El conflicte sirià engreixa la indústria de la guerra

Mentre la població civil sempre és la víctima principal de qualsevol guerra, els conflictes bèl·lics serveixen per augmentar els beneficis de la indústria militar, que veu créixer les seves vendes i el preu de les seves accions. La perspectiva d’una intervenció occidental contra el règim d’Al-Assad va disparar l’expectativa de negoci d’alguns dels gegants d’un sector que gasta milions d’euros per pressionar els governs, els seus clients principals arreu del món

Les quinze companyies armamentístiques més grans del món, entre les quals hi ha gegants com les nord-americanes Lockheed Martin, Boeing, General Dynamics o Raytheon, la britànica BAE Systems o l’europea EADS, van amassar uns beneficis d’11.953,74 milions d’euros durant el primers sis mesos de 2013, gairebé mil milions més que durant el mateix període de l’any precedent, fet que suposa un increment dels números verds del 9%. La indústria militar mundial factura més de 300.000 milions d’euros anuals en vendes, fonamentalment gràcies a les adquisicions que fan els governs d’arreu del planeta per proveir els seus exèrcits. Una intervenció armada a gran escala acostuma a beneficiar el sector, ja que, posteriorment, les forces armades que hi han participat augmenten la seva comanda d’armament per reposar el que han emprat durant l’atac.

L’expectativa d’una ofensiva militar occidental a Síria, encapçalada pels Estats Units, es va

Un míssil 'Tomahawk'. 

traduir en una alça important del valor borsari d’algunes de les grans empreses armamentístiques, com ara Lockheed Martin o Raytheon, per citar els dos casos més significatius. Mentre la primera va veure com les seves accions passaven de costar 66,71 dòlars, el 12 de juny, a 78,48 el 13 de setembre –un increment del 17,6%–, els títols de la segona van registrar una pujada del 18,9% i, també el 13 de setembre, van tancar a un preu de 127,25 dòlars. L’explicació és que Lockheed Martin –la principal companyia armamentística del món, amb unes vendes de més de 27.000 milions d’euros el 2011, segons dades de l’Institut d’Investigació per la Pau d’Estocolm (SIPRI)– fabrica el míssil aegis, que –segons les veus d’analistes de defensa citats per diversos mitjans nord-americans– haurien estat els escollits en un atac contra el règim de Baixar al-Assad, de moment aturat. Raytheon, d’altra banda, s’encarrega de produir els míssils tomahawk, els més utilitzats per l’exèrcit dels EUA des de fa dècades i que haurien estat una arma fonamental en l’atac aeri a Síria. Cada tomahawk costa prop d’un milió d’euros i, el juny de 2012, el govern Obama va fer una comanda de més de 250 milions a Raytheon per recuperar les reserves, després dels centenars de projectils disparats a Líbia uns mesos abans.

Beneficis francesos

Jordi Calvo, investigador del Centre d’Estudis per a la PauJM Delàs, apunta que l’objectiu de les empreses d’armes és el mateix que el que tenen les altres en una economia capitalista, és a dir, “maximitzar els beneficis”, per la qual cosa poden fer dues coses, “o bé reduir els costos o bé augmentar els ingressos”. Els ingressos creixen si es venen més armes, cosa que només s’aconsegueix “si els exèrcits necessiten renovar el seu armament perquè ha quedat obsolet o caducat, o han de substituir les armes utilitzades en una guerra”. Calvo afegeix a la DIRECTA que “quan la guerra és més llarga i destructiva, es venen més armes i l’empresa obté més ingressos”, de manera que la guerra és l’escenari ideal perquè la indústria militar “pugui augmentar els seus beneficis en poc temps”.

Les principals companyies franceses del sector constitueixen, enguany, l’exemple paradigmàtic del que explica l’investigador del Centre Delàs. Safran i EADS, ambdues dedicades a l’aeronàutica i la defensa, es troben entre les cinc companyies del CAC-40 (el principal índex borsari francès) que han augmentat més els beneficis el primer semestre de 2013, amb increments del 47,8% (fins a sumar 470 milions) i del 31,1% (per un global de 759 milions), respectivament. Thales, l’altra gran companyia armamentística francesa, també ha registrat un augment del seu compte de resultats, amb uns números verds de 225 milions. Les tres societats tenen l’exèrcit francès entre els seus grans clients, que des del gener es troba desplegat al nord de Mali, on va liderar l’anomenada operació Serval, en què, per exemple, va emprar-se per primera vegada el CMD3D, el centre de gestió de la defensa aèria fabricat per Thales. A més, el govern de François Hollande va ser dels primers que van donar suport als EUA en relació amb la intenció d’atacar Síria.

Paper de lobby

Les relacions entre la indústria militar i els governs acostumen a ser molt estretes, ja que els ministeris de Defensa són els clients principals de les companyies armamentístiques. Això fa que no sigui gens estrany que el sector destini recursos ingents a pressionar els governs perquè prenguin decisions que l’afavoreixin. Segons el Center for Responsive Politics (CPR), que s’encarrega de fiscalitzar l’actuació i la incidència dels lobbys als EUA, Lockheed Martin s’ha gastat gairebé 20 milions d’euros en donacions polítiques des de 1990, a banda de diversos milions més (5,7 només enguany) en aportacions a lobbys; Raytheon ha donat 12,5 milions a càrrecs polítics durant les dues darreres dècades i, el 2013, ja suma 2,7 milions entregats a lobbys; Boeing acumula 15 milions en contribucions polítiques des de 1990 i es deixa prop d’11,5 milions anuals en lobbys...

La pràctica, però, no és exclusiva d’aquestes companyies, sinó que la duen a terme tots els gegants del sector i no hi ha dubte que té bons resultats pels seus interessos. El 82% de les vendes de Lockheed Martin de 2011, segons el seu informe anual, provenien del govern nord-americà i, concretament, el 61% del departament de Defensa. A banda, cal afegir-hi un 17% obtingut de la clientela internacional, tot i que, bàsicament, també és pagat pel govern dels EUA a través de l’ajuda militar. Fet i fet, només l’1% de les vendes de la companyia s’obté de clientes privades.

Segons Jordi Calvo, la continuïtat de la guerra a Síria és, des del punt de vista de la indústria

Avió F-22, de Lockheed Martin.. 

militar, un “bon argument per justificar la venda d’armament a països poc respectuosos amb els drets humans”. El darrer anuari del SIPRI recull que les 100 empreses més grans del sector van experimentar una reducció del 5% de les vendes entre el 2010 i el 2011, a conseqüència –fonamentalment– de la retirada nord-americana de l’Iraq i dels programes d’austeritat dels governs occidentals. El conflicte sirià els permet alimentar el mercat armamentístic de l’Orient Mitjà, que viu una autèntica escalada militar, i les perspectives d’una intervenció occidental contra el règim d’Al-Assad, ara desinflades, obrien la porta a fer marxa enrere en alguna de les retallades del pressupost militar aprovades per l’administració d’Obama. Sigui com sigui, Lockheed Martin, Raytheon, Boeing o BAE Systems són exemples d’una indústria que, com més guerres hi hagi, més diners guanyarà.

Enriquint-se amb l’ajuda a Egipte

La matança que va perpetrar l’exèrcit egipci contra grups seguidors i militants dels Germans Musulmans el 14 d’agost, que va suposar l’assassinat de més de 600 persones, va generar malestar al govern d’Obama i algunes veus del Senat americà van exigir tallar l’ajuda militar al Caire, un dels aliats històrics dels EUA a la regió. Només el 2012, l’administració nord-americana va aportar 975 milions d’euros en ajudes a l’exèrcit egipci. Tot i les crítiques inicials a l’actuació militar egípcia, l’executiu d’Obama ha decidit no tallar la cooperació militar, un fet que ha estat celebrat per la indústria armamentística. S’entén si tenim en compte que, entre 2009 i 2011, Lockheed Martin es va embutxacar gairebé 200 milions d’euros en contractes amb l’exèrcit egipci, mentre que DRS Tecnhologies va arribar als 50. Els contractes amb les companyies nord-americanes es paguen, precisament, amb l’ajuda militar que concedeix el govern a Egipte i, per tant, les empreses patien per por de perdre una part del seu negoci.

*Article publicat al número 330 del setmanari DIRECTA, 18 de setembre de 2013.