L'Estat somiat pels tuaregs

Discriminats i menystinguts durant dècades, membres d’aquest poble berber nòmada s’alcen en armes contra el Govern de Mali i reclamen la independència de l’Azawad

Chinagoder és un petit i empobrit poble de la regió de Tillabéri, a l’oest del Níger. En poques setmanes ha passat de tenir menys de 1.700 habitants a ser el refugi de més de 6.500 éssers humans. El sobtat esclat demogràfic s’explica per l’arribada de milers de persones provinents del nord de Mali, d’on han fugit a causa dels enfrontaments entre les forces governamentals i el Moviment Nacional d’Alliberament de l’Azawad (MNLA), un nounat grup rebel tuareg. Format per «bandits i traficants de drogues armats» segons la versió del Govern malià –ubicat a Bamako, la capital del país–, l’MLNA no és altra cosa que l’enèsima demostració de malestar per part del poble tuareg envers els poders estatals que tradicionalment l’han discriminat i maltractat, aprofitant-se dels seus recursos naturals –sobretot els minerals- i desatenent-ne les reivindicacions. 

Amb uns dos milions d’individus, aquest poble nòmada berber s’escampa entre els actuals estats d’Algèria, de Líbia, de Burkina Faso, del Níger i de Mali i, des de les independències de la dècada dels seixanta del segle passat, els alçaments en armes contra els governs centrals respectius s’han anat succeint. Dedicats fonamentalment a la ramaderia i establerts en zones semi-desèrtiques, els tuaregs han estat víctimes recurrents de sequeres i de fams. El seu poc pes demogràfic ha limitat la seva influència en uns governs històricament controlats per grups més poblats. En el cas de Mali, mentre que els també coneguts com a homes blaus del desert s’escampen principalment pel nord-est del país i representen tot just el 10% dels habitants, el sud acull el 90% de la població, amb els pobles bambara –al qual pertany el blaugrana Seydou Keita– i fula –que entre els seus membres té el president, Amadou Toumani Touré– com a principals exponents.

L’MLNA es va donar a conèixer a l’octubre de l’any passat afirmant que «té com a objectiu alliberar el poble de l’Azawad de l’ocupació il·legal del seu territori per part de Mali». El nou grup va néixer de la unió d’antigues milícies malianes, com el Moviment Tuareg del Nord de Mali, i nigerines. A més a més, també es nodreix de nombrosos guerrillers tuaregs que durant anys havien estat al servei de Moammar al-Gaddafi. La caiguda del dictador libi, però, va provocar que tornessin a les seves terres, emportant-se a sobre l’armament, principalment europeu, amb què els havia equipat l’excèntric sàtrapa. El nou esclat de violència –el darrer a l’Azawad havia acabat el 2009, però també n’hi va haver en les dècades dels seixanta i dels noranta– es veia venir després dels reiterats incompliments dels acords de pau per part de Bamako i deteriora encara més la situació en aquesta àrea del Sahel. A la sempiterna pobresa, enguany s’hi han d’afegir una alarmant sequera que afecta milions de persones i la presència des de fa un parell de lustres de grups armats vinculats a Al-Qaida. 

Crisi humanitària

El 17 de gener va ser la data escollida per l’MLNA per llançar una ofensiva contra diverses posicions militars governamentals del nord del país, concretament a la regió de Kidal. La rèplica de l’Exèrcit va ser contraatacar amb armament pesant i helicòpters de combat. Els xocs han comportat desenes de morts, milers de desplaçats i de refugiats i denúncies de violacions dels drets humans, sense que a hores d’ara la balança s’hagi decantat a favor de ningú. La violència s’ha estès a altres parts del país i a la mateixa Bamako la comunitat tuareg està sent víctima d’atacs per part de la població negra, que actua com a represàlia a l’ofensiva contra els militars destinats a l’Azawad.

Amnistia Internacional (AI) va denunciar el proppassat 17 de febrer que el nord de Mali viu la «pitjor crisi dels drets humans en 20 anys», en paraules de l’investigador Gaetan Mootoo, que també va advertir que l’àrea pot veure’s abocada al «caos» si els combats continuen. AI també ha alertat dels assassinats indiscriminats dels dos bàndols i de la «poca voluntat o incapacitat» de les forces de seguretat malianes per protegir la població tuareg de Bamako. De la seva banda, el Comitè Internacional de la Creu Roja (CIRC) ha centrat l’atenció en la crisi humanitària que està generant el conflicte armat. Des del 17 de gener, més de 60.000 persones s’han desplaçat a altres parts de Mali provinents de les regions del nord-est, mentre que unes 50.000 –segons les dades de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats– s’han convertit en refugiades al Níger, a Mauritània i a Burkina Faso, establint-se en campaments provisionals en unes condicions molt precàries i amb un accés molt limitat a aliments.

L’arribada dels refugiats ha alertat els països veïns, que temen que la rebel·lió desestabilitzi aquesta depauperada àrea del continent. De moment, els governs centrals s’han unit en la condemna de l’alçament tuareg. La cimera de la Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Occidental, celebrada a Nigèria el proppassat dia 17, va exigir «el cessament incondicional de les hostilitats per part dels rebels», tot i demanar també a totes les parts implicades en la contesa la cerca d’un final del conflicte «a través del diàleg». El mateix president malià, Amadou Toumani Touré, ha protagonitzat algunes crides a la calma –també fetes per diversos líders musulmans del país–, però la seva intervenció ha estat criticada tant per l’oposició política com pels tuaregs. 

Eleccions en plena crisi?

A l’abril vinent, Mali ha de celebrar eleccions generals i Toumani Touré és conscient que arribar-hi en ple conflicte no seria bo per a les seves opcions de continuar al capdavant del país, posició que ocupa des del 2002. Segons l’opinió d’Oumar Mariko, el líder del partit Solidaritat Africana, Democràcia i Independència (SADI), el president malià ha fallat a l’hora de preveure l’impacte negatiu del retorn dels milicians a sou de Gaddafi, a diferència del que han fet els seus homòlegs del Txad i del Níger. Per a la comunitat tuareg, en canvi, Toumani Touré no és de fiar perquè ha incomplert les condicions dels acords de pau signats el 2009 i no ha invertit a l’Azawad, continuant les polítiques dels dirigents que el van precedir i condemnant a la misèria els habitants del territori.

Sembla clar que Bamako no està disposada a facilitar la independència de l’Azawad, que de ben segur també tindria conseqüències importants per a Burkina Faso i per al Níger, els altres territoris que han viscut aixecaments tuaregs en les darreres dècades. Si vol conservar una certa tranquil·litat, però, ha de mirar de resoldre un conflicte que agreuja la tensió al Sahel. La presència d’Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI), una de les conseqüències de la desestabilització de la zona arran de la guerra contra el terror llançada per George W. Bush després de l’11 de setembre de 2001, ja suposa una amenaça prou important. I, després d’anys de reivindicacions ignorades, es dóna per fet que els homes blaus del desert consideren que ja toca escoltar-se’ls i ser tractats com a iguals. Com afirmava fa alguns dies el geògraf francès Denis Retaillé, en un article a El País, «pot semblar contradictori que un poble nòmada vulgui un Estat propi, però volen posar-se a l’altura dels seus interlocutors i de les organitzacions internacionals. Volen reconeixement».

*Article publicat amb el número 1.052 del setmanari El Triangle, 24 de febrer de 2012.