Escal UGS va gastar milions per finançar l’Ajuntament i entitats de Vinaròs

Els centenars de terratrèmols provocats per la injecció de gas al magatzem Castor han generat un clam unànime contra un projecte que, fins ara, havia rebut suports dels governs valencià i espanyol, a banda del de l’Ajuntament de Vinaròs. Els anys previs a la seva entrada en funcionament, Escal UGS va ser molt generosa amb les aportacions a les arques municipals i també va finançar diverses entitats locals que, com a contrapartida, defensaven la instal·lació

Els més de 400 terratrèmols que s’han desencadenat a les terres de l’Ebre i la Sénia des de mitjan setembre poden tenir com a principal conseqüència que el magatzem submarí de gas conegut com a projecte Castor no arribi a funcionar. La injecció de gas a la instal·lació, que va començar el juny i resta aturada per ordre del govern espanyol des del 26 de setembre, està directament vinculada amb l’increment de l’activitat sísmica, segons ha confirmat el Col·legi Oficial de Geòlegs de Catalunya i, ni que sigui parcialment, ha reconegut Escal UGS, l’empresa constructora i gestora del projecte Castor. 

El 10 d’octubre, el ministre espanyol d’Indústria i Energia, José Manuel Soria, va

afirmar que el magatzem de gas ha costat prop de 1.700 milions d’euros, 400 més dels anunciats i més del triple dels 500 previstos quan es va anunciar el projecte, fa gairebé una dècada. Segons una clàusula inclosa a l’autorització administrativa del Castor, si aquest no entrés en funcionament, el govern estatal hauria d’indemnitzar Escal UGS per la inversió duta a terme. Soria ha anunciat que el ministeri ha sol·licitat al Tribunal Suprem que declari lesiva la clàusula perquè és “clarament abusiva per a l’interès general”.

Si el magatzem es posés en marxa, les consumidores serien les encarregades d’abonar el cost de la instal·lació a través de la factura del gas, que també garantiria beneficis milionaris a Escal UGS, una aliança entre el grup ACS (66,7% del capital) i la canadenca Castor Limited Partnership (el 33,3% restant). Considerada “necessària” i “urgent” en la planificació del sistema gasista espanyol 2008-2016, la instal·lació ha passat a “no tenir tant de sentit” en el context actual, amb una clara caiguda de la demanda energètica.

Denúncies ignorades

Fa sis anys, la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia ja va denunciar que el magatzem submarí de gas no era necessari. L’Observatori de l’Ebre, un centre de recerca pertanyent a la Universitat Ramon Llull i vinculat al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), va advertir en un informe de 2005 que la injecció de gas era “susceptible de modificar la perillositat i el risc sísmic d’una regió determinada”. I la Generalitat de Catalunya, segons la seva versió, va exigir diversos requisits ambientals a la companyia, com un informe sismològic, per instal·lar el Castor a Catalunya, fet que seria decisiu perquè Escal UGS es decidís per Vinaròs (Baix Maestrat).

Malgrat totes les advertències i l’oposició ciutadana, el projecte va tirar endavant i va comptar amb el suport de l’Ajuntament de la població castellonenca, del govern valencià i de l’executiu espanyol, aleshores presidit per Zapatero, que el va aprovar el 2007, sense que l’estudi d’impacte ambiental contingués cap estudi sismològic. Més enllà de l’evident lucre econòmic per a Escal UGS –bàsicament per a ACS, un grup acostumat a enriquir-se amb els pressupostos públics–, a qui beneficiava el Castor?

Ingressos milionaris

D’entrada, a l’Ajuntament de Vinaròs. Durant la legislatura passada, el consistori  ara governat pel PP, aleshores per una coalició del PSPV i el Partit de Vinaròs Independent (PVI)– va cobrar 2,6 milions d’euros d’Escal UGS corresponents a l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres (ICIO) i a l’expedició de la llicència per a la planta terrestre del projecte d’emmagatzematge de gas. A més, el consistori preveia ingressar 900.000 euros anuals durant cinc dècades, corresponents a l’impost d’activitats econòmiques (IAE) i a l’impost de béns immobles (IBI) del Castor. Les prebendes municipals també inclouen un conveni del març de 2011, pel qual la companyia posava a disposició del Centre Especial d’Ocupació del Pou de Mangrano actius valorats en 2,4 milions, el pagament de 100.000 euros per part d’Escal UGS per asfaltar els vials d’accés al port i un altre conveni pel qual l’empresa es comprometia a millorar els camins rurals de l’entorn afectat pel pas del gasoducte del projecte.

Veient el que pagava Escal UGS, no sorprèn que Javier Balada, líder del PVI, primer tinent d’alcalde i regidor d’Urbanisme la legislatura passada, afirmés que el dipòsit de gas “rellançaria” el municipi. També va defensar el projecte energètic Rafael Flores, patró major de la confraria de pescadors de Vinaròs, que el 2009 va negar que les obres de la plataforma marina del Castor afectessin la pesca de llagostins, el producte estrella del municipi. Rere les seves paraules, hi havia el conveni que Escal UGS havia signat amb la confraria un any abans, segons el qual la compensaria econòmicament durant 50 anys. L’empresa va signar convenis similars amb les confraries de pescadors de Benicarló i Peníscola i fins i tot amb les de Sant Carles de la Ràpita –per pagar 400.000 euros en cinc anys– i Les Cases d’Alcanar –120.000 euros en un lustre.

Escal UGS també va desemborsar 250.000 euros per finançar dos sismògrafs per a l’Observatori de l’Ebre, que s’ubiquen a l’ermita del Remei d’Alcanar i al municipi d’Alcalà de Xivert des de 2009. Una altra entitat beneficiada per la generositat de l’empresa impulsora del Castor ha estat la Fundació Rei Jaume I, sorgida a iniciativa de la Mancomunitat de la Taula del Sénia, que ha rebut 50.000 euros anuals per a activitats culturals i mediambientals des de l’any 2009. El govern valencià, per la seva part, va ingressar almenys 550.000 euros, el 2010, per l’execució de les obres de la nova dàrsena pesquera i la zona industrial del port de Vinaròs.

Negoci amb fons públics

Tot i el cost de 1.700 milions, Escal UGS preveia lucrar-se de manera important amb el projecte Castor, atès que contemplava rebre 250 milions d’euros anuals del govern espanyol, que els incorporaria al rebut del gas com a costos del sistema. És a dir, finalment, la societat –i per tant, ACS– faria caixa amb fons públics i diners de la població. Res estrany en ACS, el grup presidit pel també factòtum del Reial Madrid, Florentino Pérez. Entre 2007 i 2012, la constructora es va embutxacar 10.344 milions d’euros en adjudicacions del conjunt d’administracions de l’Estat, segons dades recollides per la premsa econòmica, cosa que la situa com la més beneficiada per l’obra pública. Beneficis privats i pèrdues públiques. Una cançó recurrent els darrers anys, que també s’intenta repetir amb el magatzem submarí de gas.

El BEI: el banc de la UE que finança grans empreses

El  finançament del magatzem submarí de gas va ser possible, en part, gràcies a l’actuació del Banc Europeu d’Inversions (BEI), que l’any passat va aportar-hi 500 milions, 200 directament i 300 a través de bons. El BEI és propietat dels estats membres de la UE i presta diners a un tipus d’interès més baix que la banca comercial, però, bàsicament, s’utilitza per finançar projectes d’infraestructures i grans empreses. A Catalunya, enguany, Gas Natural i CaixaBank han rebut fons del BEI; la primera, 475 milions per pagar part del seu pla d’inversions en la xarxa elèctrica estatal; la segona, 300 milions per finançar projectes empresarials. El 2012, el Banc Sabadell (200 milions) i Tabasa (125 milions, abans de ser privatitzada) van recórrer a l’entitat. Sembla evident que l’interès públic no marca la seva política i, fins i tot, el govern d’Artur Mas es va plantejar recórrer-hi perquè contribuís a finançar Eurovegas, quan el magnat Sheldon Adelson dubtava entre ubicar el complex del joc a Madrid o a Catalunya.

*Article publicat al número 334 del setmanari DIRECTA, 16 d’octubre de 2013. 

Barra lliure a les inversions de les ‘petromonarquies’

Gràcies als monumentals excedents de divises acumulats amb les exportacions de petroli i gas, els fons sobirans de Qatar i la Unió dels Emirats Àrabs (UEA) estan augmentant de manera imparable el seu pes a les economies occidentals, també a casa nostra. La crisi els ha obert les portes i el seu aterratge està sent aplaudit per una classe governant que mira a l’altra banda a l’hora de denunciar les vulneracions dels drets humans d’aquestes dues riquíssimes dictadures àrabs, que avui juguen un paper clau en el capitalisme lobal.

Qatar Airways és omnipresent al Futbol Club Barcelona. L'acord de patrocini entre l'aerolínia qatariana –propietat del govern de l'emirat– i l'entitat esportiva va entrar en vigor l'1 de juliol i, des d'aleshores, la publicitat de la companyia apareix a la samarreta de l'equip de futbol, a la façana del Camp Nou, a les graderies de l'estadi i al museu del club. A canvi, el Barça s'embutxacarà 95 milions d'euros fins al 2016, que poden arribar als 100 si el primer equip de futbol és capaç de guanyar la Lliga de Campions durant els propers tres anys.

L'aliança amb el riquíssim emirat del golf Pèrsic va començar el 2010, quan el club va signar

un acord amb Qatar Sports Investments, segons el qual el patrocinador de l'equip de futbol seria Qatar Foundation. Aquest estiu, en una mostra de la creixent comercialització de l'entitat, s'ha canviat la fundació per l'aerolínia, fet que no deixa de ser un nou salt endavant en l'estratègia de l'emirat per guanyar visibilitat i influència a escala planetària, de la mà d'una marca global com és el Barça.

Més enllà de vincular-se a potents entitats esportives, tant Qatar com la Unió dels Emirats Àrabs (UEA) estan emprant els respectius fons sobirans per augmentar la seva presència a l'economia occidental, amb l'adquisició de deute sobirà i l'entrada constant a grans empreses transnacionals. Els Països Catalans no s'escapen de la tendència i cada cop hi són més nombroses les inversions provinents dels dos estats mencionats, unes inversions que són aplaudides tant pels governs –autonòmic i estatal– com pels think tanks ultraliberals i les escoles de negocis –que no amaguen la seva intenció d'instal·lar sucursals a la península Aràbiga–, amb l'argument que contribueixen a generar ocupació. Però, realment, és tan positiva la creixent participació dels governs de Qatar i els Emirats Àrabs a les nostres economies?

Part fonamental dels ‘mercats’

Els fons sobirans pertanyen als estats i s'encarreguen de gestionar els excedents de les divises obtinguts amb les exportacions –en el cas de Qatar i la UEA, bàsicament gas i petroli. En paraules de l'economista i membre del Seminari Taifa Josep Manel Busqueta, el que busquen les petromonarquies àrabs és “intentar desvincular la capacitat de reproducció del seu model social i econòmic de la seva dependència dels recursos energètics”. Dit d'una altra manera, pretenen diversificar l'economia. Per fer-ho, desenvolupen dos tipus de polítiques, l'estalvi d'una part de la reserva de divises i la inversió en “actius a escala global que poden servir de riquesa patrimonial futura”.

Segons dades de l'informe Fondos Soberanos 2012, elaborat per Esade amb la col·laboració de l'agència pública Invest in Spain, actualment, al món, hi ha 73 fons sobirans, que gestionen un capital d'uns cinc bilions de dòlars (3,7 bilions d'euros), més del doble que els hedge funds (fons d'alt risc). Per tant, constitueixen una part fonamental del que anomenem mercats i el seu desembarcament en massa a les economies occidentals els darrers anys, aprofitant la crisi, la lliure circulació del capital i l'augment dels preus energètics –que els ha permès incrementar els excedents disponibles–, ha estat bàsic per garantir la continuïtat del capitalisme global. Busqueta afegeix que “es pot dir que actuen com a depredadors allà on hi ha un actiu que pot tenir valor per a ells en el futur i, en societats com la nostra, àvides de liquiditat, es troben amb moltes opcions d'inversió”. I, certament, les estan aprofitant.

Qatar Investment Authority (QIA), el fons sobirà de l'emirat, gestiona 100.000 milions d'euros i, el mes de juny, a través de la seva filial immobiliària, Diar Rial Estate, va comprar

l'Hotel W –conegut popularment com Hotel Vela– de Barcelona per 200 milions d'euros. Des de fa dos anys, també és el propietari de Marina Tarraco, el port esportiu de luxe de la ciutat, pel qual va desemborsar 65 milions. A això, cal sumar-hi el control del 8,4% d'Iberdrola per part de Qatar segon accionista de l'elèctrica. Iberdrola és propietària de la central nuclear de Cofrents (Vall d'Aiora) i té el 15% d'Ascó II i el 28% de Vandellòs II, a banda de tenir dos parcs eòlics a la Conca de Barberà, una central de cicle combinat a Tarragona,

una altra a Castelló i diverses hidroelèctriques al País Valencià.

Pel que fa a la UEA, va adquirir l'aeròdrom i el circuit dekàrting d'Empuriabrava a través d'un fons sobirà, amb l'anunci de convertir-lo en el centre de paracaigudisme més gran del món; també controla la terminal de contenidors del port de Tarragona amb DP World –operador logístic propietat del govern de Dubai; disposa de diversos immobles a Sant Cugat i a Barcelona i, des del desembre de l'any passat, domina AlDahra Fagavi, fruit de la fusió d'una empresa àrab amb quatre agrícoles catalanes. Gairebé tota la producció, bàsicament farratge, s'exporta i serveix per alimentar camells i vaques de l'Emirat, on s'està impulsant la indústria làctia local.

Patrimoni productiu amenaçat

Tot apunta que la presència d'interessos de Qatar i els Emirats continuarà augmentant els propers mesos, si més no a Catalunya. El mes de juny, Joan Josep Berbel, director d'Invest in Catalonia, l'organisme de la Generalitat encarregat d'atreure inversions estrangeres, va assegurar al diari Ara que treballen a mitja dotzena de projectes provinents dels dos països. Quatre mesos abans, la UEA va estrenar el seu consolat a Barcelona, fet que demostra el creixent interès pel territori.

En una resposta escrita a un qüestionari de la DIRECTA, Berbel afirma que la relació d'Invest in Catalonia amb Qatar i els Emirats “és limitada”, tot i que Acció –l'agència de suport a l'empresa catalana, de la qual depèn Invest– té un centre de promoció de negocis a Dubai (UEA). L'alt càrrec afegeix que treballen “per atreure inversions productives, que no estiguin en competència directa amb el teixit productiu local i creadores d'ocupació neta, estable i de qualitat”, fet que, segons ell, limita l'interès dels fons sobirans dels dos països àrabs.

En opinió de l'economista Joan Manel Busqueta, el principal risc de l'aterratge creixent dels fons sobirans és el que “representa per a una societat perdre el seu patrimoni productiu”, de manera que “passem a estar en mans d'uns interessos que no són de la ciutadania”. Segons el membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa, l'arribada d'aquestes inversions “forma part d'una reestructuració del capitalisme global, de manera que el patrimoni de la col·lectivitat és transferit cap a petites elits”, un procés que acaba deixant la ciutadania amb possibilitats “molt reduïdes” de posseir “patrimoni productiu”. També s'associen a una pèrdua de sobirania i, de fet, diversos informes adverteixen que els fons sobirans “poden exercir pressió sobre un altre Estat a través de l'adquisició de deute públic i amb l'adquisició de paquets accionarials significatius d'empreses privades que presten serveis essencials”, com seria el cas d'Iberdrola.

Una altra de les denúncies habituals és que els fons sobirans de les monarquies àrabs són molt opacs i no actuen pas en benefici de la població, sinó de l'elit familiar que controla aquests règims dictatorials, situació que es dóna tant a Qatar com a Dubai i Abu Dhabi (dos dels set emirats que conformen la UEA). “No són fons que tinguin un sentit social, ni per a nosaltres ni per a les societats de les quals emanen”, afegeix Josep Manel Busqueta.

El periodista català Món Sanromà, que va viure dos anys a Qatar, rebla que, darrere les inversions, també hi ha una estratègia política de màrqueting, ja que serveixen per “comprar el beneplàcit dels governs (occidentals), que no diran res dolent d'ells”. L'aterratge dels milionaris fons sobirans àrabs va acompanyat, gairebé, d'una catifa vermella per part del les nostres governants que, com passa a la resta de la UE, els reben amb els braços oberts sense esmentar ni una sola paraula de la vergonyant situació dels drets humans a Qatar i els emirats.

Esclavisme modern per construir les instal·lacions del Mundial

Durant un mes de l’any 2022, Qatar serà, sens dubte, un dels epicentres mediàtics mundials. El motiu serà la celebració de la 22a edició de la Copa del món de futbol, que tindrà l’emirat com a seu. La FIFA li va atorgar l’organització de l’esdeveniment el desembre de 2010, fet que es va interpretar com una nova mostra de la creixent influència internacional del petit país (11.570 quilòmetres quadrats, una tercera part de Catalunya) de la península Aràbiga.

Des d’aleshores, les ombres al voltant del Mundial de futbol de Qatar no han deixat d’augmentar. El gener d’enguany, la revista France Football va treure a la

llum la suposada compra de vots per part de l’emirat per garantir la seva elecció com a seu del campionat esportiu. El presumpte escàndol de corrupció, batejat com a Qatargate, es pot considerar fins i tot un assumpte menor al costat de les lamentables condicions laborals de la gran majoria de les treballadores immigrades al país, retratades amb tota la seva cruesa el 25 de setembre pel diari The Guardian.

Una investigació del rotatiu britànic va concloure que, durant l’estiu, almenys un treballador nepalès va morir cada dia a les obres de les infraestructures per a la Copa del món. Entre d’altres abusos, moltes persones nepaleses –la comunitat més nombrosa entre les  

Treballadors nepalesos a Qatar. 

immigrades a l’emirat– han denunciat que no han rebut el sou durant mesos, que se’ls han confiscat els passaports –fet que les converteix, de facto, en treballadores il·legals– i que no tenen accés a l’aigua durant les llargues jornades laborals que fan, que poden estendre’s fins a 12 hores sota temperatures extremes en ple desert. A banda, moltes d’aquestes persones viuen en unes condicions deplorables, amuntegades a les habitacions d’uns barracons que conformen una espècie de camps de treball i on, sovint, segons denuncia Amnistia Internacional (AI), ni tan sols funciona l’aire condicionat.

Les treballadores immigrades constitueixen el 94% de la força laboral de Qatar i la majoria, provinents del Nepal i de països del sud-est asiàtic, són víctimes d’abusos greus. “Hi ha una maquinària legal d’explotació”, resumeix a la DIRECTA el periodista Món Sanromà, que va viure dos anys a l’emirat i és autor de Qatar. El paísmés ric del món (Edicions de 1984). El paradigma és el sistema kafala, segons el qual les empleades no qualificades han de vincular la seva residència legal a un sponsor, de manera que no poden canviar de feina ni sortir del país sense el consentiment del seu superior.

Moltes han contret grans deutes amb l’sponsor que les va reclutar i, en conseqüència, es veuen forçades a treballar sense rebre un salari a canvi, fet que constitueix una forma moderna d’esclavisme, segons la Confederació Sindical Internacional (CSI). Quan cobren, reben sous que no superen els 200 euros mensuals, tot i que sumen més de 60 hores de feina cada setmana. En contrast, la població amb nacionalitat qatariana –el 15% dels dos milions d’habitants de l’emirat– té la vida resolta, gràcies a unes enormes ajudes públiques, pagades amb els beneficis dels hidrocarburs.

Discriminació de la dona

L’actual legislació laboral qatariana, aprovada el 2004, estableix un màxim d’hores treballades per setmana, vacances pagades i la garantia de la salut i la seguretat de les treballadores, però diferents investigacions d’organitzacions com Human Rights Watch (HRW) o AI han constatat l’incompliment reiterat de la normativa. Al seu darrer informe anual, AI també exposava que la llibertat d’expressió continua sent reduïda a l’emirat, que es mantenen casos de tortura a persones detingudes o que les dones encara pateixen discriminació legal. La llei de família estableix que, a elles, els és més difícil accedir al divorci que als homes, a banda de deixar-les en un clar desavantatge econòmic si se separen.

Els drets polítics també són inexistents en un país sense partits ni eleccions. Però, mentre continuï la seva puixança econòmica, sembla impossible que les vulneracions dels drets humans que es cometen a Qatar es posin damunt la taula a cap fòrum internacional. En comptes d’això, el país és premiat amb l’organització del Mundial de futbol.

La persecució d’activistes dels Emirats

Les vulneracions dels drets humans i les condicions laborals draconianes –que, sovint, freguen l’esclavisme–per a les treballadores migrades del sud-est asiàtic també són moneda habitual als Emirats Àrabs Units (EAU), un Estat que –com Qatar– basa la seva monumental riquesa en l’explotació dels hidrocarburs sobre els quals s’assenta. Abu Dhabi i Dubai, els dos emirats més rics i coneguts dels set que conformen l’Estat, concentren la major part de denúncies per abusos als drets de les treballadores, uns abusos que –segons informes d’AI i HRW– van des del treball forçat fins a la confiscació del passaport, passant per jornades maratonianes a canvi de salaris miserables.

Globalment, el respecte als drets humans als Emirats dista molt de ser òptim. El darrer informe anual d’Amnistia Internacional, publicat el mes de maig, destacava que la restricció a les llibertats d’expressió i associació estava creixent, que es van imposar 21 penes de mort durant el 2012 i que la discriminació legal i pràctica de la dona persistia. El juliol, més de 65 activistes van ser condemnades a presó, algunes d’elles amb penes de quinze anys, sota l’acusació de planejar un cop islamista, fet que es considera una represàlia per reclamar reformes democràtiques a la dictadura presidida pel xeic Khalifa.

*Article publicat al número 332 del setmanari DIRECTA, 2 d’octubre de 2013. 

Cooperació catalana al servei dels negocis

Des de l’any 2010, la Generalitat gairebé ha desmantellat la política pública de cooperació al desenvolupament, amb una enorme reducció pressupostària i la paralització de les subvencions a unes entitats amb les quals ja té un deute milionari. Paral·lelament, el govern de Mas intenta augmentar el pes de l’empresa privada en la cooperació, tant pel que fa a l’execució de projectes com en l’obtenció de finançament. Un model neoliberal més preocupat pels negocis que per la disminució de les desigualtats als països del sud

En només tres anys, la política de cooperació al desenvolupament de la Generalitat de Catalunya ha virat radicalment, fins al punt que moltes veus afirmen que el govern de Mas l’ha desmantellada. Francesc Mateu, director d’Intermón Oxfam a Catalunya i, fins al juny, president de la Federació Catalana d’ONG per la Pau, Drets Humans i Desenvolupament (FCONGD), apunta que, “si parlem de xifres, és evident que la cooperació està fora de l’agenda” de l’executiu convergent, que, segons ell, l’entén únicament com una eina “d’assistència i de finestra al comerç”.

En època de retallades, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) –l’organisme responsable de gestionar les polítiques de la Generalitat en aquest àmbit– se n’emporta la pitjor part. D’un pressupost de 49 milions d’euros el 2010, ha passat a un de poc més de set, enguany, segons consta al Pla Anual 2013, un document que no ha estat presentat públicament, però al qual ha pogut accedir la DIRECTA. La monumental tisorada pressupostària, del 86%, ha deixat en una situació molt complicada un sector que havia crescut molt durant la darrera dècada, a l’empara, sobretot, dels recursos públics, que no han deixat de disminuir des de 2008.

Segons dades de la FCONGD, el pressupost de les entitats, de mitjana, s’ha reduït a la meitat des de 2010 i la baixada d’ingressos ha comportat la desaparició d’alguna entitat –com Unescocat–, tot i que el més habitual ha estat l’acomiadament de part de la plantilla, que arriba al 46,7% del personal en el cas de les ONG de pau. Intermón Oxfam, Setem, Justícia i Pau o Acsur són algunes de les organitzacions que han presentat expedients de regulació d’ocupació (ERO); també ha estat habitual l’aturada de projectes a països del Sud.

