dimecres, 26 de juny de 2013

L’etern engany dels parcs temàtics

Els fracassos sonats no vacunen l'administració contra els macrocomplexos d'oci, que continuen sent beneïts amb lleis fetes a mida

L’escassa o nul·la rendibilitat econòmica, el fort impacte ambiental i territorial -que es tradueix, entre altres coses, en un ingent consum d’aigua i en la urbanització de paratges generalment protegits–, els reiterats incompliments de les primigènies promeses de creació de milers de llocs de treball o l’aposta per un model d’oci basat en el consum i en una uniformització que ignora les particularitats autòctones són alguns dels nombrosos trets que comparteixen els parcs temàtics i els macrocomplexos d’oci i del joc existents o projectats als Països Catalans. Port Aventura (Vila-seca i Salou) i Terra Mítica (Benidorm) són els únics parcs temàtics en funcionament al país i, tot i que el seu balanç global dista molt de poder ser considerat positiu, durant els darrers anys, s’està vivint un boom de projectes similars arreu del territori, sempre amb el suport entusiasta del govern autonòmic de torn. A l’hora de la veritat, després de presentacions a so de bombo i platerets en què es posen damunt la taula xifres mastodòntiques, molts d’aquests macrocomplexos acaben convertits en fum, sense que se n’hagi aixecat ni una paret.

Si ens centrem en l’última dècada, el primer projecte d’aquest tipus que va aparèixer a escena va ser Gran Scala, el complex presentat el 2007 per un opac consorci anomenat International Leisure Development (ILD) i que havia d’omplir el municipi d’Ontinyena de casinos, hotels i parcs temàtics, a banda de donar feina a desenes de milers de persones. A l’hora de la veritat, res de res. Eurovegas, Ferrari World o el parc d’atraccions que els danesos Theme Park Group promovien a Campos (Mallorca) també són grans complexos que no s’han arribat a executar. Impulsat pel magnat dels casinos de Las Vegas Sheldon Adelson, Eurovegas pretenia acabar de trinxar el delta i el Parc Agrari del Llobregat per aixecar-hi una ciutat del joc. Malgrat les facilitats que li posava la Generalitat de Catalunya –disposada a fer unes lleis a mida–, el mes de setembre, el magnat nord-americà va anunciar que escollia Madrid.

Dos mesos més tard, es va fer pública la ruptura de les negociacions entre el govern valencià i els fons d’inversió Alrasoul Ltd, que, amb el suport del Banco Santander i Credit Suisse, promovia Ferrari World –un parc temàtic basat en l’elitista marca automobilística– al costat del circuit de Xest. Ecologistes del Grup d’Ornitologia Balear (GOB) van denunciar, el 2011, les intencions d’aixecar un parc d’atraccions a Campos i, des d’aleshores, no se n’ha sabut res més. Barcelona World –impulsat per l’especulador immobiliari valencià Enrique Bañuelos i beneït per la Generalitat, que va ser l’escenari de la presentació pública del projecte– i Tierra Santa –el parc temàtic religiós que, des de fa un parell d’anys, es vol fer a Mallorca– són els projectes que hi ha en marxa actualment, tot i que no sembla gens clar que s’arribin a fer.

Lleis a la carta
En general, els macrocomplexos d’oci esmentats han estat impulsats per entitats 
financeres, fons d’inversió o grups vinculats al negoci immobiliari, però l’administració pública també hi juga un paper proactiu adaptant la legislació als interessos de les promotores o, fins i tot, gestant directament el projecte, com van ser els casos de Port Aventura i Terra Mítica. El 1989, la Generalitat pujolista va aprovar la llei de centres recreatius turístics, que permetia la construcció del parc temàtic tarragoní, que obriria les portes sis anys més tard. La llei òmnibus (2011), entre altres coses, permet que projectes que siguin declarats d’“interès general” passin per damunt del planejament territorial vigent i es puguin ubicar en espais naturals protegits. A més, el govern d’Artur Mas va mostrar clarament que estava disposat a introduir alguns dels canvis legislatius que Adelson reclamava per instal·lar Eurovegas a Barcelona. L’executiu català ha reiterat la seva intenció de modificar la llei del joc perquè BCN World –presentat com l’alternativa a Eurovegas– pugui comptar amb els quatre o cinc casinos planificats a la primera fase del projecte.

A les Illes, el govern presidit per José Ramón Bauzá (PP) va aprovar, l’any passat, la nova llei de turisme, que permet que l’executiu autonòmic declari projectes d’“interès turístic” i que aquests s’instal·lin en sòl rústic o, fins i tot, protegit sense cap tipus de control urbanístic i ambiental. Tot i que no es farà, Gran Scala va deixar com a herència la llei de centres d’oci d’alta capacitat, validada pel parlament aragonès per fer possible, precisament, el complex d’ILD.

