Els ultraortodoxos jueus fan visible la fractura israeliana

Els recents incidents entre religiosos i laics han posat de manifest el conflicte intern que viu la societat hebrea. El món haredim és molt tancat i complex i, entre d'altres aspectes, es caracteritza per una segregació gairebé total entre dones i homes

Creuar la Porta de Damasc implica submergir-se en el bullici del barri musulmà de la Ciutat Vella de Jerusalem. Centenars de comerciants, turistes o, simplement, persones que la sobrepassen per dirigir-se a l’Esplanada de les Mesquites o al Mur de les Lamentacions conviuen diàriament en un espai ple de color, increïblement vital. A centenars de metres, ja al costat oest de Jerusalem –la part de la ciutat que la comunitat internacional reconeix com a pertanyent a l’Estat d’Israel–, l’atmosfera és radicalment diferent. Els pocs comerciants que hi ha són discrets. El silenci regna pels carrers i dels turistes no n’hi ha ni rastre. El negre i els tons foscos són omnipresents. Som a Mea Shearim, el barri ultraortodox per excel·lència de Jerusalem. Només la presència de cotxes deixa clar que no ens hem traslladat a un gueto jueu del segle XIX.

Cartells que recomanen vestir de forma «modesta» i d’altres que, directament, deixen ben clar que els visitants no som benvinguts. Tallers de reparació de cotxets de nadons. Carrers bruts i cases que, en alguns casos, literalment, cauen a trossos. Homogeneïtzació gairebé total en el vestir. Elles, amb faldilla fins als turmells, mocador al cap i camisa que no deixa ni un centímetre de pell al descobert; ells, completament de negre i amb el tradicional barret d’ala. Els homes, a més, porten llargues barbes, mentre que les dones, en els casos més radicals, es rasuren els cabells, encara que totes es tapen el cap amb mocadors, no precisament vistosos. Mea Shearim és el seu barri i hi fixen les normes.

Incidents a Beit Shemesh, prop de Jerusalem.

L’enorme fecunditat dels jueus ultraortodoxos –6,5 fills per dona– els ha portat a augmentar la seva influència política i a conquerir nous barris, abans poblats per persones laiques o religioses que fan una interpretació menys rigorosa de la Torà i del Talmud, els llibres sagrats del judaisme. Els haredim (‘temorosos de Déu’, en hebreu) ja són més de 750.000 persones només a l’Estat d’Israel, on representen el 10% de la població. I la xifra creix ràpidament. Les relacions amb la resta dels jueus d’Israel mai no han estat idíl·liques, però en els darrers anys han empitjorat notablement. Els laics i els ultraortodoxos han passat d’ignorar-se a topar sovint i la societat hebrea ha descobert, gairebé sobtadament es podria dir, que té un greu problema intern, que s’afegeix al fins ara irresoluble conflicte amb els palestins i els països àrabs de l’entorn. 

Segregació home-dona

La segregació entre els homes i les dones és un dels trets que defineixen el món haredim. Estudien en escoles separades, tenen habitacles diferents per resar a les sinagogues i viatgen en autobusos segregats, una de les seves imposicions. Ells van al davant, i elles, darrere, amb independència de si el vehicle és ple o buit. Les converses entre persones de diferent sexe estan limitades gairebé a la família i, fins i tot, els contactes més íntims es fan seguint les normes suposadament fixades pels llibres sagrats del judaisme. I és que pràcticament tot, des de quina coberteria s’ha d’utilitzar fins a la disposició dels llits –sempre individuals– d’un matrimoni està regulat en el món ultraortodox.

Els xocs amb la resta de la societat jueva d’Israel arriben a mesura que intenten imposar les seves normes més enllà dels barris on habiten. Així, a Jerusalem –on resideixen uns 250.000 haredim– cada cop hi ha més autobusos segregats. En determinades zones la segregació arriba fins al punt que els homes i les dones han de caminar per voreres diferents.

L’última gran topada va arribar arran de l’aparició a la televisió de Naama Margolese, una nena de vuit anys. En un reportatge emès el proppassat 23 de desembre, Margolese –de família religiosa però no ultraortodoxa– explicava que era víctima d’agressions cada dia en anar a escola a Beit Shemesh, la ciutat de 70.000 habitants propera a Jerusalem on resideix. Joves ultrareligiosos la insultaven i li escopien per no anar tapada de cap a peus, tal com fixen les seves normes. El testimoni de la nena va suposar una sacsejada per a la societat hebrea, que des d’aleshores s’ha manifestat rebutjant unes imposicions que anul·len la igualtat entre les dones i els homes. I és que elles no poden cantar ni ballar en públic i la seva vida s’ha de reduir a servir el marit.

