Les polítiques de protecció del medi ambient
continuen patint modificacions legislatives regressives en mans de l’executiu
del Partit Popular a Madrid. La inclusió de la figura dels bancs de conservació
a la nova llei estatal d’avaluació ambiental, pendent de superar el tràmit del
Senat per ser aprovada, introduirà un nou mecanisme de mercat per permetre impactes
devastadors sobre els ecosistemes a canvi de la compra de crèdits ambientals
La
conservació del medi ambient no és una de les prioritats del govern espanyol. L’executiu
presidit per Mariano Rajoy ja ho va evidenciar amb l’aprovació, el mes d’abril,
de la llei de costes –que, entre altres aspectes, rebaixa la franja protegida del
litoral– i ara ho torna a posar de manifest amb la creació dels bancs de
conservació, un instrument molt controvertit que legitima els impactes
ambientals comesos per un projecte, com pot ser la construcció d’una carretera
o un edifici. Amb el nou sistema, les promotores podran compensar el dany comès
al medi en un altre lloc.
Els bancs de conservació, que existeixen als Estats Units
des dels anys 80 i gairebé no tenen precedents a Europa, són una de les
novetats que incorpora la llei d’avaluació ambiental aprovada fa unes setmanes per
l’executiu estatal i també validada pel Congrés. A la normativa, només li falta
superar el tràmit del Senat –on el PP compta amb majoria absoluta– per
convertir-se en realitat, cosa que –amb tota seguretat– arribarà abans d’acabar
l’any.
El funcionament dels bancs serà el següent. Per una banda,
hi ha empreses o particulars que es dediquen a fer treballs ambientals –com ara
reforestar un bosc després d’un incendi o recuperar una espècie en perill– que
suposen la millora o la creació d’actius naturals. La millora s’inscriu en un
registre controlat pel Ministeri de Medi Ambient i es monetaritza en forma de
crèdits ambientals. Els títols seran oferts al mercat lliure, on les promotores
de projectes que tenen impacte sobre el medi els podran adquirir per compensar
el dany que hagin comès a la natura. L’administració serà qui establirà el
nombre de crèdits que hauran de comprar les promotores per legitimar els seus
projectes, però el mercat serà qui en fixarà preu.
Es tracta d’un mecanisme molt similar al mercat
internacional d’emissions de diòxid de carboni, segons el qual les empreses que
contaminen per sobre del seu límit han de comprar crèdits d’emissió a aquelles
que no arriben al topall assignat. El preu d’aquests crèdits s’ha desplomat els
darrers anys i, si el 2008 una tona de diòxid de carboni costava 30 euros, ara
només en val 3. Així doncs, a moltes companyies, els resulta més barat mantenir
uns nivells alts de contaminació i pagar per superar el màxim que tenen establert
que no pas aplicar mesures que contribueixin a reduir les emissions. I, òbviament,
amb els bancs de conservació, es corre el mateix risc, fins al punt que les
principals organitzacions ecologistes de l’Estat espanyol consideren que només
és un instrument per aplanar el camí al desenvolupament de projectes de gran
impacte ambiental.
Mercantilització del medi
El Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient,
encapçalat per Miguel Arias Cañete, defensa els bancs de conservació amb
l’argument que permetran donar ús a una “bossa de diners molt important”, que
contribuirà a la creació d’ocupació i a fixar població al món rural. L’executiu
afegeix que també faran possible “reparar” els impactes de nombrosos projectes
que, fins ara, difícilment eren compensats. De fet, un treball del Centre d’Estudis
i Experimentació d’Obres Públiques (Cedex) especifica que, a l’Estat, entre
1990 i 2011, no es van aplicar o es van dissenyar i posar en marxa
incorrectament les mesures compensatòries.
La defensa del projecte que fa el govern de Rajoy contrasta
amb la crítica total de les entitats i formacions ecologistes. Laia Ortiz,
diputada d’ICV al Congrés, en una entrevista telefònica amb la DIRECTA,
subratlla que aquests bancs suposen la “mercantilització completa de les polítiques
de conservació de la biodiversitat i dels hàbitats” i sentencia que es passa
del principi “qui contamina, paga” a “qui pot pagar, tindrà dret a contaminar”.
ICV, a través del grup Esquerra Plural de la cambra baixa, va presentar una
esmena a la totalitat a la llei d’avaluació ambiental, com també van fer el PSOE,
CiU i el BNG. La majoria absoluta del PP, però, les va tombar.
En unes declaracions a aquesta revista, Mario Rodríguez,
director executiu de Greenpeace Espanya, afegeix que, per a la promotora, “és
com una butlla perquè pot pagar i cometre qualsevol barbaritat ambiental. A
més, hi pot guanyar a nivell d’imatge perquè pot vendre que contribueix a la
restauració d’un espai natural”. En aquest sentit, diverses de les fonts
consultades alerten que les més interessades que es duguin a terme projectes
agressius amb el medi seran les empreses o particulars que hagin fet treballs
de millora d’un territori. Jaume Grau, responsable de l’àrea de natura d’Ecologistes
en Acció de Catalunya, opina que la mercantilització del medi ambient associada
als bancs de conservació és “escandalosa” i denuncia que es “posa preu a la
vida”. “Quan entri en funcionament, carregar-te el niu d’una àguila imperial o
un ecosistema per a l’ós bru valdrà X diners”, lamenta.
Compensació difícil
La versió governamental diu que els bancs de
conservació garantiran el “manteniment net” del valor natural, atès que els
efectes negatius que s’ocasionin seran equilibrats per les accions positives
que es duguin a terme en una àrea diferent. Però Mario Rodríguez i Jaume Grau
no ho veuen factible. El dirigent de Greenpeace considera que el “balanç net
pot ser neutre en termes monetaris, però en cap cas ambientals. Com es
comptabilitza el dany al medi? Si faig malbé una zona boscosa per construir una
carretera i recupero una espai forestal en un altre lloc, el dany provocat ja
és irreversible”.
El responsable d’Ecologistes en Acció, per la
seva part, exposa que és “gairebé impossible avaluar tots els ítems d’un ecosistema,
perquè no només s’han de tenir en compte les espècies, sinó també les relacions
amb el seu entorn físic”. Grau il·lustra les dificultats que la compensació sigui
equiparable amb un exemple prou gràfic: “Si es carreguen una zona humida del
delta del Llobregat i la compensen fent-ne una al costat de Vilafranca, qui ens
garanteix que el nou espai es conservarà a llarg termini, igual que l’ecosistema
que s’ha destrossat i portava milers d’anys al territori?”.
Facilitats a les promotores
Més enllà dels bancs de conservació, la llei
d’avaluació ambiental que s’aprovarà definitivament al Senat les properes
setmanes té altres aspectes que provoquen alarma entre els sectors ecologistes.
La diputada Laia Ortiz afirma que permetrà cometre “barrabassades
mediambientals” perquè agilitza els tràmits de les avaluacions d’impacte
ambiental sense aportar més garanties i restringeix la informació i la
participació de la ciutadania. “El que fa és donar més facilitats als promotors”,
conclou. Com a alternativa, la dirigent ecosocialista destaca que la “responsabilitat”
de les administracions és “vetllar per protegir el medi ambient” i que la
conservació no pot estar sotmesa a un “lliure mercat”.
Mario Rodríguez considera que hi ha certs
impactes al medi que han d’estar “prohibits”, mentre que d’altres han de suposar
un “cost econòmic” tan elevat per a les promotores que dissuadeixi de tirar
endavant determinats projectes. El director executiu de Greenpeace també defensa
la implicació de la societat en la conservació a través de la custòdia del territori,
és a dir, amb l’adquisició d’un determinat espai per garantir-ne la protecció, com
es va fer a Mallorca durant els anys vuitanta amb la finca de la Trapa, a
Andratx, que gestiona el GOB. Jaume Grau conclou que “està demostradíssim que
és més econòmic i rendible mantenir un ecosistema ben conservat que no pas patir
les conseqüències de la destrucció del medi ambient en un futur”. Però, enèsim
aprofundiment del model neoliberal, el PP ha decidit col·locar el cartell en
venda als espais naturals i obrir la porta a nous nínxols de negoci per al gran
capital. De moment, ja hi ha grans consultories –com Deloitte– que aboquen molts
recursos a empreses amb experiència en la restauració ambiental.
Una forta implantació als EUA
A tot el planeta, hi ha prop de 540 bancs de
conservació. La immensa majoria
–més de 400– es localitzen als Estats Units i
Austràlia és el segon país que n’acumula més. Entre els països europeus,
Alemanya els va incorporar el 2002 i França i el Regne Unit compten únicament amb experiències
pilot. Als EUA, els bancs de conservació existeixen a 37 dels 56 estats i,
segons dades de l’ONG Forest Trends, han protegit 182.108 hectàrees de
territori i generen un mercat anual de més de 1.600 milions d’euros. El valor
dels crèdits generats per aquests bancs ha oscil·lat entre els 2.215 i els 443.000
euros. Les seves defensores al·leguen que, en comptes de penalitzar qui comet
un dany al medi ambient, ofereixen un incentiu econòmic per a la seva
conservació, un argument que, als Estats Units, no comparteixen els grups
ecologistes més crítics.
Facilitats al ‘fracking’
Un altre aspecte polèmic de la llei d’avaluació
ambiental és que facilitarà la posada en marxa de projectes d’extracció d’hidrocarburs
mitjançant la fractura hidràulica o fracking. El que es pretén és que hi hagi una única
normativa d’àmbit estatal i, per tant, que les autonomies no puguin impedir la
posada en marxa de projectes de fracking.
La fractura hidràulica és una tècnica que consisteix
a fragmentar el subsòl amb aigua a pressió acompanyada de sorra i productes químics
per perforar la roca, fet que genera esquerdes que poden contaminar els
aqüífers de l’entorn. A més, el ministre Arias Cañete ha assegurat que, amb la
nova normativa, el govern estatal podrà concedir els permisos d’impacte
ambiental en quatre mesos; actualment, el temps mitjà és de tres anys, una
tardança que, segons el dirigent del PP, “frena el desenvolupament econòmic” de l’Estat.
*Article publicat al número 338 del setmanari DIRECTA, 13 de novembre de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada