Els palestins s’uneixen

Les conseqüències de les revoltes àrabs i la negativa d’Israel a aturar l’expansió de les colònies jueves porten Al-Fatah i Hamàs a pactar un Govern d’unitat nacional

El Caire, capital d’Egipte, 4 de maig de 2011. El president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i líder del partit Al-Fatah, Mahmud Abbas, i el màxim dirigent de la formació islamista Hamàs, Khaled Meixal, signen un acord de reconciliació nacional que suposa posar punt i final a quatre anys de sagnant divisió palestina. L’acord implica la convocatòria d’eleccions presidencials i legislatives en els pròxims mesos i la formació d’un nou Govern constituït per tecnòcrates independents, així com l’alliberament dels presos polítics tant a Gaza, territori controlat per Hamàs, com a Cisjordània, dominat per Al-Fatah.

Doha, capital de Qatar, 6 de febrer de 2012. Mahmud Abbas, encara president de l’ANP i màxim dirigent d’Al-Fatah, arriba a un pacte amb el seu homòleg de Hamàs, Khaled Meixal, segons el qual en els mesos vinents els palestins celebraran eleccions legislatives i presidencials, els presos polítics sota control d’ambdues faccions seran alliberats i es formarà un Executiu interí amb tecnòcrates independents. En el bucle del sempitern conflicte palestino-israelià la història, enquistada, es repeteix. Malgrat tot, en els darrers nou mesos algunes coses han canviat i fan pensar que, aquesta vegada sí, la unitat palestina és força més sòlida que la representada en el convuls Egipte post-Mubarak del maig passat.

A diferència del que va passar el 2011, en aquesta ocasió les dues grans formacions palestines s’han posat d’acord en qui encapçalarà l’Executiu d’unitat, que posarà fi a l’existència de dos governs, l’un a Gaza i l’altre a Cisjordània. Serà el mateix Mahmud Abbas. El veterà polític –té 77 anys–, que també és el president de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), que aplega les principals formacions del país menys Hamàs i s’encarrega de negociar amb Israel, liderarà un gabinet format, en principi, per tecnòcrates independents.

En el moment de tancar aquesta edició, encara es desconeixien els noms dels membres del Govern d’unitat, que podria anunciar-se dissabte 18 després de la cimera que les principals formacions palestines faran al Caire. El que ja és segur és que l’etapa de Salam Fayyad al capdavant de l’ANP, amb seu a Ramallah –la capital administrativa de Cisjordània–, s’ha acabat. Molt benvist pels governs occidentals i rebutjat per Hamàs, aquest antic alt càrrec del Banc Mundial ha estat aplaudit per reduir la rampant corrupció que caracteritzava l’Administració palestina sota control d’Al-Fatah, sobretot en l’època de Yasser Arafat. En el seu full de serveis, però, també s’ha d’incloure el miratge d’un creixement econòmic fictici basat en les bombolles del crèdit bancari i de la construcció, un model molt conegut a la nostra riba del Mediterrani. Abbas, a canvi de renunciar a Fayyad com a primer ministre, acumularà més poder que mai, però ja ha confirmat que no es presentarà a les eleccions, que, segons diverses informacions, se celebraran –tant les legislatives com les presidencials– abans del setembre. 

L’enrocament d’Israel

L’anunci de l’acord entre Al-Fatah i Hamàs va ser rebut amb furibunds atacs per part del Govern israelià, que encap- çala Benjamin Netanyahu. Com mana la tradició, el també màxim dirigent del dretà Likud va condemnar la unitat palestina i va assegurar que és impossible assolir la pau amb Hamàs a l’Executiu. Però ha estat, precisament, la impossibilitat i l’enquistament del mal anomenat procés de pau el que va portar Abbas i la cúpula d’Al-Fatah a explorar les possibilitats de posar fi a una divisió que els dessagnava.

El president de l’ANP va guanyar molta legitimitat popular arran de l’aplaudit discurs que va pronunciar el 23 de setembre de l’any passat a l’assemblea general de l’ONU, en què va demanar el reconeixement de l’Estat palestí. El gest no tenia el suport de Hamàs. Molts analistes van subratllar que la implementació del pacte segellat al Caire mesos abans no va arribar perquè Abbas i, sobretot, Salam Fayyad, volien evitar que la consideració del moviment islamista com a grup terrorista per part dels Estats Units i de la Unió Europea perjudiqués el possible reconeixement palestí.

Aquest, però, no ha arribat, en gran part per la negativa estatunidenca, i les enèsimes negociacions israelianopalestines han tornat a fracassar. El motiu? Fonamentalment, la negativa hebrea a aturar l’ampliació dels assentaments jueus en territori palestí, considerats il·legals segons la legislació internacional i que han estat reiteradament condemnats pels Estats Units i per la UE, sense que a Tel-Aviv li importés gaire. I és que l’ampliació de les colònies a Jerusalem Est –la part palestina de la ciutat– i a Cisjordània no fa altra cosa que dificultar la viabilitat d’un hipotètic Estat àrab.

El pes de les revoltes àrabs

Aparentment debilitat, Hamàs va aconseguir un cop d’efecte quan al proppassat octubre es va anunciar i executar l’alliberament de més de 1.000 presoners palestins a canvi del soldat hebreu Gilad Shalit, segrestat durant més de cinc anys a Gaza. A partir d’aquí, els dirigents del moviment només van haver d’esperar per comprovar com els islamistes s’imposaven en les eleccions legislatives post-revolucionàries tant a Tunísia (Ennahda) com a Egipte (Germans Musulmans, la formació de la qual va néixer Hamàs el 1987). En aquest sentit, la facció més pragmàtica del moviment, que té el mateix Khaled Meixal com a màxim exponent, va arribar a la conclusió que el camí passava per entendre’s amb Al-Fatah i convocar unes eleccions que, en cas de tornar-les a guanyar, els podria permetre ser acceptats per la comunitat internacional, que hauria assimilat que l’islamisme s’ha convertit en la força política dominant del Pròxim Orient. L’altre factor determinant és el canvi d’aliats que està portant a terme Hamàs.

Tradicionalment alineat amb l’Iran i amb el règim de Baixar al-Assad a Síria, en les darreres setmanes s’ha visualitzat un gir estratègic que l’ha apropat als règims musulmans sunnites veïns i del golf Pèrsic. Així s’explica la gira que fa alguns dies va portar a terme Meixal per Turquia, Jordània i Qatar. El màxim dirigent del Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs és l’acrònim en àrab) també ha abandonat Damasc com a lloc de residència per traslladar-se a la capital jordana, Amman. I és que sembla evident que des de la formació veuen pròxima la caiguda del règim sirià i del que es tracta és de moure’s i posicionar-se per evitar que l’onada revolucionària que des de fa més d’un any sacseja els països àrabs els esquitxi de ple. En aquest sentit, els milions que han arribat històricament de Teheran poden ser substituïts pels petrodòlars d’un Qatar disposat a tenir cada cop més un paper de potència regional. L’escenari està canviant i les forces palestines semblaque ho han entès. El dubte és veure si Israel ho acabarà fent.

*Article publicat amb el número 1.051 del setmanari El Triangle, 17 de febrer de 2012