Orgull de poble

21 de juliol de 2001. Una data que, probablement, d’entrada no us dirà res a la majoria. Però per a mi és important (i molt), significativa i inspiradora. Fa just tretze anys veia la llum una iniciativa que, malgrat algun sotrac, ha crescut amb més fermesa de la que segurament prevèiem. En una època en què l’Islas Canarias dels Comandos eren el greatest hit de la festa major d’estiu de Sant Vicenç dels Horts i en què el concert solidari amb la revolta zapatista d’ASA no anava més enllà d’un dissabte a la nit, diverses persones van trencar-se les banyes per tirar endavant una festa alternativa amb pinzellades de lluita. Tenien entre 20 i 30 anys i eren uns utòpics. El plantejament era modest. Una xerrada, una mica de música enllaunada via DJ i el torneig del joc del duro.

La idea no era petar-ho. Però va anar bé. Almenys 100 persones van passar-hi a birrejar, en un moment en què la (nostra) nit encara era jove i volia citar-se sovint amb el sol abans d’enfilar el camí de la ressaca. La història dels Skallots -nom escollit per recordar la tradició més bandarra que hi havia al poble durant la foscor franquista- havia arrencat i la roda va començar a girar. Cada cop amb més força. Cada edició amb més gent. Xerrades, concerts, espectacles de teatre, xous infantils, recitals de poesia, activitats esporàdiques durant l’any, jornades combatives -la insubornable pinzellada de combat!- han omplert programes, que han donat color a parets i tàpies de la vila i, sobretot, han endollat VIDA a una joventut assedegada de propostes allunyades de la grisor institucional. Però deixeu-me que m’aturi en un esdeveniment concret.

No sé si us passa, però quan veig una samarreta (taronja, vermella, groga, verda, marró, negra, blanca, lila, blava,…) d’Skallots o algú parla de la festa automàticament el cervell em transporta al Korrekintus. A tots i a cap en concret. A centenars de persones birrejant, saltant, xerrant, rient, corejant els Labradores o a la xaranga que toqui…Skallots no són només el Korrekintus, però el Korrekintus és Skallots. La nit més especial de l’any al poble, almenys per a mi. La cita que em va portar el 2011 a comprar impulsivament un bitllet d’avió un divendres a la nit des del Caire per no perdre-me-la l’endemà. Al primer Korrekintus èrem 40. Enguany serem més de 250. I les llistes s’omplen. Skallots fa (fem!) 13 anys i afronta una adolescència rebel i creativa. L’Aixada, la il·lusionant assemblea de joves local, i Crit de Pit, el grup feminista nostrat que més ho peta, s’hi han sumat i enguany la festa alternativa -autogestionada, assembleària i, of course, lliure de subvencions- s’allarga una setmana. I la lluita hi guanya pes. I somric amb orgull de poble.

Mirar enrere. Mirar el present. Mirar endavant. Ara ja sí. A cap dels plans hi falten els Skallots. Que no sé per a la resta, però per a mi signifiquen un munt de coses. Són, en certa manera, la representació del fil roig de la història -alegre i combatiu, això sí- que ens uneix amb Horts del Llobregat, el moment republicà del poble. Són l’escenari que serveix als adolescents per començar a descobrir la màgia de la nit…i permet als que ja hi eren el 2001 celebrar una cita -esporàdica, però gens furtiva- entre la foscor i la llum. Són els milers de birres compartides. Són els xarrups fora d’hores que ens destrossen. Són l’alegria desbordada. Són el clam a l’amistat. Són els balls dels que mai ballem,…

També -i personalitzo- les birres interminables amb el Johan, la Mònica, el Ximi, el Jurni o l’Escu, el retrobament amb els Avui sa surt, les xerrades còmplices amb els germans, la passió, les mirades de desig i els petons amb les dues dones que més he estimat…I adonar-se que els joves, per sort, ja són uns altres. I que les canes, cada cop amb més força, poblen la meva barba. Que ja en tinc 33. I que la nit se’m fa esquiva. Però que els Skallots són (gairebé) innegociables. I que el 2014 és molt millor que el 2001. Que Sant Vicenç també és imPAHrable. Que la festa alternativa és un símbol. Que, a través de les samarretes, hem fet d’ambaixadors alternatius del poble arreu del món. I que si el 2001 la utopia es deia festa alternativa, ara es diu casal popular autogestionat i assembleari. Però erro. No és una utopia. És una realitat. Perquè ja som majoria. Només ens l’hem de creure. I la tindrem. I ho petarà. Perquè som així. Perquè amb l’edat em faig nostàlgic. I perquè, per damunt de tot, VISCA ELS SKALLOTS!