dimecres, 2 de maig de 2012

L’etern obstacle per a la pau


Les condemnes d’Occident no aturen l’expansió de les colònies israelianes a Palestina, considerades il·legals segons la legislació internacional, que sumen 600.000 persones

Juny de 2011. L’estiu tot just comença i la calor, com és habitual a l’Orient Pròxim, s’intensifica. Visito Ariel i em trobo amb avingudes amples, carrers nets i cuidats, nombroses zones verdes, cases unifamiliars com a habitatge predominant, una universitat i un espaterrant Centre Cultural per a les Arts Escèniques, inaugurat alguns mesos abans i amb un teatre que té 550 seients. A primera vista és evident que el nivell de vida és força alt i que la ciutat –de gairebé 20.000 habitants– reuneix bona part dels serveis que els seus habitants necessiten. Aleshores què m’hi ha portat? L’explicació és ben simple. Ariel és, segons la legislació internacional, una ciutat il·legal, ja que s’ubica en ple territori palestí, concretament uns 15 quilòmetres més enllà de l’anomenada Línia Verda, que marca la frontera entre Israel i Cisjordània prèvia a la guerra del juny del 1967, l’única reconeguda internacionalment. Presentada com la capital de Samaria (un dels dos territoris bíblics –l’altre és Judea– que conformen Cisjordània), Ariel és un dels grans símbols –i èxits– del moviment dels colons, que ja suma unes 600.000 persones i és un dels grans obstacles per a l’assoliment d’una pau estable a la regió, sobretot pel fet d’impossibilitar de facto la solució dels dos estats, basada en la creació d’un Estat palestí al costat d’Israel.

Mapa de les colònies (2006).
Han passat deu mesos, i les negociacions entre els israelians i els palestins estan completament aturades. Els segons reclamen la paralització de l’expansió dels assentaments jueus al seu territori abans d’asseure’s a parlar, però el Govern hebreu, encapçalat per Benjamin Netanyahu –també líder del dretà Likud–, demostra constantment que no pensa atendre aquesta demanda. L’exemple més flagrant, el va donar el proppassat dimarts, 24 d’abril, en legalitzar els outpost –grups d’habitatges, a vegades simples caravanes, considerats il·legals fins i tot per Israel– de Rehalim, Sansana i Bruhin, que sumen 830 colons. És la primera vegada que Tel-Aviv pren una decisió d’aquest tipus des del 1990 i, en l’etern bucle del conflicte israelianopalestí, l’ONU, la UE i els Estats Units no van trigar a condemnar-la, tot i que segueixen sense anar més enllà de les queixes verbals.  

La llei internacional és clara amb relació a les colònies als territoris ocupats. L’article 49 de la Quarta Convenció de Ginebra exposa que «el poder ocupant no deportarà ni transferirà parts de la seva pròpia població civil al territori que ocupa». Al juliol de 2004, el Tribunal Internacional de Justícia va sentenciar que «els assentaments israelians als territoris palestins ocupats, incloent-hi Jerusalem Est, són il·legals i un obstacle per a la pau i per al desenvolupament econòmic i social». Les resolucions, però, no han impedit que actualment hi hagi més de 120 colònies reconegudes per Israel a Cisjordània, a les quals cal sumar desenes d’outpost, els assentaments de Jerusalem Est –considerats, directament, barris per l’Executiu hebreu– i les 20.000 persones que viuen als nuclis jueus, també il·legals, dels alts del Golan, territori sirià ocupat per Israel. Les colònies acaparen més del 40% del territori de Cisjordània, segons dades de l’ONG hebrea B’Tselem, i estan unides per una xarxa de carreteres que, sovint, són d’ús prohibit als palestins, que pateixen una molt restringida llibertat de moviments. A més a més, Israel controla prop del 80% de l’aqüífer de la muntanya, la principal reserva hídrica de la regió.
 
Entre el messianisme i la colònia
El col·lectiu dels colons no és, ni de bon tros, homogeni i combina des de les persones que s’han instal·lat en territori enemic per ideologia i imbuïdes d’un messianisme sionista, passant per aquelles que ho fan per raons econòmiques, ateses les subvencions i els avantatges que els facilita Tel-Aviv, i arribant als grups més religiosos, que simplement pretenen aïllar-se de la contaminació del món modern, amb la ciutat de Modiin Ilit, on resideixen 45.000 jueus ultraortodoxos, com a paradigma. «Viure en una colònia és la contribució més gran que puc fer a la supervivència de l’Estat d’Israel i del poble jueu», exposava fa uns quants mesos en una trobada a Jerusalem amb aquest periodista Dani Dayan, un economista d’origen argentí que presideix el Yesha Council, l’organització majoritària entre els colons de Cisjordània (Judea i Samaria per a ell). Les seves paraules no són compartides per tothom, però sí que és cert que retraten la ideologia majoritària d’un col·lectiu tradicionalment vinculat a les formacions de dretes, com el Likud de Netanyahu, encara que tots els governs israelians han incentivat la creació i el creixement de les colònies des de l’ocupació de Gaza, de Cisjordània i de Jerusalem Est després de la guerra del juny de 1967.

Més enllà de l’ocupació de terres palestines –els assentaments s’ubiquen en llocs estratègics, normalment elevats, de manera que limiten o escanyen l’expansió dels pobles àrabs–, del control dels recursos que n’obté Israel i de l’enriquiment que suposa l’ocupació per a moltes empreses, estan creixent les queixes per l’increment de la violència de grups de colons cap a la població autòctona. Segons un informe de la UE del febrer, l’any passat es van registrar 411 atacs que van provocar ferits o danys a propietats palestines per part de colons, mentre que el 2009 la xifra va ser de 132. La violència dels colons, que també existeix en sentit invers –l’any passat sis jueus van ser assassinats a Cisjordània–, hauria de ser una «preocupació seriosa» per a l’Estat d’Israel, segons apunta el document, elaborat per representants de la UE sobre el terreny, però aquest «falla a l’hora de garantir la protecció de la població palestina». 

L’informe, tret a la llum al mes passat pel diari The Guardian, exposa que «més del 90% de les denúncies posades per palestins arran de la violència dels colons van ser arxivades sense acusació, fet que crea un clima que els permet actuar amb aparent impunitat». Al proppassat març, el Consell de Drets Humans de l’ONU va aprovar, amb l’oposició dels EUA, una resolució que crida a investigar l’assumpte i demana a Israel que desarmi els colons i aprovi sancions per protegir els palestins i les seves propietats. En la mateixa línia, l’informe de la UE aposta per crear una llista negra dels dirigents colons que incentivin la violència i prohibir-los viatjar als membres del club comunitari.

Amb la Bíblia com a argument
Ariel, una de les principals colònies de Cisjordània.
«No m’agrada parlar d’ocupació, perquè de fet això abans pertanyia a Jordània i mai no ha existit un Estat palestí. A més a més, nosaltres tenim el dret de ser aquí, perquè fa 2.000 anys tot això formava part d’Israel. Ho diu la Bíblia», opina Reuven Frank, treballador de l’Ajuntament d’Ariel dedicat a atendre la nova immigració, en la visita que va fer-hi EL TRIANGLE fa alguns mesos. El discurs de Frank és dominant entre els colons. També el té Dani Dayan, que s’oposa amb fermesa a un hipotètic Estat palestí, però defensa que s’eliminin els checkpoints (controls militars) que limiten la mobilitat de la població àrab i que s’enderroqui el mur que divideix Cisjordània, permetent als autòctons treballar a l’Estat d’Israel, com passava fa un parell de dècades. Dayan, però, obvia que ho feien com a mà d’obra barata, una situació que se segueix donant actualment, tot i que amb xifres més reduïdes, fins i tot en àrees industrials de les colònies. 

Hi ha organitzacions jueves, com One Home, que treballen per l’evacuació voluntària dels colons, amb el pensament posat en la tercera part del col·lectiu que es calcula que viu rere la Línia Verda només per motius econòmics, gràcies al baix preu dels habitatges –que els permet tenir una casa amb jardí quan a Jerusalem o a Tel-Aviv només podrien accedir a un pis petit–, les ajudes fiscals i els preus subvencionats de l’aigua i de l’electricitat. Després de l’evacuació forçosa dels 8.000 colons de Gaza el 2005, impulsada per Ariel Sharon, però, sembla gairebé impossible que un procés semblant es porti a terme a Cisjordània i a Jerusalem Est, a causa de la magnitud d’un moviment que combina ciutats com l’esmentada Ariel o Maale Adumim (40.000 habitants) amb colònies agrícoles de poc més de 100 habitants a la vall del Jordà. Gairebé totes, però, tenen els accessos controlats militarment i l’alt cost en seguretat és un dels motius que expliquen el creixent rebuig que generen entre bona part de la societat israeliana. El pes electoral dels colons, però, segueix sent decisiu per comptar amb el suport del govern de torn. A Ariel, com en molts altres assentaments, s’hi viu prou bé, però només cal donar una ullada als poblats palestins del voltant –en una situació gairebé antagònica– per adonar-se que alguna cosa falla i que una hipotètica pau segueix molt allunyada mentre es perllongui l’ocupació.


*Article publicat al setmanari EL TRIANGLE número 1.061, 27 d'abril de 2012. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada