Cooperació catalana al servei dels negocis

Des de l’any 2010, la Generalitat gairebé ha desmantellat la política pública de cooperació al desenvolupament, amb una enorme reducció pressupostària i la paralització de les subvencions a unes entitats amb les quals ja té un deute milionari. Paral·lelament, el govern de Mas intenta augmentar el pes de l’empresa privada en la cooperació, tant pel que fa a l’execució de projectes com en l’obtenció de finançament. Un model neoliberal més preocupat pels negocis que per la disminució de les desigualtats als països del sud

En només tres anys, la política de cooperació al desenvolupament de la Generalitat de Catalunya ha virat radicalment, fins al punt que moltes veus afirmen que el govern de Mas l’ha desmantellada. Francesc Mateu, director d’Intermón Oxfam a Catalunya i, fins al juny, president de la Federació Catalana d’ONG per la Pau, Drets Humans i Desenvolupament (FCONGD), apunta que, “si parlem de xifres, és evident que la cooperació està fora de l’agenda” de l’executiu convergent, que, segons ell, l’entén únicament com una eina “d’assistència i de finestra al comerç”.

En època de retallades, l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) –l’organisme responsable de gestionar les polítiques de la Generalitat en aquest àmbit– se n’emporta la pitjor part. D’un pressupost de 49 milions d’euros el 2010, ha passat a un de poc més de set, enguany, segons consta al Pla Anual 2013, un document que no ha estat presentat públicament, però al qual ha pogut accedir la DIRECTA. La monumental tisorada pressupostària, del 86%, ha deixat en una situació molt complicada un sector que havia crescut molt durant la darrera dècada, a l’empara, sobretot, dels recursos públics, que no han deixat de disminuir des de 2008.

Segons dades de la FCONGD, el pressupost de les entitats, de mitjana, s’ha reduït a la meitat des de 2010 i la baixada d’ingressos ha comportat la desaparició d’alguna entitat –com Unescocat–, tot i que el més habitual ha estat l’acomiadament de part de la plantilla, que arriba al 46,7% del personal en el cas de les ONG de pau. Intermón Oxfam, Setem, Justícia i Pau o Acsur són algunes de les organitzacions que han presentat expedients de regulació d’ocupació (ERO); també ha estat habitual l’aturada de projectes a països del Sud.

David Minoves, exdirigent d’ERC i director general de Cooperació del govern català durant el tripartit, recalca a aquest setmanari que el “sector s’està empetitint” i atribueix part de la responsabilitat de la situació al seu successor, Carles Llorens –també director de l’ACCD–, perquè “la seva gestió ha agreujat la situació provocant que moltes ONG s’endeutessin o dediquessin recursos propis a compte dels compromisos de l’agència, degut a l’incompliment reiterat dels terminis econòmics pactats”.

El 2010, la Generalitat va signar un conveni de tres anys amb les entitats, acord que els garantia, en principi, el finançament pels seus projectes. A l’hora de la veritat, l’executiu no va complir el calendari de pagaments. Francesc Álvarez, director de Medicus Mundi

Protesta contra els impagaments de l'ACCD.
Foto: Robert Bonet

Catalunya, explica que, en el seu cas, han hagut d’aturar projectes al Sàhara Occidental i a Bolívia, acomiadar personal expatriat i reduir els sous de les treballadores de la seu. El deute acumulat amb 22 entitats va arribar als vint milions d’euros i, ara mateix, és de 12 milions i correspon, fonamentalment, a fons compromesos pels anys 2011 i 2012, tal com ha confirmat a la DIRECTA el mateix Carles Llorens. L’alt càrrec governamental, de qui les entitats han demanat la dimissió en diverses ocasions, ha assegurat que, a final d’any, s’hauran fet nous pagaments per reduir el deute.