La pobresa és un tret comú de les comunitats jueves ultraortodoxes. La raó és que, amb comptadíssimes excepcions, els homes no treballen, sinó que dediquen tot el temps a l’estudi de la Torà i del Talmud a les iexives, les escoles religioses jueves. Les dones, en canvi, exerceixen de treballadores domèstiques o de mestres per salaris de misèria que les ajuden a mantenir les seves nombrosíssimes famílies. El resultat és que el 59% dels haredim viuen per sota del llindar de la pobresa, segons dades del Banc d’Israel. Els subsidis estatals i les donacions de la comunitat jueva mundial completen els ingressos de les famílies ultraortodoxes. Tampoc no fan el servei militar en un país on l’Exèrcit és omnipresent, tot i que els darrers anys han aparegut unitats integrades exclusivament per ultraortodoxos. Tots homes, això sí.

A Mea Shearim, com a la resta de barris i poblacions haredim, hi ha cartells informatius –sovint en jiddisch, la llengua pròpia dels molts jueus vinguts de l’Europa central i de l’est– on es detallen aquelles informacions d’interès per a la comunitat. Els diaris, la televisió, la ràdio, els ordinadors o els telèfons mòbils no són acceptats, tot i que cada cop és més habitual que els joves religiosos s’apuntin també a les noves tecnologies, tot i que filtrades perquè no vegin continguts «inapropiats».

Grups molt tancats

Malgrat tot, la vida com a haredim és molt fàcil. No cal pensar, tot ve regulat i la solidaritat en la comunitat –hi ha moltes sectes diferents i no precisament amb una convivència idíl·lica– és alta. Sortir-ne implica pagar un preu molt alt i trencar els lligams familiars i d’amistat. Cada any, però, centenars de joves fan aquest pas, tot i que s’ha de dir que també hi ha persones que fan el recorregut invers.

Organitzacions com Hilel s’encarreguen d’acompanyar-los en els inicis d’una vida laica. «Mai abans no havia tingut cap tipus de contacte amb noies, més enllà de les de la meva família, i ara em sento molt incòmode parlant amb qualsevol noia. Això també forma part del procés d'aprenentatge de viure en un nou món per a mi», explica Uri, un jove de 21 anys que sempre ha viscut a Jerusalem i que en fa tres que va deixar el món ultraortodox. En declaracions a EL TRIANGLE en una reunió de Hilel, hi afegeix que estudia enginyeria informàtica des de fa 18 mesos i després té clar que vol servir a l’Exèrcit israelià. Al seu costat, Honoch detalla que «coneixia l’existència d’un món exterior, encara que no tenia gens clar els codis de comportament que tenia i que constitueixen part de l’aprenentatge que estic fent ara». 

No solament es tracta d’abandonar la roba negra per vestir amb samarretes i texans, sinó que han d’adquirir coneixements bàsics –com matemàtiques o anglès– que no els han ensenyat durant la seva formació religiosa. Tots dos confessen que se senten sols i que els antics amics –tots haredim– els han refusat. La inseguretat que experimenten s’allargarà durant diversos anys, segons apunten des de Hilel. Descobrir un món nou amb el qual no havien tingut cap contacte, tot i que només es trobés a pocs metres de les seves llars, no és fàcil.

Antisionistes per definició

El seu integrisme religiós no significa que siguin els més ferms defensors d’un Estat jueu. Pels ultraortodoxos la seva creació abans de l’arribada del Messies és una aberració des d’un punt de vista teològic. Això, en teoria, els hauria de convertir en fervents antisionistes; però, a través de generosos subsidis, el Govern de Tel-Aviv n’ha amansit molts. Amb el pas dels anys, partits com Shas –que rep el vot de jueus sefardites o orientals– o Agudat Yisrael, la formació dels ultraortodoxos asquenasites –provinents de l’Europa central i de l’est–, han entrat en el joc polític i, funcionant com a xarxes clientelars, es garanteixen un seguit d’escons, sovint decisius, al Parlament, fet que els permet condicionar –cap a la dreta– el Govern de torn.

N’hi ha, però, que no volen saber res de l’Estat d’Israel i renuncien a qualsevol subsidi governamental, a banda d’oposar-se ferventment a les polítiques de l’Executiu hebreu i donar suport a la lluita d’alliberament palestina. S’agrupen sota el paraigua de Neturei Karta. «Des de sempre hem rebutjat el projecte sionista, des de molt abans de la creació de l’Estat d’Israel», afirma el rabí Meir Hirsh, fill d’un il·lustre rabí que va arribar a ser amic personal de Yasser Arafat, al seu modest apartament de Mea Shearim. «Defensem l’existència d’un únic Estat, anomenat Palestina, on tothom tingui igualtat de drets i es respectin totes les religions», exposa al redactor el rabí, que ha participat en actes al costat del president iranià, Mahmud Ahmadinejad. Altres rabins, però, avalen el projecte sionista i hi ha ultraortodoxos vivint en colònies jueves en territori palestí. Sigui com vulgui, la fins fa poc autoanomenada «única democràcia d’Orient Pròxim» afrontarà un repte colossal els pròxims anys, amb una societat cada cop més dividida.

*Article publicat amb el número 1049 del setmanari EL TRIANGLE, 3 de febrer de 2012. 