David Minoves, exdirigent d’ERC i director general de Cooperació del govern català durant el tripartit, recalca a aquest setmanari que el “sector s’està empetitint” i atribueix part de la responsabilitat de la situació al seu successor, Carles Llorens –també director de l’ACCD–, perquè “la seva gestió ha agreujat la situació provocant que moltes ONG s’endeutessin o dediquessin recursos propis a compte dels compromisos de l’agència, degut a l’incompliment reiterat dels terminis econòmics pactats”.

El 2010, la Generalitat va signar un conveni de tres anys amb les entitats, acord que els garantia, en principi, el finançament pels seus projectes. A l’hora de la veritat, l’executiu no va complir el calendari de pagaments. Francesc Álvarez, director de Medicus Mundi

Protesta contra els impagaments de l'ACCD.
Foto: Robert Bonet

Catalunya, explica que, en el seu cas, han hagut d’aturar projectes al Sàhara Occidental i a Bolívia, acomiadar personal expatriat i reduir els sous de les treballadores de la seu. El deute acumulat amb 22 entitats va arribar als vint milions d’euros i, ara mateix, és de 12 milions i correspon, fonamentalment, a fons compromesos pels anys 2011 i 2012, tal com ha confirmat a la DIRECTA el mateix Carles Llorens. L’alt càrrec governamental, de qui les entitats han demanat la dimissió en diverses ocasions, ha assegurat que, a final d’any, s’hauran fet nous pagaments per reduir el deute.

Política neoliberal

Més enllà de la retallada pressupostària, probablement el gran canvi que ha experimentat la cooperació al desenvolupament de la Generalitat des que CiU va recuperar el govern és el creixent pes que hi té l’empresa. Mentre Carles Llorens defensa que “a escala, internacional el sector empresarial és un element fonamental de la cooperació” i que, a Catalunya, és una pràctica que “caurà pel seu propi pes”, les fonts de les entitats consultades són molt crítiques amb aquest viratge, tal com resumeix Francesc Mateu: “Tenen una noció de la cooperació lligada a l’intercanvi comercial, tot i que l’empresa no és generadora de desenvolupament, no és la seva feina, tot i que és cert que en pot arribar a crear com a conseqüència de la seva activitat”.

En el codi ètic per al patrocini privat de cooperació, aprovat el juliol de 2012, s’arriba a afirmar que les “empreses han creat instruments innovadors –com ara els negocis inclusius– que conjuguen amb èxit l’enfocament comercial amb una funció promotora del desenvolupament dels més pobres” i es defineix la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) com la “fórmula de contribució al progrés de la societat on té lloc l’activitat econòmica de l’empresa, tot equiparant les responsabilitats de les empreses al seu poder social”.

El llenguatge, neoliberalisme en estat pur, es tradueix en ajudes a la cooperació empresarial articulades conjuntament per l’ACCD i l’Agència de suport a la internacionalització de l’empresa catalana (ACC1Ó), que l’any passat van ascendir a 400.000 euros, van esquivar les retallades i van anar a parar, segons va revelar l’Anuari delsSilencis Mediàtics, a la Fundació Empresa i Clima, la patronal Pimec, l’Associació Catalana de Tecnologia, la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya i la Fundació Privada Institut Català de la Fusta.

La intenció de la direcció general és accentuar la cooperació amb ACC1Ó i, segons recull el Pla Anual 2013, es vol aprofitar la seva presència a Singapur “per explorar la inclusió de l’RSC a l’empresa catalana a l’Àsia”, així com “explorar la possibilitat de vehicular assistències tècniques en l’àmbit de l’emprenedoria i la gestió de recursos”. El finançament, amb 7.000 euros, del projecte Andino de l’entitat Voluntaris per a l’Assessorament Empresarial (VAE) –destinat a emprenedores equatorians que vénen a completar la seva formació a empreses i universitats catalanes– constitueix un altre exemple de la política implantada.

Fracàs del patrocini

L’equip dirigit per Carles Llorens s’ha dedicat, des de l’any passat, a signar convenis amb organitzacions empresarials, com les patronals Foment del Treball i Pimec, la Confederació

Carles Llorens, director general de Cooperació.

del Comerç o el Consell General de Cambres de Catalunya, amb l’objectiu d’obtenir patrocini privat per a projectes de cooperació d’ONG validats prèviament per l’ACCD, un model mal vist des del sector. A l’hora de la veritat, el mateix Llorens reconeix que “el resultat no ha estat el desitjat, però el patrocini era una cosa que havíem de provar”. Cap dels projectes que aspirava a ser finançat per les empreses no ha rebut prou fons per tirar endavant i Francesc Mateu rebla que són les entitats les que han de buscar “recursos a d’altres bandes”, mentre que l’Agència s’ha de limitar a “gestionar els fons públics”. A banda d’intentar accedir a fons europeus, el director general de Cooperació del govern autonòmic no descarta buscar recursos al Banc Europeu d’Inversions (BEI) o al Banc Mundial.

També han rebut crítiques alguns dels viatges que han fet els principals càrrecs responsables de l’ACCD, que segons diverses fonts s’han convertit en missions empresarials. Com a exemple, s’esmenta l’estada de tres setmanes a Moçambic que fa ver Cristina Coll –directora de serveis de l’Agència– l’any passat i el viatge del mes de febrer de Carles Llorens a Guinea Conakry, país on l’ACCD no té cap projecte. El polític convergent ha manifestat a la DIRECTA que hi va anar convidat per l’Agència de Desenvolupament de l’Estat africà –pressionat per la comunitat guineana de Catalunya– i que s’està explorant una col·laboració entre aquesta entitat i l’ACCD, a banda de negar que tingués objectius empresarials.

Un responsable d’una ONG catalana important, però, assegura que Llorens va anar a Guinea Conakry “en missió de promoció empresarial i de localització d’inversions”, segons li va confirmar el personal que treballa al país. El mes de juliol, cinc mesos després del viatge, va néixer el Club d’Emprenedors Afrocatalans, impulsat per l’Espai Afrocatalà de la convergent Fundació Nous Catalans, que dirigeix Àngel Colom. Una de les primeres activitats del club serà l’organització, a l’octubre, d’unes jornades sobre oportunitats de negoci per a l’empresariat català, curiosament a Guinea Conakry, país del qual és originari Fodé Diakité, militant de CDC des de 2010 i secretari d’acció social de l’Espai Afrocatalà de Nous Catalans.

El govern actual tampoc no està complint el Pla Director de Cooperació 2011-2014 aprovat al final de l’etapa del tripartit i, per exemple, el Pla Anual 2013 no contempla destinar ni un euro a Palestina, tot i que es tractar d’un país prioritari. La realitat és que la cooperació catalana cada cop és més precària i David Minoves reconeix que retallar en aquest àmbit “no té cap desgast electoral”. L’anterior director general admet que ERC, el seu partit, “ha optat per prioritzar i condicionar el govern en la qüestió nacional i en la realització de la consulta en comptes de pactar les polítiques sectorials”, de manera que no incideix en l’executiu en matèria de cooperació, tot i que va ser un sector que va contribuir a bastir durant els set anys de tripartit.

En el context actual, Francesc Mateu subratlla la importància de fer més pedagogia per defensar la necessitat d’una política pública de cooperació al desenvolupament perquè “és un acte de justícia. Tothom té els mateixos drets i, amb ella, contribuïm a pal·liar els desajustos que hi ha al món”.

Acomiadaments massius a l’ACCD

A curt termini, l’Agència Catalana de Cooperació no desapareixerà. Si més no, així ho assegura el seu director, Carles Llorens, que afegeix: “No sé què passarà (més endavant) i, segurament, jo ja no hi seré (com a màxim responsable de l’ACCD)”. Des del seu aterratge com a director, l’entitat pública ha reduït la seva plantilla a menys de la meitat. Primer, el setembre de 2011, va presentar un ERO per fer fora 46 treballadores –quatre de les quals van haver de ser reincorporades posteriorment arran d’un dictamen judicial– i, el juliol d’enguany, s’ha prescindit de dues caps d’àrea. A tot això, cal sumar-hi diversos canvis d’organigrama, criticats per les treballadores.

Segons fonts del comitè d’empresa, “hi ha hagut un buidatge de coneixements tècnics molt important” a l’Agència, que ha perdut “expertesa en cooperació”. Les mateixes fonts denuncien la manca de voluntat negociadora de la direcció, que es va negar a estudiar les alternatives als darrers acomiadaments, com ara l’eliminació de la plaça d’adjunta a la direcció, que està pressupostada, però vacant des que, fa sis mesos, Aouatif Stitou va plegar per diferències amb Llorens. Mentre es retallaven al mínim les subvencions a les entitats, l’ACCD ha hagut d’afrontar una despesa important en indemnitzacions a les acomiadades i en processos judicials derivats de l’ERO, en els quals l’agència no ha estat defensada pels serveis jurídics de la Generalitat, sinó pel bufet Antràs. El despatx, que s’ha embutxacat prop de 70.000 euros, és propietat de Josep Maria Antràs, expresident de la filoconvergent Fundació Catalunya Oberta.

*Article publicat al número 331 del setmanari DIRECTA, 25 de setembre de 2013. 

El conflicte sirià engreixa la indústria de la guerra

Mentre la població civil sempre és la víctima principal de qualsevol guerra, els conflictes bèl·lics serveixen per augmentar els beneficis de la indústria militar, que veu créixer les seves vendes i el preu de les seves accions. La perspectiva d’una intervenció occidental contra el règim d’Al-Assad va disparar l’expectativa de negoci d’alguns dels gegants d’un sector que gasta milions d’euros per pressionar els governs, els seus clients principals arreu del món

Les quinze companyies armamentístiques més grans del món, entre les quals hi ha gegants com les nord-americanes Lockheed Martin, Boeing, General Dynamics o Raytheon, la britànica BAE Systems o l’europea EADS, van amassar uns beneficis d’11.953,74 milions d’euros durant el primers sis mesos de 2013, gairebé mil milions més que durant el mateix període de l’any precedent, fet que suposa un increment dels números verds del 9%. La indústria militar mundial factura més de 300.000 milions d’euros anuals en vendes, fonamentalment gràcies a les adquisicions que fan els governs d’arreu del planeta per proveir els seus exèrcits. Una intervenció armada a gran escala acostuma a beneficiar el sector, ja que, posteriorment, les forces armades que hi han participat augmenten la seva comanda d’armament per reposar el que han emprat durant l’atac.

L’expectativa d’una ofensiva militar occidental a Síria, encapçalada pels Estats Units, es va

Un míssil 'Tomahawk'. 

traduir en una alça important del valor borsari d’algunes de les grans empreses armamentístiques, com ara Lockheed Martin o Raytheon, per citar els dos casos més significatius. Mentre la primera va veure com les seves accions passaven de costar 66,71 dòlars, el 12 de juny, a 78,48 el 13 de setembre –un increment del 17,6%–, els títols de la segona van registrar una pujada del 18,9% i, també el 13 de setembre, van tancar a un preu de 127,25 dòlars. L’explicació és que Lockheed Martin –la principal companyia armamentística del món, amb unes vendes de més de 27.000 milions d’euros el 2011, segons dades de l’Institut d’Investigació per la Pau d’Estocolm (SIPRI)– fabrica el míssil aegis, que –segons les veus d’analistes de defensa citats per diversos mitjans nord-americans– haurien estat els escollits en un atac contra el règim de Baixar al-Assad, de moment aturat. Raytheon, d’altra banda, s’encarrega de produir els míssils tomahawk, els més utilitzats per l’exèrcit dels EUA des de fa dècades i que haurien estat una arma fonamental en l’atac aeri a Síria. Cada tomahawk costa prop d’un milió d’euros i, el juny de 2012, el govern Obama va fer una comanda de més de 250 milions a Raytheon per recuperar les reserves, després dels centenars de projectils disparats a Líbia uns mesos abans.

Beneficis francesos

Jordi Calvo, investigador del Centre d’Estudis per a la PauJM Delàs, apunta que l’objectiu de les empreses d’armes és el mateix que el que tenen les altres en una economia capitalista, és a dir, “maximitzar els beneficis”, per la qual cosa poden fer dues coses, “o bé reduir els costos o bé augmentar els ingressos”. Els ingressos creixen si es venen més armes, cosa que només s’aconsegueix “si els exèrcits necessiten renovar el seu armament perquè ha quedat obsolet o caducat, o han de substituir les armes utilitzades en una guerra”. Calvo afegeix a la DIRECTA que “quan la guerra és més llarga i destructiva, es venen més armes i l’empresa obté més ingressos”, de manera que la guerra és l’escenari ideal perquè la indústria militar “pugui augmentar els seus beneficis en poc temps”.

