dimecres, 2 de juliol de 2014

La lluita contra la dictadura brasilera a través del futbol

La democràcia corinthiana va ser un moviment d'autogestió horitzontal dins d'un club que va servir d'altaveu i de suport a la lluita per la recuperació de les llibertats al país. Sócrates, un dels grans jugadors de l'època, n'era el màxim emblema


Les dictadures militars eren molt habituals a l'Amèrica Llatina de 1981. Fins a onze països -entre els que hi havia l'Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Paraguai i l'Uruguai- hi estaven sotmesos. Joao Baptista de Oliveira Figueiredo acumulava aleshores dos anys com a president d'un Brasil on les demandes de major llibertat creixien entre una població sotmesa a la tirania des del 1964. Amb la idea que exercís d'opi del poble, el règim va augmentar la dosi de futbol incrementant el nombre d'equips participants a la lliga nacional. El que no s'imaginava el govern militar és que el futbol esdevindria un dels altaveus més importants en la lluita per la democràcia.

La història arrenca el mateix 1981 al Corinthians de Sao Paulo, un dels grans equips del Brasil -suma més de 25 milions de seguidors i és el segon més popular del país, rere el Flamengo. A final d'any, després d'una pèssima temporada tant al campionat nacional com al paulista -el molt important torneig regional-, Waldemar Pires va convertir-se en el president del Timao -el nom popular del club- i va nomenar-ne el sociòleg Atilson Monteiro Alves director de futbol.

Amb el suport d'un grup de jugadors molt polititzats, com Sócrates -un dels millors jugadors brasilers de l'època-, Wladimir, Casagrande o Biro Biro, Monteiro Alves acorda que totes les decisions del club es prenguin per consens amb tots els estaments, reduint el poder dels directius i augmentant el dels jugadors i treballadors. Així, el vot del jardiner o l'encarregat de material va passar a valer tant com el d'un directiu. Tot va passar a parlar-se i els debats anaven més enllà de qüestions estrictament esportives i arribaven també a la realitat política i social del Brasil. 


Progressivament, els jugadors, liderats per Sócrates i Wladimir, van guanyar pes i van determinar l'horari, el mètode i la intensitat dels entrenaments, la data i mitjà de transport per als partits fora de casa, la dieta, la necessitat o no de concentrar-se abans dels encontres, els fitxatges i, fins i tot, l'entrenador. L'autogestió horitzontal va convertir-se en l'emblema del Corinthians, que durant un temps va ser una bombolla de llibertat dins la dictadura brasilera. Definit com a “democràcia corinthiana” pel periodista esportiu Juca Kfouri i el publicista Washington Olivetto, el moviment va rebre el suport massiu d'intel·lectuals i lluitadors contra la dictadura, com els cantants Rita Lee i Jorge Ben, l'arquitecte Oscar Niemeyer i el sindicalista i dirigent del Partit dels Treballadors (PT) Lula da Silva, president del país entre 2003 i 2011 i aficionat del Timao.

Sócrates, capità del Brasil al Mundial d'Espanya de 1982 i titular també amb la selecció en el de Mèxic de 1986, resumia en una entrevista l'inici de la democràcia corinthiana: “Vam abolir el procés que existia al futbol, on els dirigents impedien que els jugadors es fessin adults. Al principi hi va haver ansietat entre els meus companys, que no estaven acostumats a expressar-se, a decidir. Però en van aprendre i es van preparar per afrontar la seva professió i la seva vida”. La gestió autoritària, dictatorial, del Corinthians havia saltat pels aires, en un avançament del que succeiria pocs anys després al país.

Missatges polítics
La pressió popular va forçar el règim presidit per Joao Baptista de Oliveira a convocar eleccions per escollir els governadors estatals el 1982. Els jugadors del Corinthians s'hi van implicar i van lluir el lema “Dia 15, voti” a la samarreta, per animar la població a concórrer a les urnes el 15 de novembre. A Sao Paulo, com a Rio de Janeiro, l'oposició democràtica va imposar-se. Aquell any, el Corinthians va guanyar el campionat paulista -lluint la paraula “democràcia” a la samarreta- i va estar a punt d'aconseguir el títol nacional. El 1983 hi havia el temor que una derrota a la final del torneig paulista signifiqués la fi de la democràcia corinthiana i això va portar els jugadors a sortir al terreny amb el lema: “Guanyar o perdre, però sempre amb democràcia”. Finalment, el Timao va imposar-se al Sao Paulo, gràcies a un gol de Sócrates.

El mateix 1983, un senador va endegar la campanya “Directes ja”, per exigir l'elecció directa del president brasiler, amb el vot de la ciutadania i sense la tutela militar. Lògicament, la plantilla del Corinthians no se'n va quedar al marge i per iniciativa del publicitari Washington Olivetto, que era el vicepresident de màrqueting del club, van lluir els missatges “Directa ja” i “jo vull votar al president” en les seves samarretes. El 16 d'abril de 1984 més d'un milió de persones van manifestar-se a Sao Paulo per exigir l'elecció directa del cap d'estat. La proposta s'havia de votar al congrés nou dies més tard i Sócrates va aprofitar la gernació per proclamar que renunciaria a jugar a Itàlia -estava compromès per fitxar amb la Fiorentina- si la iniciativa tirava endavant. 


El 25 d'abril, el Congrés va declinar acceptar l'elecció directa del president i, poc després, Sócrates deixava el futbol brasiler per anar al potent calcio italià, etapa que va aprofitar per llegir Gramsci en llengua original i estudiar la història del moviment obrer, segons va afirmar ell mateix. Era l'inici del final de la democràcia corinthiana. Altres emblemes del moviment també van deixar el club la mateixa època, com Casagrande (1984) i Wladimir (1985). El moviment es va extingir el 1985, quan Pires va deixar la presidència del Corinthians i la llista que donava suport a la democràcia corinthiana va perdre, enmig d'acusacions de frau, les eleccions. La resta de grans clubs brasilers, espantats pel model horitzontal del Timao, havien fet tot el possible per desqualificar-lo. El mateix any, però, es va acabar la dictadura militar brasilera.

Un llegat de compromís
El millor resum del que es considera el major moviment ideològic de la història del futbol del país el va fer Sócrates al llibre Democracia Corinthiana: A Utompia em Jogo, escrit amb el periodista Ricardo Gozzi. “Vam aconseguir demostrar-li al públic que qualsevol societat pot i ha de ser igualitària. Que podem desprendre'ns dels nostres poders i privilegis en benefici del bé comú. Que hem d'estimular que tots es cohesionin i que puguin participar activament en els designis de les seves vides. Que l'opressió no és imbatible. Que la unió és fonamental per superar els obstacles difícils. Que una comunitat només pot fructificar si respecta la voluntat de la majoria dels seus integrants. Que és possible donar-se les mans”.


Fora del Corinthians, Sócrates va seguir escampant missatges polítics i al Mundial de Mèxic de 1986 va lluir cintes al cap amb el lema “Pau” o “Reagan Assassí” [en referència a l'aleshores president dels EUA]. Retirat del futbol va exercir de metge -s'havia llicenciat durant l'etapa com a jugador i per això l'anomenaven el Doctor- i va morir el 4 de desembre de 2011, als 57 anys. Aquell dia, el seu Timao es va proclamar campió brasiler en un partit contra el Palmeiras. Abans, desenes de milers de persones van aprofitar el minut de silenci per rendir-li homenatge, amb el puny alçat en record a un futbolista que, més enllà del seus èxits, sempre serà recordat pel seu compromís social i polític i per la lluita contra la dictadura. 

*Article publicat a la web de la DIRECTA l'1 de juliol de 2014. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada