El 26 de febrer, el Senegal celebrarà eleccions presidencials. Si no hi ha una sorpresa monumental, l’actual cap d’Estat, Abdoulaye Wade, tornarà a imposar-s’hi, tal com ja va fer en els comicis del 2000 i del 2007. No seran, però, unes eleccions més. El país de l’Àfrica occidental viu el moment més convuls en dècades, amb manifestacions a Dakar –la capital–, i en altres grans ciutats com ara Tambacounda o Saint-Louis, per esmentar-ne només alguns exemples. Les protestes, que han comportat la mort d’almenys dues persones i n’han deixat desenes de ferides, van esclatar el 27 de gener, després que el Tribunal Constitucional validés la candidatura de Wade per als comicis. En canvi, el popular cantant Youssou N’Dour va veure com se li impedia concórrer-hi.
La carta magna va ser reformada el 2011, ja amb l’actual president al capdavant del Senegal, i especifica que només es pot ser cap de l’Estat durant dos mandats consecutius de set anys. Wade, que ha comptat amb l’assessorament de la firma jurídica nord-americana McKenna Long & Aldridge LLP –que va cobrar uns 200.000 dòlars per la feina–, argumenta que la modificació es va aprovar amb posterioritat a l’inici del seu primer mandat i, per tant, que aquest no comptaria de cara a la limitació constitucional. L’oposició, però, no ho veu de la mateixa manera i el Moviment 23 de Juny (M-23), que agrupa nou dels 14 candidats a les presidencials, a banda de moviments ciutadans, ha parlat de «cop d’Estat constitucional que serà el preludi del cop d’Estat electoral» el 26-F.
La plaça de l’Obelisc de Dakar s’ha convertit en el símbol dels milers de manifestants anti-Wade, però pocs analistes creuen que la convulsió derivi en una revolta semblant a la que van viure diversos països àrabs l’any passat. Sembla complicat que l’espai es converteixi en el Tahrir senegalès. Ara bé, el previsible frau electoral –en gran part per l’absència d’interventors de l’oposició en nombrosos punts de vot, com ara als de la regió de Casamance– pot accentuar la convulsió després del pas per les urnes. Així ho creu Abdou Mawa Ndiaye Ndaw, col·laborador del Centre d’Estudis Africans (CEA) i implicat en el moviment associatiu del Senegal.
Amb un sistema multipartidista des del 1974 i sense haver patit cap cop d’Estat militar des de la independència de 1960, el Senegal ha estat durant dècades un referent democràtic al continent. El mateix Wade, membre del Partit Democràtic del Senegal, va derrotar a les urnes fa 12 anys l’aleshores president Abdou Diouf, dirigent del Partit Socialista del Senegal, que havia ostentat el poder des de la independència i on també militava Léopold Sédar Senghor, el primer president del país. «Patim una regressió brutal; ja no queda res de la imatge del Senegal com a referent democràtic. El president ho manipula tot i compra la justícia», denuncia a EL TRIANGLE Mawa Ndiaye.
Joves sense esperança
Conegut com el Vell –té 85 anys–, Wade va ser derrotat quatre vegades fins a assolir la presidència del país. Considerat com un dirigent decisiu en el desenvolupament d’infraestructures al Senegal, en els darrers anys s’han incrementat les denúncies contra la corrupció, el nepotisme i el frau electoral en què ha caigut l’Administració que encapçala, també criticada per una creixent limitació de la llibertat de premsa.
L’encariment de productes de primera necessitat li ha fet perdre suport popular, fins al punt que des de l’M-23 s’apunta que assolirà la victòria a les urnes a través d’un frau potser no massiu però sí decisiu.
Wade ha declarat que necessita tres anys per completar el seu projecte per al país, de manera que la premsa local apunta que no tindria intenció de completar el mandat de set anys en cas que sigui reelegit. La idea seria cedir el poder al seu fill Karim, actualment responsable de les carteres governamentals d’Energia, Cooperació Internacional, Desenvolupament Regional, Transport Aeri i Infraestructures. L’intent de crear una vicepresidència destinada al seu fill i pretès successor és el que va provocar la revolta popular del 23 de juny de 2011, que donaria lloc al naixement de l’M-23. El moviment és molt heterogeni i, segons Mawa Ndiaye, no té gaire en comú excepte l’oposició al president.
El col·laborador del CEA exposa que, mentre els mestres i professors estan en vaga des del novembre per reclamar una millora dels seus salaris miserables, Wade ha incrementat les retribucions als ministres, als principals generals de l’Exèrcit i a nombrosos alts càrrecs de la judicatura, buscant un blindatge davant el creixent descontentament popular. Des del 2009, el preu de productes com el pa, l’arròs, el sucre, la gasolina o el gas s’ha més que triplicat, fins al punt que s’han convertit en gairebé inaccessibles per a moltes llars senegaleses.
«El Senegal és una bomba de rellotgeria a punt d’esclatar. L’atur entre els joves supera el 55% i l’opció d’emigrar cada cop és més complicada perquè Europa està tancant les fronteres. Tenim una població molt jove [el 60% dels ciutadans són menors de 25 anys] sense esperances de futur», resumeix Mawa Ndiaye. Com en tants altres casos, el creixement dels darrers anys només ha beneficiat una elit minoritària i la creació de llocs de treball d’aquest país de majoria musulmana serà el gran repte després de les eleccions.
Tot apunta que la pressió internacional sobre Wade, exercida sobretot pels Estats Units i per França, no anirà més enllà de les simples declaracions i el Vell tornarà a tenir damunt la taula assumptes eterns com l’irresolt conflicte de Casamance, la regió fronterera amb Gàmbia on es viu un conflicte armat de baixa intensitat des de fa tres dècades. Mawa Ndiaye està convençut que l’única solució passa pel diàleg i per la negociació entre els grups independentistes i el Govern de Dakar. Abdoulaye Wade, però, només sembla preocupat a eternitzar-se al seu càrrec i garantir la successió del seu fill.
*Article publicat amb el número 1.050 del setmanari El Triangle, 10 de febrer de 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada