Vida més enllà dels partits

Aquest és un article cremat. Què vull dir? Doncs que és un article que havia de sortir a una publicació catalana explicant un fenomen que estava passant a Palestina des de fa gairebé un mes i mig. L'acord que van assolir ahir Hamàs i Fatah i que pot provocar l'anhelada unitat palestina fa que l'article hagi quedat antiquat i que la protesta s'hagi aturat. Com que no el puc publicar (em toca refer-lo i canviar l'enfocament) el penjo al bloc, perquè així coneixereu en què consistia un moviment que no explicaré en posteriors articles. És el risc de fer la feina a temps i, què carai, això és periodisme i aquestes coses passen. L'actualitat, com sempre, mana. 

Joves palestins crítics amb al-Fatah, Hamàs i la resta de forces polítiques posen en marxa un moviment que reclama la unitat i que s’emmiralla en la revolta que viu ell món àrab

Promouen la unitat entre tots els palestins. Aposten per acabar amb la divisió entre al-Fatah i Hamàs. I parlen de reconciliació, de treballar conjuntament per sentir-se orgullosos del seu país. Són joves i no només volen canviar Palestina, sinó que somnien amb transformar el món. Il·lusionats amb la revolta generalitzada que viu el món àrab, creuen que és el moment que aquesta arribi també a casa seva. Internet és la seva arma més efectiva però per incidir més directament en la població autòctona han participat en concentracions i des del proppassat 15 de març alguns dels membres del moviment dormen acampats a les places d’Al-Manara (Ramal·lah) i Manger (Betlem). La protesta, però, també ha arribat a la Franja de Gaza on el Govern de Hamàs no els permet plantar les tendes als carrers.

“Els palestins volen aconseguir la llibertat, que és el més important que hi ha el món, però no viuen junts, sinó que hi ha moltes diferències en funció si s’és d’al-Fatah o de Hamàs, si es viu a Gaza, Cisjordània o a Israel. El moviment no només pretén resoldre el nostre conflicte, sinó contribuir a solucionar tots els conflictes del món”, explica a LA DIRECTA Jawdat Sayeh, un dels joves que participa a la protesta tant a Betlem, on estudia, com a Ramal·lah, on resideix la seva família. Farts de les preteses crides a la unitat que en els darrers anys s’han fet tant des d’Al-Fatah, que governa Cisjordània, com des de Hamàs, defensen que el seu no és un moviment partidista i reneguen dels polítics palestins.

El moviment, que s’ha consolidat a partir del 15 de març –sobretot a Internet- tot i que tenia com a embrió les concentracions en solidaritat amb el poble egipci, proclama també la il·legitimitat de l’empresonament de persones basant-se en les seves creences –i conseqüentment demana l’alliberament dels presoners polítics que hi ha als penals de Gaza i Cisjordània- i l’establiment de noves regles electorals que garanteixin la mateixa representació als palestins d’arreu del món. En aquest sentit, defensen que tots els palestins, inclosos els de la diàspora, puguin participar als comicis al Consell Nacional Palestí. 

Protesta en suport als egipcis

Betlem, Jenín, Nablus, Gaza i també Ramal·lah van ser escenari a principis de febrer de concentracions i marxes en suport al poble egipci, que en aquell moment estava massivament al carrer per exigir la marxa del dictador Hosni Mubarak, qui finalment va dimitir el dia 11 d’aquell mes. Les manifestacions també servien per denunciar els règims policials i la manca de llibertats de Gaza i Cisjordània. L’Autoritat Nacional Palestina (ANP), controlada per al-Fatah, va optar per reprimir unes expressions ciutadanes que van ser l’embrió del moviment iniciat el 15 de març, quan diversos milers de persones van reunir-se al centre de Ramal·lah en l’anomenat Dia de Reconciliació Nacional.

El dia abans, però, desenes de joves van començar una vaga de fam en suport als presos polítics i van apropar-se als centres penitenciaris per fer-los arribar el seu missatge. La vaga s’allargaria un parell de jornades i va servir de preludi a l’acampada a les places Al-Manara i Manger. Tot i que inicialment al voltant d’una cinquantena de persones dormien a les tendes, el moviment ha anat perdent presència al carrer i actualment només queden entre 5 i 10 joves cada nit. Ara bé, el suport a les demandes de les protesta és molt més ampli si es tenen en compte els milers de seguidors que tenen en xarxes socials com Facebook.

“Al principi l’ANP ens va posar problemes i va intentar impedir que acampéssim a la plaça, però amb el temps ens han permès continuar amb la protesta. Ara bé, estic segur que no els agrada el nostre moviment, perquè animem a la gent a prescindir de les diverses opcions polítiques i a treballar tots plegats pel bé comú”, comenta Jawdat Sayeh. L’activista denuncia que el Govern de Cisjordània intenta utilitzar-los per atacar Hamàs, afirmant que la seva gent demana als carrers la unitat palestina, mentre que són ells a Gaza els que no la volen. 

Una única veu al món àrab

Tot i que és impossible caminar pel centre de Betlem o Ramal·lah sense topar-se amb les tendes, els activistes admeten que la majoria dels seus compatriotes els ignoren i que, en canvi, gent d’arreu del món s’apropa on estan acampats per interessar-se pel què pensen i diuen. “Sabem que és un procés lent, però el que volem és canviar mentalitats. Entenem que inicialment no ens facin molt de cas, perquè en el passat van aparèixer molts moviments que després no van funcionar, però confien que el nostre missatge serà escoltat”, explica Sayeh, fill d’un popular músic palestí.  

Evidentment, s’oposen a l’ocupació però assumeixen que el camí per acabar amb ella és entendre’s amb Israel i assolir acords que els permetin a tots plegats viure junts. En aquest sentit, veuen bàsic que el poble àrab parli amb una sola veu. “No pot ser que ens dirigim a Israel, als Estats Units i a la Unió Europea a través d’un munt d’opinions discordants. Hem d’estar units i això és bo per a tots, especialment per a nosaltres que ni tan sols tenim un Estat darrere”, exposa Sayeh. De moment no saben fins quan mantindran la presència de les tendes a les places ni quin seran els següents passos que faran, però Jawdat Sayeh i la resta dels activistes tenen clar que continuaran, d’una manera o altra, perquè la seva és una cursa de fons, de llarg recorregut. “El nostre somni és que tots tinguem un futur i una vida millors”, conclou el jove palestí.   

L'eterna qüestió dels refugiats

El 1948 van veure’s obligats a deixar les seves cases i terres. 19 anys més tard, molts d’ells van ser forçats a emprendre una segona marxa. Avui en dia són més de 4,5 milions de persones, escampats per camps de Cisjordània, Gaza, el Líban, Jordània i Síria. Són els refugiats palestins, probablement els grans oblidats en les encallades (i suposades) converses de pau entre el Govern israelià i l’Autoritat Nacional Palestina (ANP).

Juntament amb l’aigua –sota control israelià-, les fronteres, l’estatus de Jerusalem i els assentaments de colons escampats per Cisjordània, els refugiats han estat un dels grans temes a afrontar a l’hora de resoldre l’enquistat conflicte del Pròxim Orient. Actualment, però, sembla que ja no són una qüestió cabdal per l’ANP, que encapçala Mahmud Abbas (líder també d’al-Fatah). El govern palestí de Cisjordània, format bàsicament per tecnòcrates, intenta guanyar-se la confiança dels seus homòlegs europeus i dels Estats Units, els seus principals donants, construint estructures d’estat amb l’objectiu de proclamar la independència palestina el proper setembre. Per fer-ho, opta per molestar el mínim el seu veí israelià i si això implica oblidar els refugiats, doncs s’obliden.

Quan un té l’oportunitat de visitar un camp de refugiats i parlar amb les persones que hi viuen, però, se n’adona que aquesta gent no pensen oblidar els seus orígens, ni la seva identitat. Al Deisheh Camp (a Betlem), per exemple, ningú es defineix com a ciutadà de Betlem, sinó que tothom té clar que el seu poble és aquell que els seus familiars van deixar fa més de sis dècades. Les lleis internacionals reconeixen el dret a retorn dels refugiats, però sembla improbable que els palestins puguin veure’l satisfet, atès que bona part dels seus pobles d’origen formen actualment part de l’Estat d’Israel, que no està disposat de cap manera a acceptar el retorn dels refugiats, bàsicament perquè implicaria acabar amb el concepte d’Estat jueu que tant defensen (amb lleis incloses).

         Fins fa uns anys, l'accés al camp estava tancat i calia passar per portes com aquesta.

                             Moment irlandès. You're now entering in Free Derry. Great!

                                          Panoràmica del camp de Deisheh. 

Problemes d’espai

Tots els camps comparteixen problemàtiques. Amb un urbanisme gairebé inexistent, els camps es van anar aixecant a partir de 1949. Primer, no eren res més que esplanades poblades de tendes de campanya i des de mitjans de la dècada dels 50 van anar-se construint edificis. Avui, la immensa majoria han esgotat el seu limitat espai i molts dels joves han de marxar perquè ja no tenen lloc on viure. Els carrers estrets, la immensa quantitat de nens (la població dels camps és increïblement jove), i els edificis de l’UNRWA –l’agència de les Nacions Unides pels refugiats palestins, que es fa càrrec dels serveis bàsics dels residents- són alguns trets comuns.

Conscient que eren qualsevol cosa menys la classe privilegiada, els palestins en general, i els refugiats en particular, van entendre ja fa temps que la formació era bàsica. A Deisheh, sense anar més lluny, el volum de llicenciats universitaris és enorme i, per exemple, hi ha més de 50 metges. Problema? Els camps ocupen una superfície molt petita i les opcions de desenvolupament econòmicament són molt poques. D’aquesta manera, els índexs d’atur que presenten són molt elevats (al voltant del 50%). I a Deisheh hi ha un consultori mèdic, que paga la UNRWA. Però els recursos només arriben per pagar el sou d’un metge, que ha d’atendre 13.000 persones...

Per tal de donar esperança als seus habitants, sobretot als més joves, tots els camps tenen centres culturals, que desenvolupen una important tasca, tant social com política. L’Ibdaa i el Phoenix són aquests espais a Deisheh i ofereixen un ampli programa d’activitats. Els seus responsables m’explicaven que és molt important contribuir a l’educació dels infants del camp, però que també se’ls explica d’on són, què significa ser un refugiat palestí, tot plegat amb l’objectiu de no perdre la seva identitat.

Tradicionalment els camps de refugiats han estat focus de resistència contra l’ocupació israeliana. Tant en la primera com en la segona Intifada van jugar un paper importantíssim, fet que va provocar desenes de víctimes mortals a la majoria de camps. L’exèrcit israelià, per variar, no va tenir compassió i durant la Segona Intifada no va tenir inconvenient en bombardejar el Phoenix Center. Ara ja torna a funcionar. S’ha aixecat de nou. Potser és el caràcter palestí, un poble colpejat i massacrat un munt de vegades, però que sempre s’aixeca, sempre resisteix. Continuaré visitant camps (a Nablús, a Jenín...), de manera que ampliaré la informació sobre els refugiats en properes entrades.     

Teniu més fotografies del camp de refugiats i del centre cultural Ibdaa al següent enllaç: 

http://www.flickr.com/photos/56447475@N06/sets/72157626581711986/


Recomanacions

Avui aprofito per penjar-vos una cançó de Jamil Al-Sayeh, un cantautor palestí prou conegut per aquestes terres. Per casualitat (i per feina) vaig entrevistar el seu fill fa uns dies i em va explicar qui era el seu pare. Em sembla una bona manera d’il·lustrar el que faig aquí, anar coneixent gent que, a l’hora, em permeten anar coneixent en profunditat aquesta societat apassionant. També un poso l’enllaç amb Palestinian Refugees – Their Experience, un documental que parla dels refugiats. 

Resistència no violenta contra repressió armada

El fum s’escampa al teu voltant. Sensació d’ofec. De no poder respirar. Cada intent d’omplir d’aire els teus pulmons es converteix en una tortura, en un martiri. Estossegues. Et tapes tota la cara per evitar més contacte amb aquest gas pestilent, fastigós, destructor. Els ulls se t’irriten. No els pots obrir. No t’hi veus. Te’ls vols rascar, però l’únic que aconsegueixes és que la coïssor s’escampi encara més. Escoltes més trets. Sents un crit. Moments d’histèria al teu voltant. Nerviosisme. L’ambulància s’obre pas. Un arbre. Un cotxe. Un mur. Tot et serveix per recobrar l’alè i protegir-te. Pares. Respires. Penses. Et relaxes. I al cap de pocs minuts hi tornes. Surts. I el cercle torna a començar. Sents trets, el fum s’escampa, no pots respirar, no t’hi veus...

No és un paràgraf robat. No és literatura. És un resum del cúmul de sensacions que he viscut a Bil’in, un dels pobles de Cisjordània coneguts perquè cada divendres celebren una manifestació no-violenta contra el mur de l’apartheid que penetra i divideix el territori palestí. La protesta ha estat l’últim acte del 6ena Conferència de Resistència Popular, que va començar dimecres, el primer dia que vaig visitar el poble. Centenars de persones i de totes condicions (joves, grans, dones, infants, homes, palestins, internacionals, periodistes, metges, polítics...) hi han pres part amb l’objectiu d’intentar accedir als camps dels que els israelians s’han apropiat il·legalment, amb una tanca al mig que en barra el pas.

Era la primera protesta seriosa contra l’ocupació a la que prenia part. Era una acció de resistència no-violenta. Tots estàvem desarmats. Però això no té cap importància pels soldats jueus. Ells, protegits darrera la tanca, tenen armes i semblen desitjosos de fer-les servir. El balanç de l’acció d’avui ha estat de 15 ferits, un nombre prou significatiu si tenim en compte que a la marxa hi han participat unes 350 persones. No sé quants pots de gas lacrimogen han llançat, ni quantes bales de goma recobertes d’acer han disparat. A punt de fer-ne 30, el seny s’imposa i no era a primera línia, davant la tanca. Allà eren la majoria dels ferits. Però no tots. Perquè les bales de goma i els pots de gas arriben a centenars de metres de distància i quan menys t’ho esperaves veies com el teu voltant s’omplia de fum i respirar era una autèntica putada. Prendre mal és possible. Però quedar-se quiet i no fer res contra l’ocupació vivint aquí és impossible. Potser si entre tots estirem serem capaços d’enderrocar-la. Potser si...

Sis anys de marxes

La protesta a Bil’in se celebra setmanalment des del 2005, quan els israelians van robar part de les terres dels agricultors palestins del poble. Com cada protesta en aquestes terres, hi ha màrtirs. Són els germans Bassem i Jawaher Abu-Rahma, morts respectivament el 2009 i l’1 de gener d’enguany. Els ferits, en canvi, es compten per milers i els arrestats, per centenars. Entre els primers es pot mencionar Luisa Morgantini, eurodiputada italiana de 70 anys, membre de Refundazione Comunista i líder del moviment pacifista al seu país. Avui hi era, ha intervingut a les jornades i s’ha sumat, sense por, a la marxa. També hi era Mustapha Barguti, líder de la Iniciativa Nacional Palestina.

Fa un parell d’anys, la justícia israeliana va donar la raó als ciutadans de Bil’in i va emetre una sentència en què obliga a retornar-los la meitat de les terres que els van confiscar per aixecar el Mur de l’Apartheid. A dia d’avui, però, l’exèrcit hebreu encara no ha complert la sentència. Impunitat un cop més. I no passa res. L’anomenada comunitat internacional no intervé. Per què? Els Estats Units no ho permetrien. I la UE cada cop té menys pes al panorama mundial. I els xinesos, la nova potència, només es preocupen de fer diners. En fi...

