tot, no crec que s’hagi de fer una lectura catastrofista dels resultats de les eleccions, atès que hi ha força elements positius a destacar.

El Principat i la Comunitat Autònoma Basca són els únics territoris on el PP no s’ha imposat. Els partits d’obediència no estatal han augmentat la seva representació al Congrés, mentre que altres opcions que trenquen amb el bipartidisme també s’han obert pas a la cambra baixa o hi han guanyat representativitat. La pluralitat de la societat del País Valencià té, cada cop més, un reflex en els resultats electorals. El mapa polític basc ha patit una sacsejada increïble amb la irrupció d’Amaiur, la coalició encapçalada per l’esquerra abertzale que ha obtingut 7 escons (sis a la autonomia basca i un a Navarra) i tindrà grup propi (fet històric) al Congrés. I així podria seguir.

Sí, Rajoy –un personatge que genera tant d’entusiasme com un plat de patates bullides que hagi passat diverses setmanes a la nevera- es pot treure la fama de perdedor que, amb justícia, arrossegava. Però la marea pepera crec que és menys important del que s’ha venut. El que realment és històric és la increïble davallada del PSOE que, amb només 110 diputats (el 28,7% dels vots) ha aconseguit el pitjor resultat en la seva història moderna. Els socialistes s’han deixat 4,3 milions de vots (gairebé el 40% dels qui els van votar el 2008 no ho han fet ara) i la carrera política d’Alfredo Pérez Rubalcaba ha quedat ferida de mort. Toca retirada per a un personatge maquiavèl·lic que ha sobreviscut a diverses generacions de polítics socialistes, als escàndols de corrupció del seu partit, a la guerra bruta del GAL...

El desastre socialista s’explica per diversos factors, però el més important és la crisi econòmica (i els 5 milions d’aturats) que assola l’Estat espanyol. Tots els governs europeus que han celebrat eleccions des que la crisi va esclatar amb força han canviat de color. En el cas del PSOE, la total submissió a l’ortodòxia neoliberal i dels mercats amb l’aplicació de les retallades socials l’ha deixat sense credibilitat com a alternativa econòmica al PP. I està clar que Rajoy accentuarà les tisorades, actuant al dictat de frau Merkel. Però en aquest àmbit, les diferències entre els dos grans partits espanyols fa molt de temps que van quedar diluïdes. En els drets socials sí que hi poden haver-hi canvis i aquí sí que es pot anar a pitjor. L’ultraconservadurisme del PP passarà factura.

El tema és que el PSOE s’enfonsa fins a límits desconeguts, perd més de 4 milions de vots i 59 escons, però el PP (que en guanya 33) només ha captat poc més de 500.000 noves paperetes a les urnes (amb 186 diputats ha superat la majoria absoluta del 2000 d’Aznar, però no ha arribat als 190 que li donaven algunes enquestes). El descens en la participació (ha caigut dos punts) no amaga que els conservadors estan molt a prop del seu sostre electoral i segueixen sense assolir els 11 milions de sufragis. Per tant, i això crec que és significatiu, el PP pràcticament no ha sumat nous votants, potser només part d’antics socialistes desencantats. Això ha obert les portes a altres opcions. I és que si el 2008 PSOE i PP van concentrar 322 dels 350 diputats, ara en tenen 296, un fet sens dubte positiu. 

A nivell estatal, es pot subratllar la recuperació d’IU-ICV, que tindrà 11 diputats (tres són dels ecosocialistes catalans) i que gairebé ha doblat el suport, amb el 6,9% dels vots (prop 1,7 milions). UPiD, la formació neoespanyolista que encapçala Rosa Díez, ha multiplicat per quatre els vots i ara ja té 5 diputats, tot i que 4 es concentren a Madrid, el seu feu. Equo, l’invent ecologista de l’exdirector de Greenpeace Juan López de Uralde, s’ha estavellat i només ha rebut el 0,8% dels vots (215.000).  

L’excepció catalana es manté

Si posem la lupa damunt els Països Catalans, descobrirem que un cop més el Principat és diferent. I és que, com he dit abans, Catalunya és una de les dues autonomies (l’altre és Euskadi) on el PP no ha guanyat. Tot i que els conservadors somiaven a convertir-se en la segona força, ni tan sols han arribat als 12 escons que van sumar el 2000 (s’han quedat en 11) i no han pogut ser segona força a cap demarcació, ni tan sols a Tarragona. El PSC només s’ha imposat a Barcelona, mentre que CiU ho ha fet a les altres tres demarcacions. La federació nacionalista ha guanyat sis diputats (16) i més de 200.000 vots, però el seu pes a Madrid segurament serà nul amb la majoria absoluta del PP. Duran pot fardar, després dels fracassos del 2004 i 2008, d’haver guanyat –fita històrica- al Principat, però veient la seva compareixença i els crits d’independència de la militància convergent aplegada al Majestic, sembla evident que les posicions pro-espanyoles que ell defensa han quedat relegades per gran part de l’elector convergent.

La notícia, però, en clau catalana és també la davallada socialista. Carme Chacón, la ministra de Defensa sortint, confiava en què la tradicional victòria del PSC als comicis espanyols li aplanaria el camí per assaltar el lideratge del PSOE en previsió de la desfeta de Rubalcaba. La segona variable s’ha complert, però no així la primera. Chacón queda molt, però molt tocada i dins d’un partit que queda en estat catatònic no sembla clar que pugui aspirar a res. D’altra banda, l’era dels capitans ha passat definitivament a la història. Els Montilla, Zaragoza, Iceta i companyia han acabat portant el PSC al pitjor moment en més de tres dècades. Potser encara no han entès que la societat catalana ha virat i que més enllà del que voti cadascú, majoritàriament només aposta per persones que creguin en el dret d’autodeterminació (“una idiotada”, segons va dir Iceta fa uns anys). 

El PP ha guanyat un escó a Girona, l’única demarcació on no tenia representació, però no ha superat el seu sostre i difícilment tindrà una ocasió millor en els propers anys per fer-ho. ICV-EUiA, que amb Joan Coscubiela ha recuperat el discurs més combatiu en l’àmbit econòmic –sempre des de dins del sistema, però- ha recollit els fruits i amb tres diputats ha aconseguit un bon resultat. Els ecosocialistes milloren, cosa que no es pot dir d’ERC. De moment –a l’espera del que passi amb el darrer diputat de Girona- els republicans mantenen els tres diputats del 2008, fet que seria un èxit tenint en compte la tendència a la baixa que arrossegaven. Bosch, un candidat que ha sorprès positivament a força gent, ha salvat els mobles, però ERC s’ha quedat amb 244.000 vots, 47.000 menys que fa quatre anys. Potser han parat el cop, però la recuperació encara està lluny. La xenòfoba Plataforma per Catalunya ha fracassat i no ha arribat als 60.000 vots, mentre que UPyD, un cop més, ha fet el ridícul al Principat (poc més de l’1% dels sufragis).

El valencianisme aterra a Madrid

Al País Valencià també hi ha fets importants. Les tòniques generals es repeteixen. El PSPV s’enfonsa (perd quatre representants, 14 punts i més de 300.000 vots), el PP puja –però només ho fa en percentatge, no en vots- i el bipartidisme es trenca. Els casos de corrupció sembla que no afecten el PP, però els conservadors ja no guanyen vots, fet que ja va passar a les municipals i a les autonòmiques del maig. El seu suport, per tant, sembla que ha tocat sostre i la baixada ha de ser a prop. El significatiu, però, és que Esquerra Unida, UPyD i, sobretot, Compromís han aconseguit cadascun un diputat a la demarcació de València. Joan Baldoví (polític del BLOC) serà el primer nacionalista valencià al Congrés des de la Segona Republicà. Per UPyD el diputat serà el patètic actor Toni Cantó. Sempre és una alegria que un individu així desaparegui dels escenaris, tot i que fot molta mandra que entre tots li haguem de pagar el sou (per cert, aquest també estava darrera del famós Manifiesto por la lengua común...és molt progre ell).

On no s’ha trencat el bipartidisme és a les Illes, on el PP ha guanyat (fa tres anys ho va fer el PSOE) i s’ha endut cinc diputats, per tres dels socialistes. La coalició nacionalista i ecologista que encapçalava el PSM ha rebut més del 7% dels vots (n’ha sumat més de 30.000), però probablement n’hauria necessitat set o vuit mil més per obtenir representants. Esquerra Unida, amb 21.000 vots, tampoc ha entrat. El tercer espai, però, ha crescut molt a les Illes amb relació al 2008.

El tsunami Amaiur

Amaiur. Aquest nom donarà molt de joc en la legislatura que arrencarà en poques setmanes. La coalició formada per l’esquerra abertzale, EA, Alternatiba i Aralar ha seguit la línia de Bildu el proppassat maig en les municipals i amb 7 escons (un a Navarra) s’ha convertit en la gran triomfadora del 20-N a Euskal Herria. La Brunete Mediàtica ja té una nova bèstia negra. El PNB ha perdut un diputat (ara en tindrà 5), però ha pujat en vots i en escons. I és que Euskadi és l’únic territori on la participació ha pujat (gairebé cinc punts) i els partits d’obediència basca han aconseguit quatre escons més que els que han de trucar a Madrid per prendre segons quines decisions. El resultat posa de manifest què sent la societat basca i un reflex molt més fidel d’aquest poble que no pas al que hi ha al transgènic parlament de Vitòria. Patxi López ha quedat encara més deslegitimat com a lehendakari i sembla poc ètic que aguanti fins al 2013, data prevista de les eleccions. En aquests comicis, i amb un Arnaldo Otegi possiblement en llibertat, res fa pensar que l’esquerra abertzale no pugui aspirar a tot i quan dic a tot (com ja vaig dir quan ETA va anunciar que acabava amb la violència) em refereixo directament a la lehendakaritza.  

Per tant, el panorama no és, ni molt menys, tant fosc. El PSC-PSOE s’ha enfonsat, arrossegat per la crisi i per una renúncia a l’esquerra que fa molts anys que arrossegava. Li toca reinventar-se i això passa per un projecte radicalment nou i no només per un canvi de cares. El PP governarà, però les brutals retallades que aplicarà (en part perquè hi creu i en part perquè hi estarà forçat per la UE i el BCE) li provocaran un desgast brutal. En poques setmanes hi haurà al Congrés menys diputat que depenguin de partits de Madrid. I és que, digueu-me utòpic, però estic segur que el 20-N ha estat un altre pas cap a les independències. Tant la nostra, com la dels bascos. Temps al temps.