El Port, una infraestructura al servei dels interessos privats

La gestió de l'APB escapa d'un veritable control democràtic i es caracteritza per afavorir els interessos de grans companyies, en perjudici d'una ciutadania que té cada cop més vetat a l'accés a àrees d'un espai que és de propietat pública

El Port de Barcelona és una infraestructura pública i tant els terrenys on s’ubica com l’organisme que el gestiona també ho són. Ara bé, a la pràctica es pot afirmar que està bàsicament al servei d’uns determinats interessos, que gairebé mai no coincideixen amb els de la majoria de la ciutadania. Els negocis són la màxima prioritat del port i així queda reflectit a la pàgina web de la infraestructura. “Port per als negocis”, sentencia el primer apartat que hi trobem.

De la gestió se n’ocupa l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB), que depèn de Ports de l’Estat, un organisme públic que, al seu torn, forma part del Ministeri de Foment i que, segons la definició oficial, “s’encarrega de la política portuària del govern i de la coordinació i control de l’eficiència del sistema portuari”, format per 28 ports d’interès general a tot l’Estat. L’APB compta amb representants de les administracions estatal, autonòmica i municipals al consell d’administració i té com a missió “liderar el desenvolupament del Port de Barcelona, generar i gestionar infraestructures i garantir la fiabilitat dels serveis per contribuir a la competitivitat dels seus clients i crear valor per a la societat”.

La Llei de Ports de l’Estat de 2011 assumeix models d’explotació netament privats per a les infraestructures d’aquest tipus, amb “autonomia de gestió, autofinançament i una autoritat administrativa [l’Autoritat Portuària] que es regeix pel dret privat”, explica l’advocat Daniel Jiménez Schlegl. L’especialista en Dret Administratiu i Urbanisme afegeix a Carrer que,

gràcies a aquest marc legal, l’APB es col·loca com una “veritable fortificació front a la capacitat de control democràtic de les seves accions i de la possibilitat d’un rendiment de comptes públic i transparent”, malgrat que en el seu consell hi hagi persones nomenades per les administracions. En opinió de Jiménez Schlegl, “es permet una privatització de facto del domini públic portuari amb casos que suposen autèntics guetos privatius en territori públic”.

Negoci turístic

El port, segons dades de l’APB, va facturar 160,8 milions d’euros el 2012, va obtenir uns beneficis de 43,2 milions i va ser la porta de sortida del 70% de les exportacions de Catalunya. A banda de l’estricte trànsit comercial, també destaca per ser la via d’entrada a Barcelona de milions de turistes cada any –uns 2,5 només l’any passat-. L’aposta pels creueristes és compartida tant per l’Autoritat Portuària com per les grans empreses del sector, que es veuen beneficiades per inversions pagades amb els recursos del port, que els permeten incrementar el nombre de passatgers transportats i, per tant, els guanys.

Dos exemples. L’1 de juliol, la naviliera Grimaldi va inaugurar una nova terminal, després d’una inversió de 20 milions d’euros. En l’acte d’estrena de la instal·lació, Sixte Cambra –president de l’APB- va afegir que el port s’havia gastat 10 milions per “habilitar” el moll de la costa. A final de setembre, va ser la nord-americana Carnival -líder mundial en el sector- la que va anunciar que invertiria 20 milions per comptar amb una nova terminal a la infraestructura barcelonina. Dels accessos i la senyalització del nou equipament, però, se’n farà càrrec l’APB, que hi destinarà 3,5 milions d’euros.

Sixte Cambra va ser nomenat per la Generalitat president del Port de Barcelona el gener de 2011. Al consell d’administració de l’Autoritat Portuària hi ha quatre representants més del govern autonòmic, tres de l’executiu estatal i dos dels municipis on s’ubica -Lluís Tejedor, alcalde d’El Prat; i Antoni Vives, vicepresident de l’organisme i tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. També hi tenen un representant cada un la Cambra de Comerç, l’Associació d’Empreses Estibadores i els sindicats CCOO i UGT. Diverses fonts consultades asseguren que, a l’hora de la veritat, el funcionament del consell d’administració del port és similar al que tenien les caixes d’estalvis, és a dir, les persones que l’integren no exerceixen una autèntica tasca de control, sinó que es dediquen a aprovar per inèrcia -o per desconeixement- allò que se’ls proposa.

Interès públic o privat?

En opinió de l’advocat Daniel Jiménez Schlegl, la creixent pèrdua d’autonomia del sector públic davant el poder del sector econòmic privat provoca que les administracions qualifiquin d’”interès públic” projectes que només persegueixen “l’interès purament lucratiu del negoci privat”. Tenint en compte que el “creixement econòmic” s’ha convertit gairebé en “l’únic interès general perseguible”, els ciutadans es veuen apartats de qualsevol política d’abast macroeconòmic i les normatives s’adapten per fer viable “el projecte inversor en la privatització del domini públic”. En els darrers anys, el Port de Barcelona presenta dos projectes paradigmàtics d’aquest tipus d’actuació, com són l’edificació de l’hotel W (Vela) i la reforma de luxe de la Marina del Port Vell.

En el primer cas, es va aixecar la prohibició de construir hotels a l’espai del domini públic portuari per l’existència d’unes suposades “raons d’interès general”. En el segon, es va decidir transformar el Port Vell en un aparcament per a megaiots de multimilionaris, ignorant les demandes ciutadanes i afavorint únicament l’interès de Salamanca Group, la societat inversora que hi ha darrere el projecte. En ambdós casos, els projectes afecten l’espai públic i impliquen la privació del seu ús per part dels ciutadans. La creació d’una marina esportiva a la Bocana Nord -les obres i explotació van adjudicar-se el setembre a Formentera Mar- és el darrer exemple de privatització de l’espai públic executat pel port de Barcelona. Només preocupen els interessos d’una minoria, mentre s’accentua l’opacitat de l’APB i es limiten els processos participatius de la ciutadania. Business is business a la ciutat aparador on es governa per a l’1%.

Un president ‘business friendly’

De 61 anys, Sixte Cambra va ser col·locat al capdavant del Port de Barcelona per Artur Mas el gener de 2011. Cambra, que va ser senador per CiU entre el 1993 i el 2004, té una estreta relació amb el president de la Generalitat, amb qui l’uneix l’esperit business friendly. Va ser un dels assistents a la boda de la filla del president de l’executiu autonòmic, celebrada el juny de 2013 a Menorca. Soci fundador de la firma de caçatalents Seeliger i Conde -que fa uns mesos va contractar Esperanza Aguirre i en la que Cambra ja no hi té presència-, va ser el director del Trofeu Comte de Godó de tennis durant 23 anys i vicepresident del Barça en l’era Núñez, amb qui s’arribaria a enfrontar a les urnes el 1989. Vinculat a sectors elitistes de la societat barcelonina, va defensar l’arribada -frustrada- d’Eurovegas amb l’argument que els projectes que “generin ocupació i vinculats al turisme han de ser benvinguts”. Tota una declaració d’intencions.

*Article publicat al número 130 de la revista Carrer, desembre de 2013.