Comercialització de l’oci
En ple debat sobre Eurovegas, el col·lectiu La Trama Urbana –que aplega geògrafes
i sociòlogues especialitzades en la gestió urbanística i l’ordenació del territori– alertava, en un article, de les conseqüències de l’acolliment d’un “model de desenvolupament amb poc valor afegit, desconnectat de l’entramat socioeconòmic local i amb un nivell baix de redistribució dels beneficis generats”. La precarietat laboral, els salaris baixos i els acomiadaments –fonts sindicals han confirmat a la DIRECTA que Port Aventura està fent fora una dotzena de treballadores cada trimestre– són la norma d’un model que representa tornar a caure en l’aposta pel totxo i el turisme de masses.

Els parcs temàtics i els macrocomplexos d’oci només poden aspirar a una certa rendibilitat econòmica per les seves promotores si van lligats a una gran operació immobiliària, que impliqui la construcció d’hotels, camps de golf, centres de convencions, centres comercials... De fet, en aquests moments, el 30% dels ingressos de Port Aventura ja provenen dels hotels i del centre de convencions estrenat el 2009. Tot plegat no fa altra cosa que accentuar l’impacte territorial i ambiental d’un model difícilment sostenible, totalment depredador de recursos. Per fer-se’n una idea, el consum d’aigua per persona i dia a Port Aventura oscil·la entre els 277 i els 458 litres –segons dades de 2010 de la memòria ambiental del parc–, mentre que, a la ciutat de Barcelona, la xifra és de 114.

Terra Mítica. 
Més enllà dels impactes ambientals i territorials, els parcs temàtics signifiquen una “homogeneïtzació consumista, una pèrdua de la identitat pròpia, la comercialització de l’oci a gran escala i el triomf dels simulacres i les simulacions”, en paraules de l’arquitecte Albert Crosas, que ha escrit articles sobre la qüestió per a Ecologistes en Acció. En aquests instal·lacions, el paisatge i el món natural són desplaçats per l’artificial i la còpia. La pretensió de recrear indrets llunyans artificialment seguint un model nascut als anys 60 als Estats Units no busca res més que segrestar la turista durant dies, amb l’objectiu que consumeixi al resort, en detriment del comerç de proximitat lligat al territori. Tot això explica la creixent contestació social que generen aquest tipus de projectes, com demostren els col·lectius opositors a Gran Scala, Eurovegas, BCN World o Terra Mítica, que van decidir dir no al model especulatiu.

de la Generalitat
GRAN SCALA
El projecte que havia de revolucionar una àrea dels Monegros i la Franja es va convertir en un gran engany. ILD parlava, el 2007, de 17.000 milions d’euros d’inversió, 32 casinos, set parcs temàtics, hotels amb capacitat per a 25.000 persones, 250 botigues, 26.000 llocs de treball directes, 65.000 d’indirectes i 25 milions de visitants de cara a l’any 2020, un cop el macrocomplex del joc i l’oci estigués a ple rendiment. Avalat pel govern autonòmic de l’època, format per PSOE i PAR, que va aprovar una llei a mida de Gran Scala, el febrer de l’any passat el projecte d’ILD –formada per comissionistes i deutores d’Hisenda– es va convertir en fum ja que l’opció de compra sobre les 3.000 hectàrees que volia adquirir a Ontinyena no es va fer efectiva.

FERRARI WORLD
El mes de novembre, el govern d’Alberto Fabra (PP) va anunciar que descartava el projecte Ferrari World, el parc temàtic vinculat a la marca automobilística que el fons Alrasoul Ltd (30%) i els bancs Credit Suisse (60%) i Banco Santander (10%) projectaven al costat del circuit de Xest. Els promotors volien la cessió gratuïta de 400.000 metres quadrats de sòl públic i prometien una inversió de 1.000 milions d’euros i 2.000 llocs de treball, entre directes i indirectes. Abans que es trenquessin les negociacions, la Generalitat valenciana ja preparava canvis normatius per fer possible la “implantació de projectes urbanístics d’especial interès”, un altre cas de llei a la carta.

PORT AVENTURA
Després d’uns inicis tortuosos, amb la fallida implicació de la nord-americana Busch Inc i el hòlding Grand Península, que dirigia el posteriorment empresonat Javier de la Rosa, La Caixa es va implicar en el parc de Vila-seca i Salou, que es va començar a edificar el 1992 i va obrir portes el 1995. Port Aventura no va començar a donar beneficis fins al 2004, just quan Universal Studios va deixar el projecte. El 2009, La Caixa va vendre el 50% del parc al fons italià Investindustrial, que l’any passat va comprar la resta del capital. El 2012, el parc va rebre 3,7 milions de visitants i, un any abans, va guanyar 26 milions. Compta amb prop de 3.000 treballadores directes.

TERRA MÍTICA
Inaugurat per l’aleshores president autonòmic Eduardo Zaplana el 2000, el parc de Benidorm prometia 2.000 llocs de treball directes, 6.000 d’indirectes i 3,5 milions de visitants. Les xifres, però, mai no s’han complert. Pagat per la Generalitat valenciana, la CAM, Bancaixa i el Banc de València, ha perdut diners a carretades i ha suposat una despesa de més de 400 milions (200 dels quals, públics), que mai no s’han recuperat. Des de l’estiu passat, és propietat del grup Aqualandia i compta amb 175 treballadores, de les quals només una vintena tenen feina tot l’any.

*Article publicat al número 311 del setmanari DIRECTA, 3 d'abril de 2013. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada