“És impossible que hi hagi una tercera intifada palestina sense unitat”

Entrevista a Salah Jamal

Salah Jamal (Nablus, 1951) és un metge, historiador i escriptor d’origen palestí. Acaba de publicar ‘Allò que cal saber sobre els àrabs’ (Flor del viento), una obra pedagògica i divulgativa que serveix per desmuntar els prejudicis i els tòpics que ha creat Occident al voltant de la cultura i la societat àrabs. Establert a Barcelona des de fa més de quatre dècades, mai no ha abandonat el compromís amb les seves arrels i ha canalitzat el seu activisme a través de múltiples xerrades i llibres, com el ja clàssic ‘Palestina, ocupació i resistència’ (Flor del viento). Jamal es mostra molt crític amb el paper de l’Autoritat Palestina, uns ens que considera corrupte i responsable del control exercit sobre la població de Cisjordània en benefici de l’Estat d’Israel. Espera que les revoltes àrabs acabin beneficiant, també, la causa palestina, amb l’arribada al poder de governs escollits democràticament que deixin d’instrumentalitzar aquesta lluita simplement per desviar l’atenció dels seus problemes interns.

El desconeixement mutu entre les societats àrab i europea que relates al llibre encara condiciona les relacions entre ambdues?

Sens dubte. Quan no es coneix una persona, sembla que hi hagi una tanca davant d’ella. El desconeixement pot provocar la por i, d’aquesta, en pot sorgir la xenofòbia. En tot cas, el desconeixement és recíproc i, de prejudicis, n’hi ha a tot arreu. Per exemple, al Pròxim Orient, encara perdura certa imatge dels occidentals com a persones brutes. Aquesta idea prové de l’època de les croades, quan entraven sense rentarse, després dels viatges i les guerres, al Sant Sepulcre de Jerusalem, el lloc més sagrat del cristianisme.

Creus que les revoltes dels darrers anys serviran per fer avançar la societat àrab?

Confiava molt en les revoltes àrabs, sobretot en la tunisiana i en l’egípcia, perquè van ser pacífiques i han servit perquè s’implantin règims democràtics en aquests països, que ara viuen les dificultats pròpies d’un període de transició, però no sé que passarà a Síria. Al principi, estava encantat amb la revolta siriana, perquè era pacífica i es basava en grans manifestacions, però ara és evident que hi ha un conflicte armat i, històricament, aquestes situacions han acabat desembocant en règims dictatorials. Tal com estan les coses, si cau el cruel règim sirià, quina és l’alternativa? Temo que hi hagi una guerra inacabable entre ètnies, religions, grupuscles armats... Aniríem cap a una somalització de Síria, que tindria conseqüències a Palestina, Jordània i l’Iraq i aprofundiria les divisions internes d’aquests països, cosa que acabaria reforçant Israel.

Durant les dècades del 50 i el 60, el panarabisme era un moviment que aglutinava gran part de la societat àrab. Malgrat les diferències evidents, l’islamisme polític juga un paper similar avui dia?

Malauradament, sí. Totes les ideologies laiques, com el panarabisme de Nasser o el que representava el partit Baas a diversos països, han caigut i, ara, el que surt amb força a l’escenari del món àrab és l’islamisme moderat, representat pels Germans Musulmans a Egipte o per Enhada a Tunísia. Actualment, és l’únic corrent que compta amb una organització i una infraestructura preparada per a l’assalt al govern de tots els països àrabs. És cert que no duen a terme polítiques socialitzants –com sí que feien els governs panarabistes– i que, en l’àmbit econòmic, suposen una continuïtat amb els dictadors enderrocats, però fan gala d’un valor molt important dins el món àrab, l’honestedat. A Egipte, per exemple, els Germans Musulmans tenen una xarxa d’assistència social enorme i, tot i que no fan una tasca de justícia social, com a mínim, no són corruptes, a diferència dels règims anteriors. L’honestedat, la transparència, la xarxa d’assistència i el contacte continu amb la gent són factors molt importants en les societats depauperades que expliquen la força dels islamistes.

Quines conseqüències creus que tindrà l’arribada de formacions islamistes al poder per a la situació a Palestina, tenint en compte que Hamàs també forma part d’aquesta família política?

Crec que els canvis beneficiaran la població palestina, perquè els règims àrabs dictatorials només la instrumentalitzaven quan tenien problemes interns, però, a l’hora de la veritat, no li donaven un suport real i impedien grans mobilitzacions a favor de la causa palestina, per la por que acabessin derivant en revoltes internes contra els seus governs. Amb l’arribada de la democràcia, qui mana i pressiona és la població i, si els nous governs àrabs es desvien i no defensen realment la causa palestina, que aglutina la població dels països de la regió, el poble es mobilitzarà, prendrà el carrer i podrà votar per canviar el govern.

El reconeixement de Palestina com a Estat observador a l’ONU canviarà alguna cosa?

Sobre el terreny, no canvia res, com demostra el fet que, només unes hores després que s’aprovés el reconeixement, Netanyahu (primer ministre d’Israel) anunciés la construcció de milers d’habitatges nous a les colònies de Cisjordània. Israel es continua passant pel forro totes les lleis i resolucions internacionals, perquè té força i pensa que la història està amb ells. Però estan equivocats, estan obrint el camí cap a la desaparició de l’Estat d’Israel tal com és avui. L’expansió de les colònies fa inviable la creació d’un Estat palestí, perquè no tindria continuïtat territorial. L’única sortida és un Estat únic i democràtic de tots els ciutadans. Avui, els palestins ja són la majoria de la població entre el mar Mediterrani i el riu Jordà. Israel s’ha convertit en un Estat racista i de l’apartheid, amb una minoria que governa la majoria i, en molts casos, no li permet votar, una minoria que ocupa la majoria. Quan hi ha mobilitzacions importants o algun aldarull, Israel imposa el toc de queda a les ciutats palestines. Quin país democràtic du a terme aquests càstigs col·lectius?

Durant la campanya de les eleccions israelianes del gener, la qüestió palestina va ser un tema més aviat secundari. La sensació és que ja s’han oblidat del poble palestí...

La culpa és nostra, de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), que és un règim corrupte. Com a autoritat ocupant, hauria de ser Israel qui s’encarregués dels serveis als territoris palestins, però s’estalvia de fer-ho per l’existència de l’ANP, que rep diners del món occidental que acaben ajudant Israel. La societat israeliana acaba estant al marge de la qüestió palestina perquè hi ha l’ANP, que li assegura la tranquil·litat i la seguretat a Cisjordània: que no hi hagi manifestacions ni aldarulls ni vagues... Per tant, el que cal fer és dissoldre l’ANP, dur a terme una nova intifada i que sigui Israel qui assumeixi la gestió de Cisjordània i Gaza, fet que li provocaria una crisi econòmica perquè no podria assumir les despeses. Aleshores, la qüestió sí que entraria a la campanya electoral. D’altra banda, la gent palestina ha d’aprofitar aquesta situació per reclamar a les autoritats palestines que formin un govern d’unitat entre Cisjordània i Gaza. Si aquesta unitat no arriba mai, jo no puc criticar els règims àrabs d’entrada, quan el meu país està totalment desunit. És impossible que hi hagi una tercera intifada sense unitat, fracassaria en quatre dies. Les dues intifades que hi ha hagut fins ara han sorgit de la població palestina unida, cosa que ara no passa.

Deies que els governs de la UE han de ser valents. Si ens fixem en el govern més proper, el de la Generalitat, Artur Mas va dir a Boston que Catalunya s’havia d’aliar amb Massachussets i Israel. Això no és una manera de legitimar Israel i d’obviar els problemes del poble palestí?

N’hi ha que encara viuen a la dècada de 1950 i no es pregunten en detriment de qui han creat el seu Estat. Hi ha una anècdota relacionada amb aquest tema, del llibre Jordi Pujol y los judíos. Construir la Tierra Prometida. En una conferència a Tel Aviv, Pujol va dir que estava molt bé que Israel hagués creat el seu Estat, però va advertir que, en aquest lloc, ja hi havia gent abans i que també tenia dret a ser-hi. Doncs, la xerrada es va acabar aquí. Els israelians estaven enfurismats pel que havia dit. I a Catalunya, encara hi ha gent que es pensa que el poder mundial és a mans dels jueus i que Catalunya ha de buscar la independència agafat de la maneta del sionisme perquè té un lobby als EUA.

Creus que, des d’Occident, es tendeix a sobrevalorar el poder de les xarxes socials virtuals en detriment de la xarxa social real?

Sí, per una raó molt senzilla. Envien un periodista allà, es connecta a les xarxes socials universitàries, va a una manifestació d’estudiants i es pensa que tot Egipte és així. A Egipte, realment, no hi havia cap partit polític amb infraestructura excepte els Germans Musulmans. I durant les eleccions, es parlava de la importància dels joves amb el Facebook –que existien–, però els Germans Musulmans tenen les mesquites i això és el seu Facebook, que encara és més potent. Estan en contacte continu amb el poble, mentre que els joves que tenen Facebook són 100.000 universitaris. Què és, això, davant de milers de mesquites? Per això, les eleccions van demostrar que les mesquites guanyen el Facebook.

Creus que la lectura que es fa del món àrab per part d’intel·lectuals i periodistes és esbiaixada?

Fa molts anys que sóc aquí i m’hagués agradat llegir assajos propers a la realitat per part d’intel·lectuals que hagin visitat el món àrab. Llegia les notícies de Mali d’un periodista que escrivia des d’Algèria, a 2.700 quilòmetres. És un exemple que mostra que, molt sovint, s’escriu sobre un país determinat des de lluny. Molts cops, ens expliquen la realitat d’un país sense haver-lo trepitjat. Moltes de les informacions que ens arriben des d’allà estan mancades de base. Per explicar el perquè de les coses d’un país, cal viure-hi una bona temporadeta i parlar amb la gent, no únicament amb els que saben anglès. Així, moltes vegades només s’arriba a les elits i als universitaris. A Tunísia i a Egipte, s’ha demostrat que la universitat no mana. Encara hi ha periodistes que, per parlar del món àrab, agafen el llibre d’Ali Bei, escrit a principis del segle XIX.

*Entrevista feta conjuntament amb Carles Masià i publicada al número 314 del setmanari DIRECTA, 24 d'abril de 2013. La fotografia és de Maria Zendre.