                                           Les tombes dels màrtirs.

La resistència popular

Pel que fa a la Conferència de Resistència Popular, enguany ha estat dedicat a Vittorio Arrigoni, el cooperant italià assassinat la setmana passada per salafistes (musulmans radicals perquè ens entenguem) a Gaza. Tots els parlamentaris hi feien menció i un gran pòster amb la seva imatge decorava l’espai, fent companyia a Rachel Corrie (la noia estatunidenca assassinada per l’exèrcit d’Israel a Gaza el 2003) i al Bassem i la Jawaher. La conferència pretenia enfortir els lligams entre la resistència (no violenta) palestina i els activistes internacionals i israelians.

El primer dia, l’espai on se celebrava l’esdeveniment era ple. Per què? Per la presència d’autoritats. La més destacada era Salam Fayyad, el tecnòcrata que exerceix de primer ministre de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Les mesures de seguretat eren importants i en alguns moments tenies la sensació que a les primeres files només hi havia goril·les...També hi havia representació oficial de països que, en alguns casos, no reconeixen Palestina com un estat. És el cas espanyol. Vaig parlar amb el consol de l’Estat i em va admetre això, que oficialment no hi tenen les mateixes relacions que amb un Estat reconegut, però que oficiosament fan el mateix. Diplomàcia...

La sensació és que la Conferència és important, però cada cop la resistència popular està més institucionalitzada i menys controlada per comitès populars autònoms. A banda, la majoria dels assistents eren internacionals, mentre que els palestins semblaven limitar-se a parlar i a tasques d’organització. Però bé, suposo que ells no necessiten ser convençuts de la necessitar de resistir contra l’ocupació que pateixen. 

                                           Salam Fayyad, el primer ministre palestí.

Podeu veure la fotogaleria sencera de la protesta al següent enllaç:

http://www.flickr.com/photos/56447475@N06/sets/72157626429155877/

Recomanacions

Avui us penjo una cançó gravada per mi (disculpeu la qualitat) durant la Conferència i us recomano el documental Bil'in My Love, que explica la història de la resistència d'aquest poble (l'enllaç és amb la primera part, però al You Tube podeu trobar les altres parts). 

 

Gaza, de nou en el punt de mira

La primavera es presenta calenta a l’Orient Pròxim. A la revolta generalitzada que viu el món àrab, cal afegir-hi, com no podia ser d’altra manera, nous episodis –tant violents com diplomàtics– en l’enquistat conflicte israelianopalestí. Mentre que l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), que lideren el president, Mahmud Abbas, i el primer ministre, Salam Fayyad, busca assolir el reconeixement d’un hipotètic Estat propi, la tensió i el clima prebèl·lic tornen a la franja de Gaza.

Dinou morts, tots palestins, i 70 ferits és el balanç de l’última onada d’atacs que l’Exèrcit d’Israel va perpetrar contra el territori controlat per Hamàs des del dijous 7 d’abril fins al diumenge 10, en resposta al llançament de coets i de granades de morter contra les poblacions israelianes properes a la frontera. Les accions de les milícies palestines, que haurien disparat uns 150 projectils, van causar ferides greus a un adolescent jueu de 16 anys, després que un coet impactés contra un bus escolar, fet que va desfermar la resposta israeliana. L’escalada de violència, precedida de mesos de relativa calma –sempre dins dels paràmetres de la regió–, va arribar una setmana més tard que el Tsahal assassinés tres dirigents de Hamàs.

