Els ultraortodoxos jueus fan visible la fractura israeliana

Els recents incidents entre religiosos i laics han posat de manifest el conflicte intern que viu la societat hebrea. El món haredim és molt tancat i complex i, entre d'altres aspectes, es caracteritza per una segregació gairebé total entre dones i homes

Creuar la Porta de Damasc implica submergir-se en el bullici del barri musulmà de la Ciutat Vella de Jerusalem. Centenars de comerciants, turistes o, simplement, persones que la sobrepassen per dirigir-se a l’Esplanada de les Mesquites o al Mur de les Lamentacions conviuen diàriament en un espai ple de color, increïblement vital. A centenars de metres, ja al costat oest de Jerusalem –la part de la ciutat que la comunitat internacional reconeix com a pertanyent a l’Estat d’Israel–, l’atmosfera és radicalment diferent. Els pocs comerciants que hi ha són discrets. El silenci regna pels carrers i dels turistes no n’hi ha ni rastre. El negre i els tons foscos són omnipresents. Som a Mea Shearim, el barri ultraortodox per excel·lència de Jerusalem. Només la presència de cotxes deixa clar que no ens hem traslladat a un gueto jueu del segle XIX.

Cartells que recomanen vestir de forma «modesta» i d’altres que, directament, deixen ben clar que els visitants no som benvinguts. Tallers de reparació de cotxets de nadons. Carrers bruts i cases que, en alguns casos, literalment, cauen a trossos. Homogeneïtzació gairebé total en el vestir. Elles, amb faldilla fins als turmells, mocador al cap i camisa que no deixa ni un centímetre de pell al descobert; ells, completament de negre i amb el tradicional barret d’ala. Els homes, a més, porten llargues barbes, mentre que les dones, en els casos més radicals, es rasuren els cabells, encara que totes es tapen el cap amb mocadors, no precisament vistosos. Mea Shearim és el seu barri i hi fixen les normes.

Incidents a Beit Shemesh, prop de Jerusalem.

L’enorme fecunditat dels jueus ultraortodoxos –6,5 fills per dona– els ha portat a augmentar la seva influència política i a conquerir nous barris, abans poblats per persones laiques o religioses que fan una interpretació menys rigorosa de la Torà i del Talmud, els llibres sagrats del judaisme. Els haredim (‘temorosos de Déu’, en hebreu) ja són més de 750.000 persones només a l’Estat d’Israel, on representen el 10% de la població. I la xifra creix ràpidament. Les relacions amb la resta dels jueus d’Israel mai no han estat idíl·liques, però en els darrers anys han empitjorat notablement. Els laics i els ultraortodoxos han passat d’ignorar-se a topar sovint i la societat hebrea ha descobert, gairebé sobtadament es podria dir, que té un greu problema intern, que s’afegeix al fins ara irresoluble conflicte amb els palestins i els països àrabs de l’entorn. 

Segregació home-dona

La segregació entre els homes i les dones és un dels trets que defineixen el món haredim. Estudien en escoles separades, tenen habitacles diferents per resar a les sinagogues i viatgen en autobusos segregats, una de les seves imposicions. Ells van al davant, i elles, darrere, amb independència de si el vehicle és ple o buit. Les converses entre persones de diferent sexe estan limitades gairebé a la família i, fins i tot, els contactes més íntims es fan seguint les normes suposadament fixades pels llibres sagrats del judaisme. I és que pràcticament tot, des de quina coberteria s’ha d’utilitzar fins a la disposició dels llits –sempre individuals– d’un matrimoni està regulat en el món ultraortodox.

Els xocs amb la resta de la societat jueva d’Israel arriben a mesura que intenten imposar les seves normes més enllà dels barris on habiten. Així, a Jerusalem –on resideixen uns 250.000 haredim– cada cop hi ha més autobusos segregats. En determinades zones la segregació arriba fins al punt que els homes i les dones han de caminar per voreres diferents.

L’última gran topada va arribar arran de l’aparició a la televisió de Naama Margolese, una nena de vuit anys. En un reportatge emès el proppassat 23 de desembre, Margolese –de família religiosa però no ultraortodoxa– explicava que era víctima d’agressions cada dia en anar a escola a Beit Shemesh, la ciutat de 70.000 habitants propera a Jerusalem on resideix. Joves ultrareligiosos la insultaven i li escopien per no anar tapada de cap a peus, tal com fixen les seves normes. El testimoni de la nena va suposar una sacsejada per a la societat hebrea, que des d’aleshores s’ha manifestat rebutjant unes imposicions que anul·len la igualtat entre les dones i els homes. I és que elles no poden cantar ni ballar en públic i la seva vida s’ha de reduir a servir el marit.

La pobresa és un tret comú de les comunitats jueves ultraortodoxes. La raó és que, amb comptadíssimes excepcions, els homes no treballen, sinó que dediquen tot el temps a l’estudi de la Torà i del Talmud a les iexives, les escoles religioses jueves. Les dones, en canvi, exerceixen de treballadores domèstiques o de mestres per salaris de misèria que les ajuden a mantenir les seves nombrosíssimes famílies. El resultat és que el 59% dels haredim viuen per sota del llindar de la pobresa, segons dades del Banc d’Israel. Els subsidis estatals i les donacions de la comunitat jueva mundial completen els ingressos de les famílies ultraortodoxes. Tampoc no fan el servei militar en un país on l’Exèrcit és omnipresent, tot i que els darrers anys han aparegut unitats integrades exclusivament per ultraortodoxos. Tots homes, això sí.

A Mea Shearim, com a la resta de barris i poblacions haredim, hi ha cartells informatius –sovint en jiddisch, la llengua pròpia dels molts jueus vinguts de l’Europa central i de l’est– on es detallen aquelles informacions d’interès per a la comunitat. Els diaris, la televisió, la ràdio, els ordinadors o els telèfons mòbils no són acceptats, tot i que cada cop és més habitual que els joves religiosos s’apuntin també a les noves tecnologies, tot i que filtrades perquè no vegin continguts «inapropiats».

Grups molt tancats

Malgrat tot, la vida com a haredim és molt fàcil. No cal pensar, tot ve regulat i la solidaritat en la comunitat –hi ha moltes sectes diferents i no precisament amb una convivència idíl·lica– és alta. Sortir-ne implica pagar un preu molt alt i trencar els lligams familiars i d’amistat. Cada any, però, centenars de joves fan aquest pas, tot i que s’ha de dir que també hi ha persones que fan el recorregut invers.

Organitzacions com Hilel s’encarreguen d’acompanyar-los en els inicis d’una vida laica. «Mai abans no havia tingut cap tipus de contacte amb noies, més enllà de les de la meva família, i ara em sento molt incòmode parlant amb qualsevol noia. Això també forma part del procés d'aprenentatge de viure en un nou món per a mi», explica Uri, un jove de 21 anys que sempre ha viscut a Jerusalem i que en fa tres que va deixar el món ultraortodox. En declaracions a EL TRIANGLE en una reunió de Hilel, hi afegeix que estudia enginyeria informàtica des de fa 18 mesos i després té clar que vol servir a l’Exèrcit israelià. Al seu costat, Honoch detalla que «coneixia l’existència d’un món exterior, encara que no tenia gens clar els codis de comportament que tenia i que constitueixen part de l’aprenentatge que estic fent ara». 

No solament es tracta d’abandonar la roba negra per vestir amb samarretes i texans, sinó que han d’adquirir coneixements bàsics –com matemàtiques o anglès– que no els han ensenyat durant la seva formació religiosa. Tots dos confessen que se senten sols i que els antics amics –tots haredim– els han refusat. La inseguretat que experimenten s’allargarà durant diversos anys, segons apunten des de Hilel. Descobrir un món nou amb el qual no havien tingut cap contacte, tot i que només es trobés a pocs metres de les seves llars, no és fàcil.

Antisionistes per definició

El seu integrisme religiós no significa que siguin els més ferms defensors d’un Estat jueu. Pels ultraortodoxos la seva creació abans de l’arribada del Messies és una aberració des d’un punt de vista teològic. Això, en teoria, els hauria de convertir en fervents antisionistes; però, a través de generosos subsidis, el Govern de Tel-Aviv n’ha amansit molts. Amb el pas dels anys, partits com Shas –que rep el vot de jueus sefardites o orientals– o Agudat Yisrael, la formació dels ultraortodoxos asquenasites –provinents de l’Europa central i de l’est–, han entrat en el joc polític i, funcionant com a xarxes clientelars, es garanteixen un seguit d’escons, sovint decisius, al Parlament, fet que els permet condicionar –cap a la dreta– el Govern de torn.

N’hi ha, però, que no volen saber res de l’Estat d’Israel i renuncien a qualsevol subsidi governamental, a banda d’oposar-se ferventment a les polítiques de l’Executiu hebreu i donar suport a la lluita d’alliberament palestina. S’agrupen sota el paraigua de Neturei Karta. «Des de sempre hem rebutjat el projecte sionista, des de molt abans de la creació de l’Estat d’Israel», afirma el rabí Meir Hirsh, fill d’un il·lustre rabí que va arribar a ser amic personal de Yasser Arafat, al seu modest apartament de Mea Shearim. «Defensem l’existència d’un únic Estat, anomenat Palestina, on tothom tingui igualtat de drets i es respectin totes les religions», exposa al redactor el rabí, que ha participat en actes al costat del president iranià, Mahmud Ahmadinejad. Altres rabins, però, avalen el projecte sionista i hi ha ultraortodoxos vivint en colònies jueves en territori palestí. Sigui com vulgui, la fins fa poc autoanomenada «única democràcia d’Orient Pròxim» afrontarà un repte colossal els pròxims anys, amb una societat cada cop més dividida.

*Article publicat amb el número 1049 del setmanari EL TRIANGLE, 3 de febrer de 2012.