Els títols mundials com a arma de l'Itàlia feixista de Mussolini

Els transalpins van guanyar les copes del món de 1934 i 1938 i van convertir l'esport en un instrument de propaganda. També ho feia l'Alemanya nazi, derrotada simbòlicament per l'Àustria de Sindelar, un jugador que va desobeir Hitler

L'ús dels triomfs esportius com a arma propagandística és una constant als règims totalitaris. La dècada dels 30 del segle passat va viure un dels moments de màxima expressió d'aquesta pràctica, coincidint amb les dictadures feixistes de Benito Mussolini a Itàlia i d'Adolf Hitler a Alemanya. El Mundial de futbol de 1934, celebrat al país transalpí, i els Jocs Olímpics de Berlín, de dos anys més tard, van ser dissenyats per demostrar la pretesa superioritat dels règims respectius, però la realitat és que Itàlia només va imposar-se gràcies a flagrants ajudes arbitrals i que el nord-americà Jesse Owens, un atleta negre, va desmuntar la suposada superioritat ària obtenint quatre medalles d'or en atletisme als jocs alemanys.

Mussolini no era aficionat al futbol, però va entendre que podia ser un instrument molt útil per crear unitat nacional i una bona eina d'adoctrinament. Tant el feixisme italià com el nazisme alemany van potenciar la pràctica esportiva entre els joves, una manera de preparar-los per defensar la pàtria en les guerres que s'apropaven. Itàlia va optar a organitzar la primera Copa del Món de la història, però finalment Uruguai va acollir el torneig, celebrat el 1930. La segona edició, sí que es va fer al país llatí, que va ser seleccionat després de la retirada de Suècia, sembla que pressionada pel Duce. Amb l'objectiu de garantir-ne la victòria local, el govern feixista va concedir la nacionalitat italiana a quatre jugadors argentins i un brasiler, estrelles del moment que van acceptar ofertes astronòmiques per a l'època i van passar a jugar amb el combinat transalpí.

El campionat de 1934 va estar marcat per la simbologia feixista. Els cartells que l'anunciaven mostraven joves atletes saludant amb el braç alçat. Als partits era habitual escoltar el crit d'“Itàlia, Duce” [per l'apel·latiu del dictador], els jugadors locals feien la salutació feixista abans de començar els partits i Mussolini els observava des de la llotja en companyia dels principals dirigents del règim. A les graderies, milers de camises negres [la milícia del moviment totalitari] animaven els seus.

Tot i comptar amb un equip excel·lent, amb mites del futbol transalpí com Giuseppe Meazza, Itàlia va anar superant rondes gràcies a l'ajuda arbitral. Va imposar-se a la selecció espanyola, amb molta polèmica, al partit de desempat; a les semifinals va derrotar 1 a 0 a Àustria, un dels grans equips del moment, després que als centreeuropeus els anul·lessin tres gols i que el d'Itàlia arribés en clar fora de joc. Finalment, a la final, va guanyar 2 a 1 a Txecoslovàquia, en un partit que va arribar a la pròrroga. L'àrbitre va ser el mateix de les semifinals, protagonista d'un escàndol monumental contra els autríacs. El triomf, àmpliament aprofitat pel règim, va permetre respirar el tècnic italià, Vittorio Pozzo. Segons la llegenda, un enviat de Mussolini l'havia advertit abans de la final de les conseqüències que patiria si eren derrotats. 

La història tràgica del Mozart del futbol

El millor jugador del mundial no va ser un italià, sinó l'austríac Matthias Sindelar, que als 31 anys estava a la seva plenitud. Era l'estrella del conegut com a Wunderteam [equip meravella], un conjunt famós a l'època pel seu joc brillant i per acumular victòries espectaculars. Sindelar, considerat encara avui el millor jugador de la història d'Àustria, va tenir anys més tard un comportament que va engrandir el seu mite i que l'abocaria a un final tràgic. Després de caure a les semifinals del Mundial d'Itàlia, la magnífica selecció austríaca -posteriorment no ha tornat a excel·lir- va ser subcampiona als Jocs Olímpics de Berlín, derrotada novament per l'esquadra italiana.

Sindelar confiava a tenir una nova oportunitat d'aconseguir un títol amb el seu equip al Mundial de 1938, que es faria a França, però l'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya del Tercer Reich ho va impedir. L'Anschluss va significar que els austríacs es quedaven sense selecció pròpia, de manera que es deixava sense efecte la classificació per a la Copa del Món que havien obtingut. Després del descarat ús de l'esport per glorificar el règim nazi que havien suposat els Jocs Olímpics de Berlín, celebrat dos anys abans, Hitler també volia utilitzar el futbol com a arma de propaganda i per fer-ho comptava amb incorporar els millors jugadors austríacs a l'equip alemany. Sindelar era el més destacat, però va al·legar lesions i diversos problemes per esquivar sempre la convocatòria amb un equip en el que no volia jugar.

Amb Àustria incorporada al Tercer Reich, la selecció va acomiadar-se amb un partit amistós a Viena contra Alemanya el 3 d'abril de 1938. Aquell dia, Sindelar sí que va jugar i ho va fer com a capità dels seus. Totes les versions coincideixen que la consigna era que els teutons havien de guanyar, però en un moment donat Sindelar va decidir desobeir i marcar. Lluny de mostrar-se compungit, va optar per celebrar el gol sense fer la salutació nazi i amb un ball dirigit a la llotja, on hi havia el propi Hitler. Àustria va guanyar 2 a 0, però Sindelar, després de desafiar el règim feixista, estava sentenciat. Aquell va ser el darrer partit del també conegut com a Mozart del futbol.

“Vèncer o morir”

El Mundial el va tornar a guanyar Itàlia, amb uns jugadors que novament van seguir la coreografa dictada per Mussolini, fent la salutació amb el braç alçat a cada partit. El gest els va generar el rebuig del públic francès que, amb tot, va veure com el seu equip perdia contra els transalpins als quarts de final. El partit definitiu del torneig va enfrontar els italians contra Hongria, amb victòria dels primers per 4 a 2. Abans de l'enfrontament, el seleccionador, Vittorio Pozzo, havia rebut un telegrama del Duce amb un missatge ben explícit: “Vèncer o morir”.

L'esclat de la II Guerra Mundial, provocada per la política expansionista dels països feixistes, va impedir la celebració dels mundials de futbol de 1942 i 1946. La millor generació austríaca d'aquest esport es quedava, així, sense la darrera ocasió d'obtenir un gran títol. En tot cas, Matthias Sindelar tampoc hi hauria pogut jugar. El 22 de gener de 1939 el van trobar mort, als 35 anys, a la seva casa de Viena, juntament amb la seva parella. La versió oficial diu que van morir per inhalació de gas, a causa d'un accident. Però, en realitat, ningú sap què va passar, si es van suïcidar com a conseqüència de la depressió que patia Sindelar per no poder jugar a futbol o va ser la Gestapo qui els va assassinar després del que havia passat a l'amistós d'uns mesos abans a Viena.

La Itàlia feixista va dominar el futbol els anys 30 i va utilitzar els triomfs com a arma propagandística, però pel record sempre quedarà Matthias Sindelar. Més enllà de les jugades i un talent descomunal per a l'esport, el llegat del Mozart del futbol és la seva dignitat, el gest de desobeir el totalitarisme fent el que millor sabia: marcant un gol. Un gol al nazisme.

*Article publicat originalment a la DIRECTA.