Mediadors egipcis i de l’ONU van aconseguir la setmana passada que Hamàs i el Govern hebreu arribessin a una treva que, segons analistes de les dues bandes, podria ser molt curta. Algunes veus pronostiquen –i reclamen, fins i tot– la segona part de l’operació Plom Fos, que al gener de fa dos anys va provocar la mort de més de 1.400 palestins de Gaza. Dins de l’Executiu israelià, que encapçala el líder del dretà Likud, Benjamin Netanyahu, hi ha clars partidaris de l’ús de la força per «acabar la feina» que va quedar pendent fa dos anys. El màxim exponent d’aquesta línia dura és el ministre d’Afers Exteriors, l’ultradretà Avigdor Lieberman, de Yisrael Beitenu (‘Israel Casa Nostra’). El viceprimer ministre i dirigent del Likud, Silvan Shalom, ha declarat que després de la treva «totes les opcions són damunt la taula» i ha esmentat des dels assassinats selectius de membres de la cúpula de Hamàs fins a la reedició de Plom Fos.

La reacció de Hamàs

El moviment islamista, de la seva banda, estaria sotmès a un difícil equilibri. D’una banda, i de cara a la població palestina, ha d’intentar mantenir la seva imatge com a moviment de resistència armada –fet que implicaria contestar d’alguna manera els atacs patits els darrers dies–, però pretén fer-ho sense donar excuses als israelians per desfermar una nova onada d’atacs contra l’empobrida franja. Amb la darrera crisi, la frontera de Kerem Shalom, l’únic punt per on pot entrar i sortir la majoria dels productes, ha restat una setmana tancada, amb el problema humanitari que això significa.

La carta diplomàtica

Paral·lelament, el proppassat dimarts Robert Serry, coordinador especial de les Nacions Unides per a l’Orient Mitjà, presentava un informe on manifesta que l’ANP està preparada per esdevenir un Estat independent en les fronteres de 1967, l’objectiu perseguit per Abbas i, sobretot, per Fayyad, l’encarregat de gestionar la ingent quantitat de recursos econòmics que arriben a l’Administració palestina des de la UE i els Estats Units.

El mateix dia, el diari Haaretz donava a conèixer un presumpte pla de Netanyahu que implicaria la retirada unilateral israeliana de certes zones de Cisjordània, seguint l’esquema del que Ariel Sharon va fer a Gaza el 2005. El projecte tindria tres objectius: deixar una part dels territoris ocupats, cedint-ne el control policial a l’ANP, però sense desmantellar els assentaments jueus; assolir suport internacional per convocar una conferència que suposi la represa de les converses de pau, i, sobretot, pressionar els països occidentals perquè s’oposin al possible Estat palestí en l’assemblea general de l’ONU. En aquest sentit, no deixa de ser sospitós que els atacs sobre Gaza hagin arribat després d’unes prometedores trobades entre Hamàs i Al-Fatah, que controla Cisjordània, amb vista a reconstruir la unitat palestina, idea que inquieta enormement Netanyahu.

*Article publicat amb el número 1.012 de la revista EL TRIANGLE. 

Recomanacions

Aquesta vegada en faré dues. Una és la cançó We will not go down, composta per Michael Hearth després de l'operació Plom Fos, el 2009. La segona és el documental To shoot an elephant, que mostra què va passar en aquell salvatge atac.   

El docu: 

http://www.webislam.com/?idv=2102 

Ciutadans sense drets

Ser ciutadà de segona implica pagar impostos i pràcticament no rebre serveis. Suposa tenir els mateixos deures que els ciutadans de primera sense tenir uns drets equiparables. Comporta ser considerat només un resident, però sense assolir la categoria de ciutadà. Formar part de la ciutat sense ni tan sols poder votar en les eleccions locals. Córrer el risc de perdre tot el que es té per fer lloc a una gent que forma part del poble escollit i, com tal, tenen el dret diví a fer el que els roti, trepitjant a qui calgui per assolir els seus objectius. Els palestins que resideixen a Jerusalem Est són ciutadans de segona i víctimes de les lleis d’un estat que en cap cas es pot considerar democràtic. Entre d’altres motius, perquè prima i dóna més drets i oportunitats als membres d’una determinada religió: el judaisme.

Amb la guerra àrabo-israeliana de 1948, el nounat Estat hebreu es fa amb el control de Jerusalem Oest, on hi fixarà la seva capital. Els palestins residents en aquests barris són expulsats i alguns d’ells s’estableixen a la part oest de la ciutat, sota domini de la Transjordània del rei Abdallah. Sheikh Jarrah o Silwan són alguns dels barris on aniran a parar aquests refugiats, i d’altres provinents dels territoris que han quedat sota control israelià, que el 1956 –gràcies a un acord amb Jordània i l’ONU, renuncien a aquest estatus a canvi de poder-se allotjar a unes cases aixecades pel poder haiximita.

La Guerra dels Sis Dies (1967), però, comporta una victòria esclatant dels jueus, que decideixen annexionar-se la part est de la ciutat, contravenint totes les resolucions internacionals, que deixen clar que forma part de Palestina. Això implicarà que els àrabs que hi viuen mai tinguin els mateixos drets que els jueus, perquè mai tindran la ciutadania israeliana sinó només un permís de residència que se’ls revocarà si passen un determinat temps fora de la ciutat. Diversos milers de palestins no han pogut tornar a la seva ciutat en les darreres quatre dècades en aplicació d’aquesta llei. A això s’hi ha d’afegir que els colons jueus comencen a crear assentaments a Jerusalem Est, dificultant la hipotètica divisió de la ciutat en dues parts (l’oest, per als israelians; l’est, per als palestins). 

                                           Una dona palestina a Sheikh Jarrah. 

                          Record a Vittorio Arrigoni, l'italià assassinat a Gaza dijous.

La protesta de Sheikh Jarrah

Divendres vaig participar a la manifestació que cada setmana es fa al barri de Sheikh Jarrah, on quatre famílies palestines han estat desallotjades i 24 corren el risc de patir la mateixa sort. La justícia israeliana està donant la raó als colons, sionistes radicals, amb l’argument que en aquesta àrea havien residit jueus abans del 1948, tot i que en cap cas s’havien allotjat a les cases que reclamen, ja que aquestes van ser aixecades a partir del 1956. L’objectiu és crear un assentament per a 200 colons, previ desallotjament dels residents palestins, que tot i viure en un territori considerat palestina segons la comunitat internacional es veuen sotmesos a les lleis d’Israel.

L’argument jurídic no s’aguanta per enlloc i l’únic que prima és el fet d’afavorir els ciutadans israelians i avançar en el procés de judaïtzació de Jerusalem Est. Les quatre famílies expulsades van veure com el mateix dia que eren desallotjats, els colons ocupaven les seves cases. Aquesta gent no tenen cap inconvenient a instal·lar-se a casa d’altre i putejar la resta del veïnat, amb el que no es relacionen. Pel que vaig copsar, són prepotents i tenen la tranquil·litat que la policia i l’exèrcit els protegeix. Per tant, fan el que volen. 

                                     Colons a una de les cases desallotjades del barri. 

                                          Inici de la manifestació.

La manifestació setmanal de Sheikh Jarrah va començar fa poc més d’un any amb unes 20 persones. Actualment, cada divendres se’n congreguen entre 300 i 400, bàsicament activistes israelians (que també n’hi ha!) contraris a l’ocupació i activistes internacionals. Palestins n’hi ha pocs perquè saben que si són detinguts hauran de passar mesos i mesos entre reixes, a diferències dels internacionals i dels israelians que, en general, al cap d’unes poques hores queden lliures. Les marxes són pacífiques, però de tant en tant la policia intervé amb violència. Els colons, entretant, s’ho miren provocatius. Es creuen el poble escollit i tenen tot el dret del món a actuar així. Els palestins, en canvi, veuen com tot i pagar impostos, l’Ajuntament de Jerusalem té els seus barris totalment oblidats, sense gairebé serveis. Per si això no fos poc, poden ser expulsats de les seves cases. Són ciutadans de segona.  

Seguint una recomanació, miraré de penjar alguna cançó palestina en cada post. Començo per Born Here (nascut aquí), un tema de DAM, uns dels principals grups en l'escena hip-hop del país, un fenomen en alça retratat per Fermin Muguruza a Checkpoint Rock. Canciones desde Palestina; i per Jackie Reem Salloum a Slingshot Hip Hop.