Les principals companyies franceses del sector constitueixen, enguany, l’exemple paradigmàtic del que explica l’investigador del Centre Delàs. Safran i EADS, ambdues dedicades a l’aeronàutica i la defensa, es troben entre les cinc companyies del CAC-40 (el principal índex borsari francès) que han augmentat més els beneficis el primer semestre de 2013, amb increments del 47,8% (fins a sumar 470 milions) i del 31,1% (per un global de 759 milions), respectivament. Thales, l’altra gran companyia armamentística francesa, també ha registrat un augment del seu compte de resultats, amb uns números verds de 225 milions. Les tres societats tenen l’exèrcit francès entre els seus grans clients, que des del gener es troba desplegat al nord de Mali, on va liderar l’anomenada operació Serval, en què, per exemple, va emprar-se per primera vegada el CMD3D, el centre de gestió de la defensa aèria fabricat per Thales. A més, el govern de François Hollande va ser dels primers que van donar suport als EUA en relació amb la intenció d’atacar Síria.

Paper de lobby

Les relacions entre la indústria militar i els governs acostumen a ser molt estretes, ja que els ministeris de Defensa són els clients principals de les companyies armamentístiques. Això fa que no sigui gens estrany que el sector destini recursos ingents a pressionar els governs perquè prenguin decisions que l’afavoreixin. Segons el Center for Responsive Politics (CPR), que s’encarrega de fiscalitzar l’actuació i la incidència dels lobbys als EUA, Lockheed Martin s’ha gastat gairebé 20 milions d’euros en donacions polítiques des de 1990, a banda de diversos milions més (5,7 només enguany) en aportacions a lobbys; Raytheon ha donat 12,5 milions a càrrecs polítics durant les dues darreres dècades i, el 2013, ja suma 2,7 milions entregats a lobbys; Boeing acumula 15 milions en contribucions polítiques des de 1990 i es deixa prop d’11,5 milions anuals en lobbys...

La pràctica, però, no és exclusiva d’aquestes companyies, sinó que la duen a terme tots els gegants del sector i no hi ha dubte que té bons resultats pels seus interessos. El 82% de les vendes de Lockheed Martin de 2011, segons el seu informe anual, provenien del govern nord-americà i, concretament, el 61% del departament de Defensa. A banda, cal afegir-hi un 17% obtingut de la clientela internacional, tot i que, bàsicament, també és pagat pel govern dels EUA a través de l’ajuda militar. Fet i fet, només l’1% de les vendes de la companyia s’obté de clientes privades.

Segons Jordi Calvo, la continuïtat de la guerra a Síria és, des del punt de vista de la indústria

Avió F-22, de Lockheed Martin.. 

militar, un “bon argument per justificar la venda d’armament a països poc respectuosos amb els drets humans”. El darrer anuari del SIPRI recull que les 100 empreses més grans del sector van experimentar una reducció del 5% de les vendes entre el 2010 i el 2011, a conseqüència –fonamentalment– de la retirada nord-americana de l’Iraq i dels programes d’austeritat dels governs occidentals. El conflicte sirià els permet alimentar el mercat armamentístic de l’Orient Mitjà, que viu una autèntica escalada militar, i les perspectives d’una intervenció occidental contra el règim d’Al-Assad, ara desinflades, obrien la porta a fer marxa enrere en alguna de les retallades del pressupost militar aprovades per l’administració d’Obama. Sigui com sigui, Lockheed Martin, Raytheon, Boeing o BAE Systems són exemples d’una indústria que, com més guerres hi hagi, més diners guanyarà.

Enriquint-se amb l’ajuda a Egipte

La matança que va perpetrar l’exèrcit egipci contra grups seguidors i militants dels Germans Musulmans el 14 d’agost, que va suposar l’assassinat de més de 600 persones, va generar malestar al govern d’Obama i algunes veus del Senat americà van exigir tallar l’ajuda militar al Caire, un dels aliats històrics dels EUA a la regió. Només el 2012, l’administració nord-americana va aportar 975 milions d’euros en ajudes a l’exèrcit egipci. Tot i les crítiques inicials a l’actuació militar egípcia, l’executiu d’Obama ha decidit no tallar la cooperació militar, un fet que ha estat celebrat per la indústria armamentística. S’entén si tenim en compte que, entre 2009 i 2011, Lockheed Martin es va embutxacar gairebé 200 milions d’euros en contractes amb l’exèrcit egipci, mentre que DRS Tecnhologies va arribar als 50. Els contractes amb les companyies nord-americanes es paguen, precisament, amb l’ajuda militar que concedeix el govern a Egipte i, per tant, les empreses patien per por de perdre una part del seu negoci.

*Article publicat al número 330 del setmanari DIRECTA, 18 de setembre de 2013. 

Barcelona Global, un ‘lobby’ molt escoltat per Trias

El grup de pressió reuneix alguns dels principals empresaris de la ciutat i advoca per convertir-la en un centre global de negocis. L’entitat té una important influència a l’Ajuntament, fins al punt que l’alcalde està atenent unes reivindicacions que afavoreixen els negocis dels seus membres

La flor i nata de l’empresariat barceloní, alguns dels principals representants polítics de la ciutat i una elit de professionals internacionals que hi resideixen van trobar-se el vespre de l’1 de juliol al Palauet Albeniz, amb motiu de la primera edició del BarcelHOLA Inspiring Cocktail. L’acte, que va reunir unes 350 persones, va estar organitzat per l’associació Barcelona Global i pretenia reconèixer el “talent internacional” establert a la ciutat per la seva “contribució d’excel·lència i inspiració a l’entorn professional”. En un ambient distès afavorit pel clima benèvol de la jornada, l’alcalde, Xavier Trias (CiU), va aprofitar l’esdeveniment per manifestar que el consistori està promovent Barcelona com a ciutat de negocis amb mesures que “redueixin la burocràcia i ajudin els empresaris a tirar endavant els seus projectes”. De ben segur que els representants de Barcelona Global van aplaudir les paraules. Gairebé un any enrere, Gonzalo Rodés (GBS Finanzas), un dels vicepresidents de l’entitat, havia advertit precisament que la burocràcia podia “ser un fre” per convertir la capital catalana en una ciutat realment interessant per fer-hi negocis. 

Xavier Trias amb Emilio Cuatrecasas.

La seqüència il·lustra clarament la capacitat d’influència que  ha assolit Barcelona Global, una associació impulsada per la multimilionària andorrana Maria Reig i nascuda el primer trimestre de l’any passat. Definida al seu portal com una plataforma “civil, privada, independent i sense ànim de lucre formada per líders empresarials, professionals, i emprenedors compromesos amb Barcelona i el seu futur”, que té la missió de fer del cap i casal “una de les ciutats més atractives per desenvolupar-hi activitat empresarial i talent”, actualment suma més de 200 socis individuals i compta amb el suport de grans empreses com Abertis, Agbar, Agrolimen, Applus, Banc Sabadell, Freixenet, Grup Godó, Media Planning o Puig.

Més enllà dels diversos projectes endegats els darrers dotze mesos, si per alguna cosa destaca Barcelona Global és per la seva capacitat per fer de lobby en favor dels interessos dels seus membres, molts dels quals ja tenen presència en d’altres importants grups de pressió que comparteixen característiques com l’elitisme i la defensa d’un model inequívocament neoliberal de l’economia. Emilio Cuatrecasas, president del conegut bufet d’advocats i de l’entitat, és un dels membres del fòrum Puente Aéreo, que reuneix empresaris i executius de Barcelona i Madrid i on també hi ha altres representants de Barcelona Global, com Salvador Alemany (Abertis), José Antich (Godó), Luis Conde (Seeliger & Conde), Josep Oliu (Banc Sabadell) o Josep Maria Xercavins (Grupo Metrópolis). La Fundació Príncep de Girona -Alemany, Oliu, Carlos Godó, Josep Ferrer Sala (Freixenet) i Leopoldo Rodés (Media Planning)-, el Cercle d’Economia -Oliu i Artur Carulla (Agrolimen)-, el molt exclusiu Círculo Ecuestre -Luis Conde, Gonzalo Rodés i Borja García-Nieto- o el Fòrum de Marcas Renombradas Españolas -presidit pel factòtum de Freixenet, Josep Ferrer Sala- són altres dels lobbys ben representats a Barcelona Global.

Vincle amb BCN World

El primer projecte que va posar en marxa l’entitat va ser la promoció de la marca Barcelona, entesa com un “actiu econòmic de la ciutat i les seves empreses”, a través de la signatura d’un conveni de col·laboració amb l’Ajuntament el març de 2012. La intenció del lobby és que s’impulsi un “relat de la marca Barcelona” que contribueixi a posicionar la ciutat “com a centre global de negocis”. La rehabilitació energètica i sostenible del centre de la capital, el desenvolupament de la marca Barcelona Mèdica, l’aproximació als negocis i l’emprenedoria dels alumnes de secundària a través de les xerrades d’Escola i Empresa o la creació del Barcelona Global International Council -bàsicament una xarxa d’executius barcelonins residents a d’altres ciutats del món- són altres dels projectes que desenvolupa l’entitat que presideix Emilio Cuatrecasas. Entre els integrants d’aquest consell internacional hi ha Xavier Adserà, mà dreta de l’especulador valencià Enrique Bañuelos a Veremonte, la societat que promou BCN World.

La plataforma també s’omple la boca assegurant que entre els seus valors té la col·laboració público-privada, que en gran part dels casos es tradueix en posar recursos o instruments públics al servei dels interessos privats d’uns quants. En aquest sentit, la influencia de l’entitat a l’Ajuntament és inqüestionable i s’ha traduït no només en la signatura del conveni per promoure la marca Barcelona o la presència de l’alcalde al còctel de l’1 de juliol, sinó en l’assistència d’alguns dels membres del lobby al viatge que Trias va fer als Estats Units el passat maig. Durant l’estada, la delegació municipal va signar un acord amb Partnership for New York City, un dels referents en què vol emmirallar-se Barcelona Global juntament amb London First i L’Avenir Suisse. El grup d’Estats Units no amaga tenir una gran influencia económica i política, res que no intenti emular l’associació impulsada per Maria Reig.

Mateixa terminologia que el govern

L’última assemblea general del grup, celebrada el 16 de juliol, va servir per donar el vistiplau als quatre eixos estratègics d’acció per al període 2013-2014, entre els quals destaca el foment de Barcelona com a ciutat Business Friendly, una terminologia que -cal no oblidar- ha estat emprada en multitud d’ocasions pels dirigents de CiU que s’encarreguen de les àrees econòmiques de l’Ajuntament o la Generalitat. Darrere l’embolcall de projectes i bones paraules, la prioritat de la plataforma és que Barcelona sigui un lloc més fàcil per a fer negocis, amb una major “obertura econòmica”. O, dit d’una altra manera, amb una normativa més laxa que afavoreixi les seves ànsies d’enriquiment. I, de moment, no hi ha dubte que les peticions de Barcelona Global són escoltades atentament per l’equip de govern de la ciutat, ja sigui fent una copa al Palauet Albeniz o en la visita institucional a Nova York.

El català, vist com un obstacle

Tot i tenir més d’un any de vida i la notorietat de molts dels seus integrants, la presència mediàtica de Barcelona Global està sent més aviat discreta, una estratègia probablement volguda per poder avançar en els seus projectes sense la constant fiscalització de la premsa. Això no ha evitat que els seus membres hagin protagonitzat alguna polèmica. La més sonada la va provocar el mateix Emilio Cuatrecasas, president de l’entitat, quan el juliol de l’any passat va afirmar que el català era un “problema” per atreure talent, per afegir que la llengua “és una barrera interna difícil de gestionar”. El passat 30 de juny una enquesta entre estrangers amb talent per als negocis o la recerca establerts a Barcelona i encarregada per la mateixa entitat va desmuntar l’argument de Cuatrecasas. Només el 5,1% dels consultats veuen el català com un problema important.

*Article publicat al número 129 de la revista Carrer, setembre de 2013.