Una fortuna monumental construïda a còpia d’opacitat, testaferros i favors

La revista ‘Forbes’ va atribuir al monarca una riquesa de gairebé 1.800 milions d’euros, que s’hauria originat gràcies a negocis foscos com les comissions del petroli i a l’amistat amb les dictadures del Golf Pèrsic

Joan Carles de Borbó va culminar el 19 de maig una estada de 40 hores a l’Aràbia Saudita, on va viatjar acompanyat de representants de 28 grans empreses espanyoles -com Acciona, ACS, Esade, FCC, Ferrovial, OHL, Renfe o Sacyr- i va reunir-se amb el príncep Salman bin Abdulaziz al Saud, l’hereu de la petromonarquia. L’últim viatge del rei d’Espanya com a cap d’Estat era la cinquena etapa d’un tour amb interrupcions pel Golf Pèrsic que va portar-lo a passar pels Emirats Àrabs i Kuwait a mitjan d’abril i per Bahrain i Oman dues setmanes més tard. Sempre escortat per grans empresaris, el destí escollit no era ni molt menys desconegut pel Borbó.

Des de fa quatre dècades, el Borbó ha teixit unes estretes relacions de complicitat i amistat amb les dictadures del Golf Pèrsic, sense que mai se li hagi escoltat cap comentari de censura respecte les múltiples vulneracions dels drets humans comesos per uns règim enriquits gràcies a les monumentals reservers d’hidrocarburs que posseeixen. Els favors es paguen i el monarca espanyol en deuria uns quants als seus col·legues àrabs. Segons diverses investigacions, han jugat un paper cabdal en l’edificació de la fortuna personal de Joan Carles I, que el 2003 la revista Forbes va situar en 1.790 milions d’euros. En un règim sense llum ni taquígrafs -l’amnèsia pactada de la Transició mana- la publicació va esborrar el monarca de la llista de plutòcrates i la xifra mai s’ha pogut contrastar amb transparència, però la Zarzuela mai l’ha desmentit.

Però d’on surt tanta riquesa? “Està clar que amb l’assignació a la Casa Reial a càrrec dels pressupostos públics [7,77 milions enguany] no es pot haver reunit el capital privat que li atribueix Forbes”, va declarar fa dos anys a Diagonal el periodista Iñaki Errazkin, autor del llibre Hasta la coronilla. Autopsia de los Borbones. “Els diners li han hagut d’arribar forçosament per altres vies: comissions i donacions”, afegia. De fet, el 2009 l’aleshores senador del PNB Iñaki Anasagasti va afirmar al mateix mitjà que el monarca havia reconegut cobrar comissions.  

El rei, amb l'emir dels Emirats Àrabs. 

Comptes a Suïssa

Un rei cop per cop, publicat amb el pseudònim de Patricia Sverlo el 2001, és una obra imprescindible per posar certa llum a la fortuna de Joan Carles I. Entre d’altres aspectes, s’expliquen les comissions rebudes per la compra per part de l’Estat espanyol de petroli a les monarquies del Golf, una lucrativa operació que començà ja al final de la Dictadura franquista coincint amb la crisi energètica de 1973. El llibre també menciona els negocis immobiliaris, l’especulació financera i, fins i tot, el tràfic d’armes amb empreses hispano-saudites com a potes que han fet créixer la riquesa borbònica.

Seguir la pista dels negocis reials ha estat extremadament difícil, ja que a banda de la inviolabilitat i la irresponsabilitat del monarca davant la llei -que l’executiu de Rajoy té previst blindar malgrat abandonar el tron-, el seu nom sempre s’ha protegit darrere de testaferros. Que diversos administradors i assessors financers del rei, com Manuel Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde o Javier de la Rosa, passessin per la garjola aclareix fins a quin punt han estat tèrboles les operacions que han servit per lucrar-lo. Conscient del final sobtat de regnat que va tenir el seu avi, Alfons XIII -que va fugir a l’exili amb la proclamació de la II República-, Joan Carles I s’hauria procurat un raconet a la banca suïssa que el 2000 ascendiria a 36 milions d’euros, segons l’obra d’Sverlo, per si les coses se li torçaven a l’Estat.

Els regals dels ‘amics’

L’obsessió pels diners li va sorgir després de les penúries -evidentment molt relatives- que hauria patit els primers anys de vida. El 1962, any del matrimoni amb Sofia de Grècia, el banquer Luis Valls Taberner -president durant dècades del Banco Popular- va començar a administrar una subscripció popular per aportar liquiditat a la parella, en la que van participar altres financers, nobles i empresaris del franquisme. Els favors delsamics han estat un clàssic en la vida d’un monarca sempre envoltat de cortesans -les hagiografies d’aquests dies a gran part de la premsa ho demostren- disposats a fer-li regals. Empresaris mallorquins, per exemple, van reunir 2.600 milions de pessetes el 2000 per comprar-li l’última versió del iot Fortuna, que es va poder pagar del tot gràcies als 400 milions que va afegir el govern de les Illes, aleshores presidit pel condemnat Jaume Matas, un dels polítics implicats en els negocis d’Iñaki Urdangarin, el gendre del Borbó.

Els favors també li han plogut des de les monarquies àrabs, com els 100 milions de dòlars que el rei saudita Fahd va concedir-li com a prèstec els anys setanta i va perdonar-li posteriorment, segons afirma José García Abad a La soledad del rey. El 2011, el xeic de Dubai Mohammed bin Rashid al Maktoum, també primer ministre dels Emirats Àrabs, va regalar-li dos Ferrari valorats en mig milió d’euros. Com a torna a tanta generositat, el rei ha visitat quatre vegades Aràbia només des del 2006, tres cops els Emirats, cinc Kuwait, tres Bahrain…Negocis i més negocis amb dictadures per rebre l’aplaudiment generalitzat d’uns mitjans acrítics que semblen no haver percebut que el règim de la Transició, el seu, s’esfondra.

*Article publicat al número 346 del setmanari DIRECTA, 4 de juny de 2014.