Fer el pas, les dificultats de deixar el radicalisme religiós

“Vivia en una bombolla. Només havia de seguir les regles, anar al temple a resar i estudiar els textos sagrats i no plantejar-me res. Tot era molt fàcil, però alhora molt avorrit, només podia seguir un camí. Ara, en canvi, em sento molt més lliure tot i que gairebé no tinc amics i no sé com fer-ne. I les dones? Mai abans hi havia tingut cap tipus de contacte, més enllà de les de la meva família, i ara em sento molt incòmode parlant amb qualsevol noia. Això també forma part del procés d’aprenentatge de viure en un nou món per a mi”. Qui així s’expressa és l’Uri, un jove de 21 anys que sempre ha viscut a Jerusalem. Estudia enginyeria informàtica des de fa un any i després té clar que vol servir a l’exèrcit israelià.

El seu cas no seria excepcional si no fos pel seu passat. Fins als 18 anys, Uri era un jueu ultraortodox, un haredim (que significa temorós de Déu). Al cap d’un temps de donar-hi voltes, va decidir fer el pas i deixar el món religiós. La seva família va acceptar-ho, però optar per aquest camí li va suposar perdre tots els amics, que també eren religiosos com ell. Tres anys més tard està satisfet de l’opció escollida, però reconeix que hi ha moments molt difícils i que s’ha vist obligat a adquirir de cop un munt de coneixements (tant acadèmics com socials) que la majoria de persones aprenen quan són nens.

Un carrer de Mea Sharim, el barri ultraortodox més famós.  M. T.

Conec l’Uri i el seu company Honoch un dijous al vespre a la seu de Hilel, una organització que es dedica a acompanyar els joves que decideixen deixar el món religiós i començar una vida laica. Topen, sovint, amb la incomprensió de les seves famílies i amb el rebuig d’una comunitat que no vol saber res del que passa fora del seu entorn i que no accepta els que se’n van. Nascuda el 1991, i amb desenes de voluntaris, Hilel dóna suport a aquests joves que s’enfronten a un procés molt difícil i els prepara per a la “vida moderna” i perquè puguin servir al seu país, és a dir, a l’exèrcit. Aquí ningú es qüestiona l’ocupació. Tothom combrega amb el sionisme. 

Joves desorientats

La meva segona immersió en el món del judaisme ultraortodox [en la primera vaig entrevistar un rabí antisionista i vaig detallar algunes característiques d’aquesta comunitat] em permet topar-me amb persones desorientades, convençudes que han fet el correcte, que han estat honestes amb si mateixes, però que se senten soles, molt soles. I les reunions de Hilel, probablement, els serveixen per trobar-se acompanyats i veure que no són els únics que fan aquest pas. I és que tot i ser el grup que creix més ràpid dins el judaisme, cada any centenars de persones deixen de ser haredim (també, cal dir-ho, hi ha persones que fan el procés invers).

Honoch té 22 anys i en fa dos que va deixar la religió, quelcom que va començar-se a plantejar quan va arribar a la majoria d’edat. “Vaig arribar a la conclusió que la religió em distreia del meu pensament i del que volia realment, em feia pensar de manera no lògica”, explica. Ara vol estudiar economia, però reconeix que durant la seva etapa a les escoles religioses no havia tingut cap contacte amb aquesta matèria. I és que les iexives se centren en l’estudi de la Torà i el Talmud –el llibre de lleis del judaisme- i obliden els coneixements pràctics encarats al que podríem anomenar vida moderna o, com a mínim, no religiosa. En aquestes escoles, la ciència, les matemàtiques, la història, la literatura i l’anglès –o qualsevol llengua que no sigui l’hebreu- no formen part del programa, n’estan excloses. Per això quan un noi o noia de 18 anys deixa el món ultraortodox es veu forçat a adquirir coneixements que la majoria de persones tenen des de molt abans.

“Ara decideixo lliurement el que vull fer, tinc més opcions per triar”, subratlla l’Honoch, qui explica que a diferència d’altres famílies més radicals ell sí que feia servir mòbil i ordinador quan era religiós “tot i que amb moltes restriccions”. “Coneixia l’existència d’un món exterior, encara que no tenia gens clar els codis de comportament que tenia i que constitueixen part de l’aprenentatge que estic fent ara”, afegeix.

Vestir exclusivament de negre i blanc a fer-ho amb texans i roba de color. Desfer-se del barret. Relacionar-se amb tot tipus de gent. Tenir clar que vols treballar i no únicament estudiar (els homes ultraortodoxos no treballen) textos sagrats i religiosos. Aprendre progressivament que les relacions entre homes i dones han d’estar basades en la igualtat. Respectar i voler conèixer  a aquells que tenen cultures, religions o pensaments diferents. Sentir-se exclòs i sense amics. Adonar-se que la vida implica prendre constantment decisions i que no tot ha d’estar pautat i regulat com en el món haredim. Tot això són coses que l’Uri i el Honoch estan fent i se n’adonen que no és fàcil. Ara volen contribuir a la seva societat i participar-hi, però també se sumaran a un exèrcit, quelcom que com a religiosos no haurien fet mai. Passar a formar part del mainstream israelià implica adoptar actituds violentes.