Política neoliberal

Més enllà de la retallada pressupostària, probablement el gran canvi que ha experimentat la cooperació al desenvolupament de la Generalitat des que CiU va recuperar el govern és el creixent pes que hi té l’empresa. Mentre Carles Llorens defensa que “a escala, internacional el sector empresarial és un element fonamental de la cooperació” i que, a Catalunya, és una pràctica que “caurà pel seu propi pes”, les fonts de les entitats consultades són molt crítiques amb aquest viratge, tal com resumeix Francesc Mateu: “Tenen una noció de la cooperació lligada a l’intercanvi comercial, tot i que l’empresa no és generadora de desenvolupament, no és la seva feina, tot i que és cert que en pot arribar a crear com a conseqüència de la seva activitat”.

En el codi ètic per al patrocini privat de cooperació, aprovat el juliol de 2012, s’arriba a afirmar que les “empreses han creat instruments innovadors –com ara els negocis inclusius– que conjuguen amb èxit l’enfocament comercial amb una funció promotora del desenvolupament dels més pobres” i es defineix la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) com la “fórmula de contribució al progrés de la societat on té lloc l’activitat econòmica de l’empresa, tot equiparant les responsabilitats de les empreses al seu poder social”.

El llenguatge, neoliberalisme en estat pur, es tradueix en ajudes a la cooperació empresarial articulades conjuntament per l’ACCD i l’Agència de suport a la internacionalització de l’empresa catalana (ACC1Ó), que l’any passat van ascendir a 400.000 euros, van esquivar les retallades i van anar a parar, segons va revelar l’Anuari delsSilencis Mediàtics, a la Fundació Empresa i Clima, la patronal Pimec, l’Associació Catalana de Tecnologia, la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya i la Fundació Privada Institut Català de la Fusta.

La intenció de la direcció general és accentuar la cooperació amb ACC1Ó i, segons recull el Pla Anual 2013, es vol aprofitar la seva presència a Singapur “per explorar la inclusió de l’RSC a l’empresa catalana a l’Àsia”, així com “explorar la possibilitat de vehicular assistències tècniques en l’àmbit de l’emprenedoria i la gestió de recursos”. El finançament, amb 7.000 euros, del projecte Andino de l’entitat Voluntaris per a l’Assessorament Empresarial (VAE) –destinat a emprenedores equatorians que vénen a completar la seva formació a empreses i universitats catalanes– constitueix un altre exemple de la política implantada.

Fracàs del patrocini

L’equip dirigit per Carles Llorens s’ha dedicat, des de l’any passat, a signar convenis amb organitzacions empresarials, com les patronals Foment del Treball i Pimec, la Confederació

Carles Llorens, director general de Cooperació.

del Comerç o el Consell General de Cambres de Catalunya, amb l’objectiu d’obtenir patrocini privat per a projectes de cooperació d’ONG validats prèviament per l’ACCD, un model mal vist des del sector. A l’hora de la veritat, el mateix Llorens reconeix que “el resultat no ha estat el desitjat, però el patrocini era una cosa que havíem de provar”. Cap dels projectes que aspirava a ser finançat per les empreses no ha rebut prou fons per tirar endavant i Francesc Mateu rebla que són les entitats les que han de buscar “recursos a d’altres bandes”, mentre que l’Agència s’ha de limitar a “gestionar els fons públics”. A banda d’intentar accedir a fons europeus, el director general de Cooperació del govern autonòmic no descarta buscar recursos al Banc Europeu d’Inversions (BEI) o al Banc Mundial.

També han rebut crítiques alguns dels viatges que han fet els principals càrrecs responsables de l’ACCD, que segons diverses fonts s’han convertit en missions empresarials. Com a exemple, s’esmenta l’estada de tres setmanes a Moçambic que fa ver Cristina Coll –directora de serveis de l’Agència– l’any passat i el viatge del mes de febrer de Carles Llorens a Guinea Conakry, país on l’ACCD no té cap projecte. El polític convergent ha manifestat a la DIRECTA que hi va anar convidat per l’Agència de Desenvolupament de l’Estat africà –pressionat per la comunitat guineana de Catalunya– i que s’està explorant una col·laboració entre aquesta entitat i l’ACCD, a banda de negar que tingués objectius empresarials.

Un responsable d’una ONG catalana important, però, assegura que Llorens va anar a Guinea Conakry “en missió de promoció empresarial i de localització d’inversions”, segons li va confirmar el personal que treballa al país. El mes de juliol, cinc mesos després del viatge, va néixer el Club d’Emprenedors Afrocatalans, impulsat per l’Espai Afrocatalà de la convergent Fundació Nous Catalans, que dirigeix Àngel Colom. Una de les primeres activitats del club serà l’organització, a l’octubre, d’unes jornades sobre oportunitats de negoci per a l’empresariat català, curiosament a Guinea Conakry, país del qual és originari Fodé Diakité, militant de CDC des de 2010 i secretari d’acció social de l’Espai Afrocatalà de Nous Catalans.

El govern actual tampoc no està complint el Pla Director de Cooperació 2011-2014 aprovat al final de l’etapa del tripartit i, per exemple, el Pla Anual 2013 no contempla destinar ni un euro a Palestina, tot i que es tractar d’un país prioritari. La realitat és que la cooperació catalana cada cop és més precària i David Minoves reconeix que retallar en aquest àmbit “no té cap desgast electoral”. L’anterior director general admet que ERC, el seu partit, “ha optat per prioritzar i condicionar el govern en la qüestió nacional i en la realització de la consulta en comptes de pactar les polítiques sectorials”, de manera que no incideix en l’executiu en matèria de cooperació, tot i que va ser un sector que va contribuir a bastir durant els set anys de tripartit.

En el context actual, Francesc Mateu subratlla la importància de fer més pedagogia per defensar la necessitat d’una política pública de cooperació al desenvolupament perquè “és un acte de justícia. Tothom té els mateixos drets i, amb ella, contribuïm a pal·liar els desajustos que hi ha al món”.

Acomiadaments massius a l’ACCD

A curt termini, l’Agència Catalana de Cooperació no desapareixerà. Si més no, així ho assegura el seu director, Carles Llorens, que afegeix: “No sé què passarà (més endavant) i, segurament, jo ja no hi seré (com a màxim responsable de l’ACCD)”. Des del seu aterratge com a director, l’entitat pública ha reduït la seva plantilla a menys de la meitat. Primer, el setembre de 2011, va presentar un ERO per fer fora 46 treballadores –quatre de les quals van haver de ser reincorporades posteriorment arran d’un dictamen judicial– i, el juliol d’enguany, s’ha prescindit de dues caps d’àrea. A tot això, cal sumar-hi diversos canvis d’organigrama, criticats per les treballadores.

Segons fonts del comitè d’empresa, “hi ha hagut un buidatge de coneixements tècnics molt important” a l’Agència, que ha perdut “expertesa en cooperació”. Les mateixes fonts denuncien la manca de voluntat negociadora de la direcció, que es va negar a estudiar les alternatives als darrers acomiadaments, com ara l’eliminació de la plaça d’adjunta a la direcció, que està pressupostada, però vacant des que, fa sis mesos, Aouatif Stitou va plegar per diferències amb Llorens. Mentre es retallaven al mínim les subvencions a les entitats, l’ACCD ha hagut d’afrontar una despesa important en indemnitzacions a les acomiadades i en processos judicials derivats de l’ERO, en els quals l’agència no ha estat defensada pels serveis jurídics de la Generalitat, sinó pel bufet Antràs. El despatx, que s’ha embutxacat prop de 70.000 euros, és propietat de Josep Maria Antràs, expresident de la filoconvergent Fundació Catalunya Oberta.

*Article publicat al número 331 del setmanari DIRECTA, 25 de setembre de 2013.