30 anys. Temps més que suficient perquè tot canviï. Temps prou gran perquè tot torni al mateix punt. Moment de fer balanç? Potser, però no escriuré les següents línies amb la intenció de reflexionar sobre la fita biològica que sóc a punt d’assolir. He deixat Irlanda, però encara la tinc al cap. El 5 de maig farà 30 anys de la mort de Bobby Sands, una figura imprescindible a l’hora de parlar del republicanisme irlandès i de la lluita per aconseguir una illa unida i la igualtat entre irlandesos i britànics al Nord. Sands va morir després de protagonitzar una vaga de fam de 66 dies. Era el comandant de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) a la temible presó de Maze. Fins el 20 d’agost, nou presos més van deixar la vida seguint la protesta iniciada per Sands (sis de l’IRA i tres de l’INLA).
En aquella època, els drets dels irlandesos (o catòlics) al Nord d’Irlanda no estaven ni molt menys a la mateixa alçada que els dels seus veïns unionistes (gairebé sempre de religió protestant). L’Assemblea d’Irlanda del Nord havia estat suspesa feia gairebé una dècada, poc després de l’inici del Troubles, i totes les decisions que afectaven aquest territori es prenien directament des de Londres. Al número 10 de Downing Street hi residia una tal Margaret Thatcher, la Dama de Ferro, que tenia la mateixa sensibilitat cap als republicans irlandesos que la Brunete Mediàtica amb l’esquerra abertzale.
Tres dècades després, Irlanda segueix sense ser una illa unida, però la situació dels irlandesos al Nord ha millorat ostensiblement. Tot i que els incidents puntuals entre les dues comunitats es mantenen i que no ha existit una reconciliació real, és cert que les coses han canviat molt. El Sinn Féin, el braç polític de l’IRA –que ja no existeix!-, comparteix el govern nord-irlandès amb el principal partit unionista. El conservador David Cameron és ara el primer ministre britànic i impulsa un brutal programa de retallades en la despesa pública al Nord d’Irlanda, seguint la línia que marca l’ortodòxia neoliberal. Bé, potser no tot ha canviat tant. Thatcher va fer el mateix els anys 80...
Presents arreu
Sands i els altres nou vaguistes de fam morts el 1981 són tot un símbol pels irlandesos. Tots eren molt joves i van sacrificar les seves vides per ser reconeguts com a presoners polítics, fet que Thatcher no acceptava. A partir del maig, els actes d’homenatge i record seran constants, però me’ls perdré. Passejant pels carrers de Belfast, Derry o els pobles de Donegal, però, és inevitable trobar-se amb alguna imatge que recordi els vaguistes, que eren molt joves (no arribaven als 30 anys!) en morir.
L’any 1971 el Govern britànic, pressionant pels unionistes, va aprovar l’internament sense judici, una mesura que va omplir les presons de republicans irlandesos, però que lluny de trencar els vincles amb la seva comunitat, no va fer altra cosa que incrementar el suport a l’IRA i als altres grups similars. A Maze, també coneguda com a Long Kesh, els presoners irlandesos van deixar de ser considerats com a presos polítics per ser tractats com a presos comuns, fet que va desencadenar una onada de protestes.
Entre d’altres coses, reivindiquen el dret a no vestir l’uniforme de la presó; el dret a no treballar al centre penitenciari; el dret a la lliure associació; i el dret a rebre una visita a la setmana. El 1976 comença el pols amb el Govern britànic amb l’aparició dels Blanket Men (Homes Manta). Els presoners es neguen a vestir els uniformes penitenciaris i només es cobriran amb una manta, un fet molt poc recomanable a la freda i humida Irlanda. Fàcilment identificables, els carcellers es dedicaran a humiliar-los i apallissar-los, fins que el col·lectiu decideix deixar de sortir de les cel·les.
Reclosos en espais diminuts, obligats a fer les necessitats allà mateix (i sense ni tan sols poder tenir un vàter), optaran per començar la Dirty Protest (Protesta Bruta). Els presoners republicans escamparan els seus excrements pels sostres de les cel·les i concentraran l’orina en un dels tres matalassos, perquè els altres dos estiguin secs i els permetin dormir amb un mínim de condicions. La protesta, duríssima i molt perillosa per a la salut dels presoners, s’allargarà més de quatre anys, però el Govern britànic es negarà a concedir-los l’estatus de presoners polítics. Thatcher es converteix en primera ministra el 1979 i la política contra els republicans irlandesos es converteix directament en inhumana.
Desmoralitzats, dèbils i sense que les seves accions tinguin un gran ressò internacional, el 1980 el comandant Brendan Hughes opta per fer un altre salt qualitatiu i ell i sis presos més portaran a terme la primera vaga de fam, que s’allargarà 53 dies i acabarà sense morts. Enganyats per Londres, que els promet acceptar part de les seves demandes, Hughes accepta aturar la vaga. Posteriorment, però, descobriran que els britànics els han mentit. Els presos queden absolutament desmoralitzats, però segueixen sense rendir-se i acceptar ser tractats com a presos comuns, fet que els permetria rebre visites dels familiars, per exemple.
La vaga del 81
Mesos després, Bobby Sands, el nou comandant de l’IRA a la presó, decideix iniciar una nova vaga de fam amb l’objectiu d’assolir el reconeixement com a presoners polítics. Aquesta vegada la protesta no la iniciaran set presos conjuntament, sinó només el mateix Sands en solitari. Cada 15 dies, però, un nou pres s’unirà a la vaga de fam. A més a més, seguint ordres de Sands, un altre reclús acceptarà ser pres comú i podrà rebre visites, de manera que transmetrà a l’exterior l’abast de l’acció, un dels grans problemes en la vaga liderada per Brendan Hughes.
La mort d’un diputat independent, permetrà a Sands ser escollit membre del Parlament britànic quan encara no fa 40 dies que ha iniciat la protesta. Aquest èxit –ser escollit diputat i, per tant, representant de la comunitat sense ni tan sols presentar un programa polític- no canviarà la política del Govern britànic, que ignorarà la creixent pressió dels mitjans i de la comunitat internacional. El 5 de maig, després de 66 dies sense ingerir aliments, Sands mor. Més de 100.000 persones assisteixen al seu funeral.
Thatcher, però, no cedeix i en els propers mesos cauran nou vaguistes més. L’espiral s’atura en el moment en què la pròpia mare del pres ha de decidir si quan aquest cau en coma pot ser alimentat forçosament. S’arriba al setembre de 1981 i la vaga de fam s’esvaeix. El resultat? Un desgast enorme en el col·lectiu republicà i, aparentment, cap èxit tangible. La Dama de Ferro segueix amb la seva política inhumana contra els irlandesos. Al cap d’un any, però, els presoners veuen els concedeixen totes les seves demandes. Finalment, la pressió internacional, assolida després que el món conegués la situació a Maze, portarà el Govern britànic a cedir i a reconèixer l’estatus de presoners polítics als republicans irlandesos.
Sands i companyia van pagar amb la vida la defensa del que consideraven una causa justa. Thatcher, de la seva banda, encara va mantenir-se al poder fins al 1991. Avui les seves receptes econòmiques tornen a estar en voga de bona dels governs mundials. La doctrina del xoc s’imposa, provocant l’empobriment de la majoria de la població. Thatcher, però, mai tindrà el suport popular que van assolir aquells joves irlandesos dels anys 80. El proper 5 de maig, molt probablement, el Sinn Féin es convertirà en el partit majoritari del Nord d’Irlanda. 30 anys després, algunes coses sí que han canviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada