Els check-points: les barreres a la mobilitat palestina

De Ramal·lah a Jerusalem. Més de dues hores per fer tot just 15 quilòmetres. La lentitud del trajecte no ha estat provocada per un embús quilomètric. Ni per un accident. Ni per cap causa excepcional. Simplement que per recórrer la distància entre la capital de Cisjordània, on trobem la seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), i la principal ciutat palestina –anomenada Al-Quds en àrab-, cal creuar el check-point de Kalandia, un dels més importants i coneguts dels territoris palestins ocupats.

Tot i ser la capital de la Palestina històrica, Jerusalem Est és un territori annexat a l’Estat jueu. Només l'Estat d'Israel reconeix la seva sobirania sobre aquest territori, ja que segons la llei internacional forma part de Palestina. D’aquesta manera, aquells que volen accedir-hi des de Ramal·lah, sota control si més no aparent de l’ANP, han de veure’s sotmesos a l’escrutini dels soldats de l’exèrcit d’Israel. Fer el recorregut a la inversa –de Jerusalem cap a Ramal·lah- implica també creuar Kalandia, però en aquesta direcció les barreres sembla que gairebé desapareguin.  

Amb una actitud sovint prepotent, xulesca i humiliant –suposo que si no anessin armats fins a les dents serien una mica més humils-, els joves soldats israelians es dediquen amb parsimònia a controlar a tot aquell qui vol creuar el checkpoint, que no fa altra cosa que dividir Palestina en dues parts, ja que segons la llei internacional Jerusalem Est és territori palestí, tot i que Israel actua de facto com si fos seu. Els crits i les amenaces no són estranys mentre un espera, pacientment, que arribi el seu torn per mostrar el passaport que permetrà franquejar la barrera. Tot el procés, més enllà de la humiliació, comporta una enorme pèrdua de temps. En el meu cas queda en una anècdota, però molts palestins han de fer trajectes d’aquest tipus cada dia, amb el que això comporta per a ells. No importa. No tenen els mateixos drets. Són terroristes i ens hem de protegir. Aquest és el pensament monolític dels soldats jueus. 

                                           El check-point de Kalandia.

Després d'Oslo

Els checkpoints no tenen dècades d’existència. Els palestins van recuperar certa autonomia sobre part del seu territori després dels famosos acords d’Oslo de 1993, que van permetre instaurar el 1994 l’Autoritat Nacional Palestina, que s’encarrega des de llavors de controlar parts, cada cop més petites i inconnexes, de Cisjordània. Aleshores no hi havia aquests punts de control. L’esclat de la Segona Intifada i l’argument que Israel tenia el dret a protegir-se dels atacs que rebia des del bàndol palestí va ser l’excusa de l’executiu hebreu de torn per instaurar els checkpoints i començar a bastir el mur que s’endinsa en territori palestí. El mur de l’apartheid.

El mur i els checkpoints han canviat la vida dels palestins. Amb un nombre cada cop més gran de colons israelians vivint a Cisjordània, la mobilitat de la població autòctona no ha deixat de reduir-se amb el pas del temps i cada cop és més difícil trobar dues ciutat mínimament importants connectades per una carretera ràpida i recta que permeti fer el recorregut sense superar sinuoses curses que eviten la colònia jueva de torn. Cisjordània s’ha transformat en un colador sense continuïtat territorial. Més enllà de la pèrdua de terres i la separació de famílies, el mur i els checkpoints també han costat desenes de vides de palestins que han hagut d’esperar massa temps per rebre l’assistència mèdica que necessitaven, segons dades de l’organització israeliana B’Tselem. 

                              El mur que divideix Cisjordània abans de creuar Kalàndia. 

                                           El mur vist de l'autocar camí de Jerusalem.

Diners i diners a Ramal·lah

Ramal·lah, la seu de l’ANP, era una de les visites pendents de la meva primera estada al Pròxim Orient. Avui l’he saldat. No és una ciutat espectacular. Estèticament no té cap atractiu. Però val la pena passejar-hi amb calma. Per què? Doncs perquè si aneu Al-Manara, la plaça més cèntrica, i als carrers que l’envolten experimentareu sensacions estranyes. No veureu pobresa. Tindreu la sensació que sou a una ciutat gairebé occidental. Vital. Animada. Amb una activitat (i un trànsit) frenètica. Amb moltes dones amb vel, però amb moltes vestides com a casa nostra. Pensareu que les coses a Palestina no estan tan malament. Que quelcom funciona. Les carretades de milions aportats per la UE i pels Estats Units serveixen per crear aquest miratge. I cada cop més la societat palestina està cansada de lluitar i es resigna, en la seva majoria, a mirar de viure el més bé que pugui en els bocins de terra que Israel li deixa. Tot això, però, ho explicaré millor i més profundament en un nou post.   

                                           Cèntric carrer de Ramal·lah.