diumenge, 17 d’abril de 2011

Ciutadans sense drets

Ser ciutadà de segona implica pagar impostos i pràcticament no rebre serveis. Suposa tenir els mateixos deures que els ciutadans de primera sense tenir uns drets equiparables. Comporta ser considerat només un resident, però sense assolir la categoria de ciutadà. Formar part de la ciutat sense ni tan sols poder votar en les eleccions locals. Córrer el risc de perdre tot el que es té per fer lloc a una gent que forma part del poble escollit i, com tal, tenen el dret diví a fer el que els roti, trepitjant a qui calgui per assolir els seus objectius. Els palestins que resideixen a Jerusalem Est són ciutadans de segona i víctimes de les lleis d’un estat que en cap cas es pot considerar democràtic. Entre d’altres motius, perquè prima i dóna més drets i oportunitats als membres d’una determinada religió: el judaisme.

Amb la guerra àrabo-israeliana de 1948, el nounat Estat hebreu es fa amb el control de Jerusalem Oest, on hi fixarà la seva capital. Els palestins residents en aquests barris són expulsats i alguns d’ells s’estableixen a la part oest de la ciutat, sota domini de la Transjordània del rei Abdallah. Sheikh Jarrah o Silwan són alguns dels barris on aniran a parar aquests refugiats, i d’altres provinents dels territoris que han quedat sota control israelià, que el 1956 –gràcies a un acord amb Jordània i l’ONU, renuncien a aquest estatus a canvi de poder-se allotjar a unes cases aixecades pel poder haiximita.

La Guerra dels Sis Dies (1967), però, comporta una victòria esclatant dels jueus, que decideixen annexionar-se la part est de la ciutat, contravenint totes les resolucions internacionals, que deixen clar que forma part de Palestina. Això implicarà que els àrabs que hi viuen mai tinguin els mateixos drets que els jueus, perquè mai tindran la ciutadania israeliana sinó només un permís de residència que se’ls revocarà si passen un determinat temps fora de la ciutat. Diversos milers de palestins no han pogut tornar a la seva ciutat en les darreres quatre dècades en aplicació d’aquesta llei. A això s’hi ha d’afegir que els colons jueus comencen a crear assentaments a Jerusalem Est, dificultant la hipotètica divisió de la ciutat en dues parts (l’oest, per als israelians; l’est, per als palestins). 

                                           Una dona palestina a Sheikh Jarrah. 

                          Record a Vittorio Arrigoni, l'italià assassinat a Gaza dijous.

La protesta de Sheikh Jarrah
Divendres vaig participar a la manifestació que cada setmana es fa al barri de Sheikh Jarrah, on quatre famílies palestines han estat desallotjades i 24 corren el risc de patir la mateixa sort. La justícia israeliana està donant la raó als colons, sionistes radicals, amb l’argument que en aquesta àrea havien residit jueus abans del 1948, tot i que en cap cas s’havien allotjat a les cases que reclamen, ja que aquestes van ser aixecades a partir del 1956. L’objectiu és crear un assentament per a 200 colons, previ desallotjament dels residents palestins, que tot i viure en un territori considerat palestina segons la comunitat internacional es veuen sotmesos a les lleis d’Israel.

L’argument jurídic no s’aguanta per enlloc i l’únic que prima és el fet d’afavorir els ciutadans israelians i avançar en el procés de judaïtzació de Jerusalem Est. Les quatre famílies expulsades van veure com el mateix dia que eren desallotjats, els colons ocupaven les seves cases. Aquesta gent no tenen cap inconvenient a instal·lar-se a casa d’altre i putejar la resta del veïnat, amb el que no es relacionen. Pel que vaig copsar, són prepotents i tenen la tranquil·litat que la policia i l’exèrcit els protegeix. Per tant, fan el que volen. 

                                     Colons a una de les cases desallotjades del barri. 

                                          Inici de la manifestació.

La manifestació setmanal de Sheikh Jarrah va començar fa poc més d’un any amb unes 20 persones. Actualment, cada divendres se’n congreguen entre 300 i 400, bàsicament activistes israelians (que també n’hi ha!) contraris a l’ocupació i activistes internacionals. Palestins n’hi ha pocs perquè saben que si són detinguts hauran de passar mesos i mesos entre reixes, a diferències dels internacionals i dels israelians que, en general, al cap d’unes poques hores queden lliures. Les marxes són pacífiques, però de tant en tant la policia intervé amb violència. Els colons, entretant, s’ho miren provocatius. Es creuen el poble escollit i tenen tot el dret del món a actuar així. Els palestins, en canvi, veuen com tot i pagar impostos, l’Ajuntament de Jerusalem té els seus barris totalment oblidats, sense gairebé serveis. Per si això no fos poc, poden ser expulsats de les seves cases. Són ciutadans de segona.  


Seguint una recomanació, miraré de penjar alguna cançó palestina en cada post. Començo per Born Here (nascut aquí), un tema de DAM, uns dels principals grups en l'escena hip-hop del país, un fenomen en alça retratat per Fermin Muguruza a Checkpoint Rock. Canciones desde Palestina; i per Jackie Reem Salloum a Slingshot Hip Hop.


                                       

2 comentaris:

  1. Ei Marc, saps algun lloc on consultar dades o estudis sobre aquesta desigualtat d'inversió pública entre barris?

    ResponElimina
  2. Ara mateix no, però t'ho busco i et dic alguna cosa. A mi m'ho han dit diversos palestins i internacionals, però segur que hi ha organitzacions que ho tenen estudiat.

    ResponElimina